.:carta:.

Hola:
Suposo que te estranyarà rebre aquesta carta, però creu-me, a mi me sorprèn més estar escrivint-te-la... i és que ja no ho aguanto més!
Fa mal! Fa tant de mal! Saps, cada cop em costa més estar al teu costat... però, es clar, tu no ho saps… ai, si tant sols coneguessis el que arribo jo a patir cada cop que, amb un somriure al teu rostre, em parles de la noia que vas coneixes el dia anterior…
Tu esperes que et somrigui i que m'alegri per tu, si, es per això que m'expliques tots i cada un dels teus secrets… però, creu-me, cada cop em costa més mantenir l'inexpressivitat al meu rostre…
Estic cansada de tenir que buidar els meus ulls de llàgrimes a la intimitat… perquè el que jo sento per tu és el major dels meus secrets! No saps lo molt que voldria expressar-t'ho… però se que no ho he de fer! Perquè quant tu llegeixis aquesta carta es trencarà completament la nostra amistat!
I jo no se que faré quant ja no et tingui al meu costat!
Suposo que ara estaràs pensant que això mai no succeirà, oi? Es que, et conec tant! però no t'enganyis, jo ja no podré mirar-te amb els mateixos ulls que abans, i tu, por molt que ho intentis, tampoc.
Saps, moltes nits m'he imaginat la teva reacció si t'expressés el meu amor… coneixent-te, tu series capaç d'amagar els teus propis sentiments i d'acceptar estar al meu costat, només per a fer-me feliç… però se que només t'estaries enganyant a tu mateix i anteposant la meva felicitat a la teva i, creu-me, això es el que menys desitjaria…
Així que, per favor, tan sols et demano una cosa, no me menteixis! Crec que m'ho mereixo… Només per a aconseguir acumular tot el valor necessari per a fer-te entrega d'aquesta carta, ja m'he guanyat el premi d'una resposta justa… Desitjo conèixer els teus sentiments… siguin quins siguin…
Saps, encara no entenc que m'ha passat, però va arribar un moment en que vaig deixar de pensar en tu com en el meu millor amic…
Diguem perquè, perquè no puc borra aquests sentiments? Ens ho passàvem abans tan bé junts… ho recordes? Encara em ric quan penso en aquelles excursions que acostumàvem a fer els diumenges al llac de la muntanya… on ens banyàvem tots dos junts… o quan vas robar aquell gerro a la senyora que no et va voler tornar la pilota que havies colat al seu jardí! Quina bronca que et va caure, eh?
No saps tu el que pagaria per a poder regressar a aquells dies… a aquells instants en que la nostra única preocupació era riure y gaudir d'aquesta vida que, cada cop, se'm torna més i més pesada... i dolorosa!
Desitjaria fer marxa enrere en el temps! Tornar a aquella època! Però se que ja no puc… i, per molt que intenti extingir aquest nou sentiment, només aconsegueixo que creixi més i més, apoderant-se de tota la meva ànima...
No és just…
He fet lo impossible per tenir-te… massa i tot! Recordes, inclús vaig arribar a sortir amb el teu millor amic, només per a intentar despertar en tu la gelosia… però, com tot, no hi va haver manera! No, està clar que tu solament m'estimes com estimaries a una germana petita! Em cuides, em mimes y em protegeixes! Es per això que somreies, de la manera que a mi tant m'agrada, cada cop que, ell i jo, ens besàvem y repeties, un i un altre cop, la bona parella que fèiem… Ah! Si tu sabessis llavors que, amb aquelles paraules, només aconseguies destrossar-me i fer que la meva ira i la meva desesperació augmentessin!
Però, no tot acaba aquí, encara vaig fer una acció més atroç, saps? Vaig tucar a més d'una exnovia teva per a fer que talléssiu… No saps les mentides que vaig arribar a explicar! Vaig ser… tan, tan cruel! Però… creu-me, era incapaç d'actuar d'una altre manera! ai, ara que ho penso, tindries que odiar-me! Si, pot ser això seria el millor… al menys així no sentiria que la meva ànima es trenca cada cop que m'expliques lo feliç que ets amb una altra… al menys així podria ser sincera amb mi mateixa…
Però… se que no desitjo això... en el fons ni tan sols jo se el que vull… vull estimar-te i, a la vegada, ho odio! Vull odiar-te però no puc... vull abraçar-te però tinc por de fer-ho… es l'amor o l'amistat… i, la veritat, no se que prefereixo! L'amistat es duradera… puc tenir-te per sempre al meu costat! I compartir amb tu tots i cadascun dels instants de la meva existència! Però, a la vegada, és summament dolorosa… perquè escollir-la va lligada a tenir que extingir tots els meus sentiments cap a tu i ni tan sols crec estar preparada per afrontar-ho… Perquè l'amor és més fort… ja que, tot i ser fugaç, és apassionat i ple de sentiments! Es poder demostrar-te tot el que sento!
I, el pitjor es que només se, que no puc escollir… perquè la decisió no es meva… sinó teva… i jo, tot i que tu encara no m'ho hagis expressat, ja se el que penses. Perquè, et repeteixo, que, per sort o per desgràcia, et conec massa…
M'estimes, si, però no de la manera que jo ho faig! Pot ser sóc la persona més important en el teu món, però tu ets l'únic que existeix en el meu, qui ho regeix tot: els meus actes, les meves emocions, els meus sentimients; tot!
Però tu mai ho sabràs, ni ara, ni demà, ni mai… perquè jo no sóc tan forta como per a dir-t'ho, saps, això és el que més mal em fa! Que se que mai et faré entrega d'aquesta carta… Perquè, se que si jugués al tot o res acabaria perdent… perquè la banca sempre guanya…
I jo vull tenir-te al meu costat i em dona igual com… doncs puc tragar-me el dolor i la desesperació como ja he anat fent durant anys! i inclús no m'importa desfogar els meus sentiments en cartes que se que mai no enviaré per ser tan summament covarda!
Però, tot i així deixa que t'ho digui un cop més:

T'estimo.

Adéu i molt petons:
Rebeca