FOC NOU

I és que el desencant anava sempre amb ella. Inconformisme, un perfeccionisme exagerat, una exigència insuportable, angoixes no enteses ni compartides amb el company de tota la vida la van anar corsecant. Les hormones li començaven a jugar una mala passada. S’acostava una època dura i esperançadora al mateix temps.

Mai no ha pogut desfer-se de la frustració personal. No s’ha perdonat aquell temps en què es va acomodar i no va lluitar prou per la seva autèntica vocació. Maduresa de reconstrucció del què, una vida de lluita, ha anat deixant pel camí. El seu inconformisme ha fet que mai hagi perdut del tot l’il•lusió per aconseguir aquell món somniat que ara sembla escapar-se-li de les mans.

Obre la finestra i veu el sol. Els matins són durs; no és difícil despertar-se, tampoc és l’hora massa matinera. L’espera tot un dia que no sap si enfrontarà, però que potser al final gaudirà. Instal•lada en una sensació d’irrealitat, espera la invasió del dimoni que s’amaga en el seu espai vital. Apareixerà quan menys s’ho esperi, amb símptomes nous i en silenci. Una experiència intransferible, impossible d’explicar. Com un llum que és fon dins el cervell, cap amenaça física, però una por a la por indescriptible.

Fa sol, el pati de la casa sembla una selva amb més llum de l'habitual. Les últimes pluges han fet estralls en la massa verda i desendreçada. On deu ser la pobre tortuga que fa mesos que hiverna? Trobarà el camí de sortida en mig d'aquest desastre? La mimosa ha dit que ja en té prou. S'ha suïcidat, farta de viure en un món que l'escanyava.

Espera que no sigui un mal presagi, si no símptoma d’un nou començament, l’oportunitat de fer foc nou. Un foc que podrà encendre amb les restes de l’arbre estimat, a qui dóna les gràcies pel seu sacrifici. Malgrat tot el terror continua per tot arreu i la gran foguera espera.