Cercador
Gats, sorra i perdó.
Un relat de: Robert Bavastell- Compartir:
Estava emprenyada i és per això no volia dir-li res, que no volia molestar-la. Pensava que potser no li agradaria parlar del tema i que encara li faria un drama davant de tothom. Va preferir esperar al vespre, quan la majoria de la gent hagués marxat, quan, després de les hores passades, hagués oblidat una mica i ja no tingués el cor tan encès.
I la tarda va passar tranquil·la però es va fer llarga, sobretot perquè tenia al cap que hauria de parlar amb ella tard o d'hora. A les cinc es va trobar dos vells coneguts i van xerrar una estona, cosa que va alleugerir bastant l'espera. Després la senyora Miquela l'interpel·là per saber quan es desfaria dels gats i si pensava tenir gaire temps aquells sacs de sorra a l'entrada, que la molestaven. Fent servir una mica de la diplomàcia apresa a les universitats angleses, i manifestada a cau d'orella a la senyora, la dona va marxar convençuda i amb un gran somriure als llavis i no el molestà més. La veritat però és que tenia raó la pobra dona. Feia temps li havien regalat una gata persa, tota grisa i amb els ulls grans i verds i una cua llarga i molsuda. El cas és que es passava el dia al terrat i, és clar, va fer amistats i li van deixar un regal, bé, un no, sis. No va tenir estomac per matar-los. Els va preparar un jaç vora l'estufa, darrere el sofà i la mar de bé, escolta.
Ara però, el pis començava a fer una mica de ferum tot i que estava al cas de netejar, però és que n'eren sis!. Hauria de mirar com s'en podria desempallegar, sense matar-los és clar. Quan a la sorra... això era més complicat i de fet, tampoc ve al cas.
Va asseure's a fora, en una taula i va esperar pacientment que tothom marxés. Cap a les vuit només quedava una parella d'alemanys, distrets i, segurament beguts, que no sabien ben be on anar i ell, esperant. Finalment, la porta de servei s'obrí de bat a bat i aparegué ella, recollint-se el cabell i amb cara de pocs amics. El veié i se'l mirà, avançà dues passes cap a ell però de sobte girà cua i arrencà a córrer baixant les escales d'un salt i enfilant carrer amunt amb pas lleuger. Ell, desconcertat, la seguí cridant-la. Fins i tots els alemanys s'espantaren del crit, apuraren les cerveses i marxaren, també amb pas ferm.
L'atrapà al semàfor. Constatà que estava emprenyada, molt. Però traient forces i coratge no se sap ben bé d'on, va fer allò que s'havia proposat fer, li va demanar perdó.
I la tarda va passar tranquil·la però es va fer llarga, sobretot perquè tenia al cap que hauria de parlar amb ella tard o d'hora. A les cinc es va trobar dos vells coneguts i van xerrar una estona, cosa que va alleugerir bastant l'espera. Després la senyora Miquela l'interpel·là per saber quan es desfaria dels gats i si pensava tenir gaire temps aquells sacs de sorra a l'entrada, que la molestaven. Fent servir una mica de la diplomàcia apresa a les universitats angleses, i manifestada a cau d'orella a la senyora, la dona va marxar convençuda i amb un gran somriure als llavis i no el molestà més. La veritat però és que tenia raó la pobra dona. Feia temps li havien regalat una gata persa, tota grisa i amb els ulls grans i verds i una cua llarga i molsuda. El cas és que es passava el dia al terrat i, és clar, va fer amistats i li van deixar un regal, bé, un no, sis. No va tenir estomac per matar-los. Els va preparar un jaç vora l'estufa, darrere el sofà i la mar de bé, escolta.
Ara però, el pis començava a fer una mica de ferum tot i que estava al cas de netejar, però és que n'eren sis!. Hauria de mirar com s'en podria desempallegar, sense matar-los és clar. Quan a la sorra... això era més complicat i de fet, tampoc ve al cas.
Va asseure's a fora, en una taula i va esperar pacientment que tothom marxés. Cap a les vuit només quedava una parella d'alemanys, distrets i, segurament beguts, que no sabien ben be on anar i ell, esperant. Finalment, la porta de servei s'obrí de bat a bat i aparegué ella, recollint-se el cabell i amb cara de pocs amics. El veié i se'l mirà, avançà dues passes cap a ell però de sobte girà cua i arrencà a córrer baixant les escales d'un salt i enfilant carrer amunt amb pas lleuger. Ell, desconcertat, la seguí cridant-la. Fins i tots els alemanys s'espantaren del crit, apuraren les cerveses i marxaren, també amb pas ferm.
L'atrapà al semàfor. Constatà que estava emprenyada, molt. Però traient forces i coratge no se sap ben bé d'on, va fer allò que s'havia proposat fer, li va demanar perdó.
