Freda

"T'he dit que s'ha acabat i ni tan sols una llàgrima? Estic fart, adéu" has expressat, i te n'has anat.

I si, sóc freda, ho reconec, no intentis canviar-me. Mai he lluitat per ningú, mai he apostat tot el que tenia per una causa inútil. Però creu-me, t'estimo. T'estimo més del que sóc capaç d'expressar.
Però no t'imploraré que et quedis, entén-ho, perquè jo vull que em miris i m'acceptis tal i com sóc. No vull que sigui la pena el que t'impulsi a estar al meu costat ni el remordiment de saber que si te'n vas el meu cor quedarà partit. Perquè creu-me, es partirà, y la meva vida quedarà buida.
Però tu mai ho sabràs, doncs el meu orgull m'impedeix transmetre-ho.
Som com el foc i el gel… És impossible que estem junts?
Tu sempre entonaves paraules boniques, vas dir que m'estimaves, que era la dona de la teva vida i que mai series capaç de oblidar-me i jo… Jo sempre callava, callava i escoltava, perquè aquelles paraules eren el que donava sentit a la meva vida.
¿Que absurd és a vegades el destí, veritat? Tu, que repeties una vegada i una altra que sempre estaries al meu costat, tanques la porta deixant-me a mi sola a l'estància. I jo, que sempre vaig ser incapaç de pronunciar-ho, em quedo sola i partida amb una ferida de la que mai seré capaç de recuperar-me.
Però no ploro, i els meus ulls estan secs, i jo els odio… Perquè per culpa seva, tu te'n vas i la meva vida es trenca