Galí-manies II. Cul gros

Em fa gràcia. Em fa molta gràcia, que vingui la companya més grassa i flatulenta de feina, de tota la oficina, de totes les oficines de la regió, i que, de bon matí, a les 8:15, em digui "Hola maaaca. Estàs molt millor des que t'has engreixat aquests quilets… la veritat és que estaves massa prima". I just desprès, abans que pugui petar i dir-li que per lo menys lo meu té solució, que ser una vella fastigosa i renegrida no en té, veig com s'allunya, amb aquelles enormes caderes recobertes de greix, i se m'escapa un mig somriure d'aquells amargats, pensant en que, com segueixi creixent exponencialment a la velocitat que ho fa, qualsevol dia provocarà l'esfondrament de la península al caminar, o un "maremotu" que enfonsarà per sempre les balears al capbussar-se al mediterrani.
I llavors, és quan, la teva companya, la que seu darrere teu, et comença a mirar escrutadorament. Sents com t'observa de reüll, i quan et gires dissimula. Sents els seus ulls clavats darrere el teu cul, que és cert que ha agafat un parell de quilets, que potser si que li convenien però a tu no t'agraden gens, cada cop que t'aixeques de la cadira. I cada vegada tens més mandra d'aixecar-te a enviar un fax, o d'anar a parlar amb el teu cap, no perquè tinguis por del que t'ha de dir, només perquè comences a tenir vergonya d'aixecar-te, i que la teva companya, aquella mena de "peter-pan" sinistre i femení (que és la teva millor amiga de la feina) i que té deu anys més que tu, t'observi detingudament, no saps ben bé amb quina finalitat.
Llavors, comencen les manies a l'hora de comprar roba. Perquè, efectivament, has augmentat una talla. Una miserable talla! I el lleó marí del departament jurídic t'ho ha notat! O al sortir per la nit. Et comences a sentir lletja. I comences a desitjar aprimar-te. Aprimar-te tant, que facis sentir culpable al lleó marí. Aprimar-te tant, que tothom et digui "estàs massa prima, hauries de menjar més". O que l'atractiu becari de la foca marina de jurídic, se t'apropi un dia i et convidi a esmorzar un entrepà, i es comenci a amoïnar per a tu, i que comenceu una turmentosa i escandalosa relació de la que, naturalment, facis partícip auditiu al mamut de jurídic.
Però, comences a adonar-te que ja no tens setze anys. Que en tens trenta. Que els teus malucs, s'han eixamplat de manera natural. Que el que faràs, és passar-te anys i anys menjant enciam i verdolagues, per tenir un cos com el de quan tenies setze anys. Ho aconseguiràs, clar que sí, perquè tens força de voluntat, i al cap i a la fi, ets de "bona raça", com diu la teva mare, però t'oblidaràs del gust dels macarrons, de la carn amb suc i de les patates fregides. Però tot sigui per mantenir, o per lo menys aconseguir, al becari atractiu al que gairebé deus doblar l'edat.
I llavors, em ve a buscar la meva amiga, el "peter-pan" sinistre, i em diu que em convida a dinar. No és el becari, però també frueixo de la seva companyia. Així que faig un esforç sobrehumà per aixecar el meu cul gros de la cadira i despertar-me del tòrrid somni que estava tenint amb el becari de la truja de jurídic, li somric, i se'm trenca el somriure al veure com la que se suposa que és la meva amiga em mira el cul amb posat de desaprovació.
Quan ja seiem cara a cara al restaurant, i presa de l'ansietat que em dóna saber que m'haig de posar a dieta i he demanat macarrons de primer, i carn arrebossada de segon (menú infantil que particularment em reconforta molt), el "peter-pan" sinistre, em mira als ulls, i em diu: "Galí, nena, hem tornat de vacances fetes un desastre, tu i jo. Em sembla que hauríem de fer alguna cosa al respecte". La molt traïdora, ha demanat amanida verda i peix a la planxa.
Llavors, me la miro amb els ulls espurnejant d'odi i abans de disculpar-se per anar al bany, em diu que la ballena de jurídic s'ha passat, i que l'haurien de fer fussilar, per lo grassa que està, la mala baba que gasta, i lo insatisfeta sexualment que deu estar del seu "yorkshire" per anar deixant anar comentaris com aquells a mi, precisament a mi, amb lo guapíssima que estic tot i haver agafat aquests quilets.
Em sento plena de gratitud pel "peter-pan" que ja no veig tant sinistre, tot i que ho és una mica, i m'adono de com me l'estimo i perquè som amigues.
I quan s'aixeca, plena de maligne satisfacció, m'adono de com li ha arribat a créixer el cul durant les vacances. I encara no contenta de la meva maliciosa alegria, reflexiono sobre com dir-li al "peter-pan" sinistre, que, desgraciadament…. a partir dels quaranta, cada cop costa més aprimar-se, de la manera més dolorosa per ella i satisfaent per a mi.