Flum sortós

Aquell estiu la sequera, extrema i perllongada, tenia molt amoïnats als habitants del País. Un pastor d'alta muntanya vivia a la seva cabana, feta de pedres convenientment posades per tal que s'aguantessin dempeus i fins i tot la cobrissin amb una cúpula rodona, sense fer servir cap mena de material per lligar-les. Podríem dir que era una autèntica obra d'art, com totes les que omplien les muntanyes d'arreu. L'home, destre i hàbil, s'hi havia posat una porta de fusta per estar protegit de les inclemències del temps. Hi vivia la major part de l'any i el fred es feia sentir, sobretot a les nits.

Els aliments els portava del poble més proper, a tres dies de caminar per senders i corriols que només un expert, fort i lleuger com ell, podia fer sense cansar-se massa.
L'aigua la treia d'un rierol fruit del desglaç de les neus quasi perpetues dels cims de les muntanyes del voltant.

Jove i alegre es passava el dia tocant la flauta, mentre el bestiar pastava per on trobava herbes i matolls. Estirat al terra veia, de nit, la immensitat del cel, la volta dels milers de milers d'estels, que giravoltaven un de més gros i brillant: l'estel polar. Quina meravella! Cadascun d'aquells cossos celestes, seguint el seu camí marcat, sense variar-lo ni xocar amb els innombrables companys de viatge. Era d'una perfecció incomprensible pel cervell del jove, i no gaire lletrat, pastor.

Segons on s'estirés el seu cos notava una força desconeguda que el feia relaxar-se i sentir-se com si anés dalt d'un núvol. Sobretot si ho feia entre unes grans roques que s'erigien formant un semi cercle; llavors, com si totes les forces tel·lúriques de la terra envaïssin el seu cos, entrava en un trànsit embriagador que el deixava amb la ment adormida i el cos distès. Així s'hi podia passar hores i hores gaudint d'aquell estrany plaer.

El seu estimat gos d'atura, rebia sovint llargues i inintel·ligibles converses, millor dit, monòlegs que el seu amo li dirigia per aclarir la rogallosa veu del forçat silenci a que era sotmesa. L'animal se'l mirava girant el cap, ara a un costat ara a l'altre, restant atent
al que li deia l'amo, com si ho entengués. Quant restava en silenci se li acostava, li llepava la mà i restava estirat al seu costat esperant ordres.

Aquell estiu era molt calorós i sec. El bestiar s'escampava cada cop més lluny cercant pastura fresca i l'aigua del rierol cada cop era més minsa. Després de tot un matí de tenir una olla petita per recollir-la, amb prou feines si n'havia recollit mitja. Encaparrat pel problema que se li presentava, es ficà dins la cabana amb el seu quisso i tancant la porta es disposar a fer una migdiada.

El despertà uns trucs a la porta i, estranyat perquè l'animal no havia bordat, cosa que feia si sentia passar alguna persona o animal estrany un tros ben lluny de la barraca, s'atreví a obrir. Era un home ja gran, amarat de suor i esbufegant per la forta pujada, que, recuperant l'alè li mormolà si li podia donar aigua perquè es moria de set.
El noi el feu seure dins de la cabana i li oferí l'olla amb aigua, que l'home devorà en un instant demanant-ne més. El pastor li explicà quina era la seva situació i que no en tenia ni una gota més.

Aquell vell, vestit amb roba vetusta i atrotinada, somrigué complagut i amb un to serè, tranquil i clar, i li feu desaparèixer del rostre del pastor la menor ombra de por o de desconfiança, dient-li que ja ho sabia tot. Que ell tenia per missió posar a prova la bondat de les persones i ajudar-les en les dificultats si demostraven tenir un bon cor.
Com que l'havia acollit amb generositat i li havia donat el seu tresor més preuat, l'aigua, ara tindria el què és mereixia: Una boteta de la que rajava aigua i que mai s'acabaria si en feia un bon ús.

El pastor, estranyat i confús, el va omplir de preguntes seguides, sense deixar contestar-ne una que la següent ja sorgia de la boca del noi. Volia saber qui era, que si tenia aigua perquè en demanava, que on anava, de on venia, què significava aquell present...
El vell somreia i no responia al interrogatori del seu amfitrió i sortí de la cabana. Enlluernat pel sol el xicot trigà a acostumar-se a la llum intensa. L'home havia desaparegut i per més ordres que donés al gos perquè el cerqués, aquest restava sumís al seu costat sense deixar de bellugar la cua.

Amb la boteta petita, escarransida fins i tot, es preguntava com podria ni tant sols remullar-ne la gargamella. Decidit la destapà i començà a beure l'aigua més fresca i bona que mai havia begut. Seguí bevent fins a saciar la set acabalada que duia. I la boteta seguia rajant. Omplí l'abeurador del quisso que s'afartà d'aigua i l'envià a recollir el bestiar mentre ell els hi omplia la bevedora.

A partir d'aquell dia acompanyava el remat al lloc llunyà de pasturatge, sempre amb la boteta ben segura dins de sarró. Ni ell ni els animals passaren més set ni la gent del poble on baixava a cercar queviures ja que els omplia tota mena d'estris amb l'aigua regalada.

Un malaurat dia, en que el ramat el portà quasi al cim més alt de la comarca, tingué la mala sort d'ensopegar i li va caure el sarró amb la boteta estimball avall. A nida que queia el sarró, s'anaven desprenent grans roques que arrossegaren terres i més pedres fins que s'aturaren al fons del cingle i cessà el fortíssim terrabastall del despreniment.

El pastor es quedà estorat, esmaperdut, immòbil contemplant els efectes d'aquella allau
impensada. Aviat reaccionà i abatut, desorientat i molt amoïnat per la pèrdua de la boteta miraculosa. Com podria aconseguir aigua per a ell i els animals?. No li quedava cap més solució que emportar-se'ls d'allà cap un lloc on hi hagués pastura i beguda o moririen tots en poc temps. Manà al seu estimat gos que recollís la ramada i baixarien
a cercar llocs més adients per viure.

L'animaló trigà una llarga estona, ja que amb el soroll s'havien escampat esporuguits arreu de la muntanya. Ja era quasi capvespre quant va poder recomptar les besties i que gràcies a la bona feina del quisso hi eren totes. L'hora ja avançada li aconsellà esperar marxar de matinada per poder avançar amb més seguritat i rapidesa. Es ficà dins la cabana per intentar descansar però es passà la nit en blanc.

Així que despuntà el sol iniciaren el serpentejant camí de descens. Calia anar amb molta cura per no relliscar en el rocam inestable que deixà el despreniment del dia passat.
Poc més de mitja baixada el gos, bordant com un desesperat, va començar a saltar per les pedres en una carrera desenfrenada, i tirant pel dret no trigà a arribar al fons del barranc. Algunes de les bestioles del ramat el seguien com podien cap on era el quisso i el pastor observà, encara que per la distància no ho distingia bé, que estava bevent en un rierol d'aigua.

Decidir seguir el seu ramat que també havia accelerat el pas olorant l'aigua i amb l'oïda fina ja sentien el soroll del petit riuet. Quan arribà on l'esperava el gosset remenant la cua feliç, veié que era cert. Un esquifit rierol d'aigua s'obria pas entre les roques. Sadollà la seva set amb plaer i mentre s'eixugava la boca, mirà el recorregut del líquid d'inversa a la direcció on s'escorria avall. Caminà resseguin-ne el curs i no trigà a veure
com entre les pedres sorgia un petit doll d'aigua. Alçant la vista vers el cim es quedà glaçat al comprovar que era on havia caigut el sarró amb la boteta.

Aquell fou el naixement d'un riu nou al seu País, i poc o molt, sempre raja fins i tot els estius més secs. En podem dir que és un flum sortós,