Fuga d`ocells.

Fuga d`ocells i l`horitzó com una taca de rosa.
Més passavolants apressats.
Igual que les bicicletes daurades que s`allunyen s`apropa un regiment de sapadors caminant com gripaus encoratjats.
Em vull matar, mare, però abans hauria de dutxar-me .
Enmig del meu somni esgarrifós volaven antenes, cadires elèctriques, llits d`aigua i el piano de la meva àvia cubana.
Vull acaronar-te, mare, però vas partir, per fi, mare, el descans...
Són les quatre de la matinada, les rates a la paret, la circumval•lació, s`acosta el pleniluni, aviat sortiré a passejar a la nit amb les meves pintures sota el braç, a vendre el meu art, a gaudir de les parelles d`enamorats, de les joves de Sabadell, de les terrasses del centre. Demà, mare.
Tantes necessitats, tant plorar, per què, tant plorar, per què... tantes urgències, no puc cridar, no puc rebentar el vidre de la finestra, no trobo el meu contrincant per a abatre, per desfogar-me, per deixar córrer la sang.
La circumval•lació de lletres voreja la vella fàbrica de xocolatines, ara abandonada. Els mossos van entrar amb llanternes per desallotjar els “squaters”. La música eleva l`anima i sortint per les finestres dissenya i marca la pauta dels ordinadors i computadores que controlen la ciutat.
Aquesta canícula és perfecta per passejar nu per els carrers de Roma.
Plorar, plorar, per què? Per què? Els gossos ensinistrats són miralls surant i flotant en l`aigua freda de l´hivern, les naus llisquen veloces, les còncaves naus, les galtes boniques de les mediterrànies, les cabelleres fosques, la mirada encesa i cremant miques de carbó...
El silenci de la matinada, el racó de l`art, l`amagatall, el recolliment, les escasses estrelles urbanes, trencarà el dia, vull ser lliure, trencar les cadenes, besar-te, acaronar-te, ahir t`esperava per sopar, però et van alertar a temps, t`hagués deixat sense sang a l`organisme. Fins al moll dels ossos.
Volaria en el teu ultralleuger de paper de plata, sense soroll, sense combustible, amb terrossos de sucre de canya, amb glaçons de ginebra, amb somriures de noies innocents. Amb el cor.
Arribaré mai al gran plor afligit del boxejador rememorant les seves proeses, la seva vida esforçada?
A la decadència fingida de les vaques pasturant vaporoses en la rosada, a simular els cavalls quan tracten d`escalfar-se als racons assolellats.
Després quan apareixes amb els braços estesos, amb els pit obert, amb la teva gentilesa... què puc fer sinó caure penedit, desarborat, desarmat, aplacat.
Tots els esforços de la plantació de tabac, dels centenars de braços contractats, de la suor de tota la companyia de homes i dones semblen fondre`s com un glaçó en un pot bullint.