SILENCI

El silenci inunda l'estància... un silenci tan sols interromput per el lent avançar de la nineta del rellotge.
Tu i jo estem en un racó, immòbils, recorrent amb la mirada un cop i un altre els nostres rostres. Ens ho intentem dir tot i, a la vegada, res... perquè ja no ens queda cap pensament per expressar-nos... em arribat al final d'un camí d'on ja no podem marxar...
T'estimo tant! I se que tu també... ho se... i tu ho saps... però som incapaços de fer-hi res... perquè em arribat a un punt en que l'amor, per si sol, és insuficient...
Quant de temps fa ja que no ens mirem per mirar-nos! Que no somriem per a regalar un somriure a l'altre! Quant!
Tan de bo pogués ara suplicar-te que no t'apartessis de mi i jurar-te que junts tornaríem a aquells dies! No saps quan desitjaria fer-ho! Però no puc i callo... i el silenci es fa més expressiu que qualsevol paraula del món i més clar que el llibre més gros...
I la maneta de rellotge avança...
Si tan sols pogués retenir ara fortament el temps entre les mans! No vull que t'escapis! Però se que fugiràs ven lluny de mi...
Tu esperes que jo et detingui... i jo espero que tu ho facis... una sola paraula podria ara evitar el desastre! Però els sons que intentem entonar queden atrapats per sempre entre els llavis...
Les gotes regalimen suaument per les meves galtes... i ploro al veure que ploro i tu ja no m'eixugues les llàgrimes... em sento tant... tan impotent!
Com em deixat que això passi?
M'agradaria tornar a aquell instant en que, sense saber-ho, varem decidir separar les nostres vides i fer de l'existència de l'altre un fet purament simbòlic...Tu ja no em necessites... ni jo et necessito a tu... i ja no recordo com fa temps no podia pas imaginar-me viure la vida sense tu. Ara... en el meu futur no hi ets... i se que jo en el teu tampoc... i deixar-nos ara guiar pels molts sentiments que ens uneixen per a seguir estant junts, només seria ajornar lo inevitable...
El nostre amor es molt gran... però l'amor no ho és tot... són les vivències comunes i els fets viscuts el que fan que una relació es mantingui... fa tant ja que no ens expliquem l'un a l'altre els petits detalls del dia a dia... les sorpreses que descobrim o els temors del futur... la teva vida, excloent els moments que em passat junts, és ara per a mi el més gran dels secrets... tal i com la meva ho és per a tu...
I jo ja no puc continuar així... compartint el dia a dia amb un estrany... i estimant a algú que ja fa temps que va deixar d'existir...
I el silenci és fa més gran... indicant-nos que el cataclisme s'apropa...
Em sento caure per un fons precipici sense possibilitat d'agafar-me enlloc... però jo desitjo enganxar-me a on sigui per tal de parar... però no trobo res! I torno a repassar un cop més els instants compartits amb l'esperança de que aquests guanyin la partida al silenci i aconsegueixi entonar la paraula que et faria estar al meu costat per sempre...
Però tot és inútil...
Tu et gires d'esquena i marxes, desapareixent del meu costat per a no tornar i perdent-te en l'infinit.
I ara si... el maleït silenci es trenca pels plors desconsolats de no haver estat capaç de retenir-te... i crido a l'aire ven fort que t'estimo.
Però ja es tard... i tu no hi ets...
les nostres vides s'han separat...