Fresc i viu, xanguet per a la truita

Havia deixat d'anar a plaça. Hi havia agafat por. Aquella dona que dominava des de la seva posició tots els passadissos em tenia atemorit. Li ho havia comentat a la dona. Ella, feia temps que havia donat instruccions de no comprar-n'hi més. Però, ai las! a la plaça hi havia altres parades. El peix no, però i el pollastre? i la fruita? i els llegums? i la carn? Al mercat era on podíem trobar la carn més tendra i maca. No podíem deixar d'anar-hi.

Però...

Vam decidir comprar-ho tot en els supermercats del barri i algun cop ens acostàvem a les grans superfícies amb el cotxe. Ho vam haver de fer així perquè la situació va esdevenir insostenible. Ens va agafar por i angúnia a mi i a ella. A tots dos.

Cada dissabte al matí cap a plaça a comprar bacallà, (ens encanta la brandada), fruita, verdura, pollastre, etc. Bé, érem, com la majoria de gent que s'ha criat al barri des de petita, clients habituals del mercat. Era un costum que havíem heretat de les nostres famílies. Això dels súper va venir més tard, amb les presses i aquesta vida tan desordenada i esbojarrada de les ciutats. Nosaltres a plaça; no ens feia falta cap campanya promocionant aquest servei. Ho teníem clar. Cada dissabte acabàvem fent cua a la parada del peix. De sempre, a la Juanita. Era molt atenta. Ens buscava entre el gel les millors peces i ens ajudava a triar. Moltes vegades, ens posava una torna de morralla, que fregideta quedava molt bé. Deia que era un carinyet que ens feia.

Totes les parades tenien un nom, la carn, la Pepita; els llegums, el Manelet l'olivaire; la verdura, la Conxita; el pollastre, en Marcel·lí de ca la Neus. Ja ho veieu, una relació quasi familiar, qui més qui menys m'havia vist créixer i havien portat els fills al mateix cole que jo. Recordo que de ben petit ja ens fèiem amb la Conxita. Ella, sempre tan atenta, em tenia preparada, en una caixa de fusta, les millors fulles verdes que treia dels enciams. Jo obria la porteta, després de saludar i demanar permís i m'ajupia a recollir el que seria un dels àpats setmanals dels meus 45 conills d'índia.

La Juanita era la peixatera, la filla de la Juanita, la peixatera. Calia respectar la denominació d'origen, així és que abans de néixer la nena ja tenia nom. Feia temps que la Juanita mare havia deixat de treballar. Massa temps dreta, massa esforços agafant caixes de fusta plenes de gel. Massa humitat als ossos. La nena rossa que l'acompanyava molts dissabtes havia passat a ser la titular. La mare feia ganxet a casa o alguna vegada en una habitació de l'Hospital del Mar. Més d'un cop s'havia quedat clavadeta i no podia ni moure's mentre les llàgrimes de dolor li baixaven com rius cap a les botes altes de plàstic. Mai es va treure aquest costum, la Juanita. Estiu, hivern, tant se val, les botes color tauró eren fixes en el seu vestuari. Li ho vaig dir a la meva mare i em va dir:
- Ai, la Juanita! No ens podem fer vells. Pobra

La filla va començar bé. Molt atenta i intel·ligent. Feia molt ràpid el compte. Amb mig llapis de punta gruixuda i sobre el paper gris on embolicava el peix.

- Aquí ho tens, 2300 de no res, nena

Sabia vendre i era molt simpàtica. Et seguia qualsevol conversa que les clientes duien a sobre o si la cosa estava apagada, encetava temes per entretenir la parròquia. Això ho havia après de la mare. Del pare segur que no. El iaio Josep que encara l'ajudava anant als frigorífics a reposar el gènere, mai havia dit res, ni ara, ni mai. Sempre esbufegant i anant per feina. Això de la xerrameca li venia de la mare o de la tieta. Del pare, no, de ben segur.

Ja feia 3 anys que duia tota sola la parada. A vegades, sobretot en dissabte, es feia ajudar per una cosina que deuria fer 4t. d'ESO i que no tenia gaire traça en treure-li l'espina al rap. La Juanita es manegava força bé. Tenia un mostrador tot il.luminat que convidava a veure el peix més resplendent, més maco, i en definitiva, més fresc del que realment era. Tant la meva dona com jo compràvem allà, llenguados, rap, mare de lluç, sardines, musclos, gambes, etc. Compràvem i parlàvem. A ella li feia gràcia veure'ns i nosaltres ens sentíem acollits i ben atesos. Fins que....

La noia ens va agafar confiança i es va creure en el dret de demanar-nos coses personals, que no n'havia de fer res. Mica en mica, les seves preguntes es ficaven cada cop més en la nostra intimitat.
Us asseguro que no són manies nostres, aquí us faig cinc cèntims,

- Vas bé de ventre, reina?- a ella
- Quina cara que portes. Ahir vas anar de farra, eh?- a mi
- Ja t'ho fan bé al llit, nena?- a ella
- A tu com t'agrada fer-ho?- a mi
- Què? -dic jo, espantat
- Que si t'agrada més estar al pis de dalt o al pis de baix? - jo, a quadres.
- Crides quan t'arriba?
Jo sí, no puc evitar-ho. El meu marit em tanca la boca perquè li fa vergonya que ens senti la iaia. Però jo no m'hi puc estar. Maneres de ser, no? I que duri, tu, que si a sobre de no fer res, en això també em falla...li fumo una puntada al cul i que l'aguanti sa mare.
- Es veu a la cara que vosaltres aneu ben servits. - Glups! i je, je
- Vols alguna cosa més "choneta"?
- Vols alguna cosa més "choneta"?
- Vols alguna cosa més "choneta"?
- RES MÉS, GRÀCIES.

Aquella dona s'havia begut l'enteniment? Volia encetar converses davant de tota una munió de clientes que esperaven àvides les nostres respostes. La situació era totalment incòmoda ja que ni la dona ni jo som persones que sapiguem tallar d'arrel aquests assumptes. Per no quedar malament, somrèiem i intentàvem fugir d'estudi d'alguna manera. A vegades ho aconseguíem, a vegades no.

Ho vam parlar camí de casa, mentre arrossegàvem el carro d'anar a comprar. La relació venedora-clients havia anat massa lluny. Vam decidir no comprar-li més.

El proper cap de setmana vam anar a la peixateria del davant, a ca l'Agustí. Un republicà de tota la vida que aprofitava qualsevol moment per renegar de la monarquia. Que si s'havien passat amb les hormones de creixement del príncep, que si el "Bribón" del rei...Sempre acabava dient que si eren reis que es vestissin com calia, com ho feien els mags i que sortissin al carrer amb corona i capa. Quan ens va tocar vaig mirar de reüll la Juanita. Em va fondre amb la mirada. Dels ulls i els llavis li regalimaven improperis, blasfèmies i barbaritats a mil per hora mentre li netejava una sípia a una clienta que es feia la distreta.

Cada dissabte igual, s'havia proposat maleir-nos l'existència, així que cada cop que ens veia ens feia sentir més malament. Tan sols havíem deixat d'anar a comprar-li però ella s'ho havia pres com un atemptat contra el seu negoci. Un cop, quan anàvem de la fruita als formatges i vam haver de passar sense remei pels seus dominis.

- Allà va la parelleta. Mira-te'ls agafats de bracet. No us gireu no. Quina poca vergonya que tenen. Així se'ls podreixi a ell la cua de rap i a ella, se li tanqui la cloïssa," la chona", i no se li obri més- Més barroera no podia haver estat la molt porca. De la boca li sortien les paraules enganxades d'escates llefiscoses.

I a partir d'aquell dia tot va canviar
- Artur, avui vas tu sol a plaça que jo he de fer molts encàrrecs al centre.
- Artur, he d'anar a comprar-li roba a la nena
- Artur, fes-me el favor de....

Excuses.
Excuses. Tot eren excuses per no haver de trepitjar el mercat.

I jo tot sol. Des de qualsevol lloc sentia com es clavaven els seus ulls de besuc i m'imaginava les seves dents de lluç de palangre destrossant-me la jugular. Por. Havia agafat por. La tia ho havia aconseguit. Es va dir " si no sou meus no sereu de ningú".

Un dia li vaig dir a la Mercè.
 Mira, avui aniré al súper a comprar.

No em va dir res. De pas que hi anava, em va encarregar una baieta per treure la pols i un pot de llenties amb xoriço.