Somni apocalíptic (primera part)

Un relat de: poruc

Una llegenda coneguda per tots els vells gats de mar de la nostra costa,i explicada per Joan Amades en diferents versions, parla d'un vaixell pirata
que navega sense tocar mai terra. És un veler de casc negre, amb veles negroses
sempre inflades pel vent, amb el distintiu típic, com a senyera, del drap negre
amb una calavera al vell mig. Aquesta nau que mai s'atura en el seu moviment
sense rumb, veure-la, diuen, porta mal averany.

Aquella tarda vaig sortir de l'antiga taverna de mariners molt impressionat.
El fum a tabac de pipes tant velles i desbastades com les mans dels fumadors,
i l'olor intens, agrest i fort del rom que glop a glop engolien, sense deixar de
xerrar i explicar mil i una aventures marineres, em va portar a fer un tomb per la platja per tal de recuperar l'alè i desintoxicar-me de les sensacions intenses
rebudes durant molta estona.

Tot caminat per la sorra i deixant que les ones, que perdien l'ímpetu i la coratjosa força fins a morir lliscant damunt la terra, em remullessin els meus descalçats peus, anava tractant de recordar la inacabable conversa amb aquells homes plens de saviesa.
No em podia treure del cap la faula del vaixell pirata.
Cada vegada que hi pensava el meu esperit aventurer i decidit m'encenia el desig de conèixer més i més coses de la nau. Com que la imaginació és lliure
el veia ple de pirates ferotges, disposats a l' abordatge d'una presa fàcil, o comptant avariciosos monedes d'or, d'argent, joies plenes de pedres precioses i fantasiosos tresors que qui sap com els haurien aconseguit.

Es feia tard i el sol declinava vers l'horitzó per amagar-se i deixar pas al capvespre. Assegut a una pedra, i recolzat a un pi, vaig decidir gaudir de l'espectacle que la natura m'oferia. Tot i així seguia pensant en aquell intrigant navili. Recordo que, en un cert moment, vaig mormolar unes paraules que em sortien de l'ànima: Faria el que fos per tal de conèixer el vaixell pirata!
De sobte, entre la posta de sol i jo, aparegué una figura que em donà un gran ensurt. Aquell home o dona, no podia veure-ho ja que era a contrallum, duia una túnica negre amb caputxa que el tapava de cap a peus; al parlar, amb una veu gruixuda, ronca, estranya, em preguntà si era cert el que jo havia dit. Encara incapaç de reaccionar no vaig dir res fins que la veu retronà per repetir-me la pregunta. Atemorit i al mateix temps amb atreviment, vaig fer que sí amb el cap. L'aparició em digué que ell podia complir el meu desig i que a canvi jo hauria de fer el que ell em digués.
Vaig acceptar mig inconscient del que feia i, a l'instant, sense temps per penedir-me i tornar enrere, em vaig sentir abduït per una força irresistible que em feia travessar el mar volant a una velocitat increïble amb ell al meu costat.


No sé el que va durar aquell desconcertant viatge per damunt del mar fosc i tenebrós quan, de sobte, em vaig trobar dret, mig marejat i confús, damunt la coberta d'una embarcació com la descrita pels llops de mar. L'encaputxat pujà dalt d'un cavall esquàlid i descobrint-se vaig veure una calavera a la que li feien entrega d'una llarga falç. Es situà al costat de tres genets i es presentà com la Mort, com l'amo del infern i senyor Capità del vaixell pirata. Tant alt càrrec fruïa del plaer de matar amb la fam i escampant tota mena de pestilències i malalties pel món.

El segon cavaller, que aguantant un gros arc muntava un corser blanc i fort, se'm dirigí dient que ell era el conqueridor del món. El tercer, dalt d'una cavalcadura de color vermell i armat amb una espasa, es definí com el demolidor modèlic i reconstructor eficient i aprofitat del que el seu company destruïa amb refinament. El quart, que duia una balança, dalt d'un cavallot negre, m'explicà que se'n cuidava de provocar com fos la crisi de l'economia.

La resta del vaixell era ple d'uns estranys personatges que complien tots els requisits dels pirates clàssics que jo coneixia. Amb els caps coberts amb uns mocadors negres, amb la vestimenta típica i els garfis per mans o les cames de fusta i tota mena d'espases, punyals i pistoles distribuïts pel seu cos, m'envoltaven i no feien més que mirar aquell intrús que gosava trepitjar el seu espai vital.
M'observaven encuriosits i sense acostar-se'm del tot, com si jo, acovardit i mig tremolós, els fes por. M'havia portat el Cap i desconeixien quin càrrec gaudiria entre ells, entre aquella colla d'éssers esgarrifosos, altius i silents, l'home nou, jo, que amb prou feines si sentia bramular el mar revoltat que seguia impulsant la nau amb fúria.

Un gran bram del Capità feu emmudir tota mena de soroll, fins i tot al de la mar. Dirigint-se a mi em manà situar-me a babord i tots, com un sol home, giraren cap allà en positura de ferms. El cavaller de muntura blanca alçà l'arc i com per art de màgia començà una desfilada de vaixells de guerra, amb canons
enormes, amb míssils encabritats i dreçats a l'infinit. Les respectives tripulacions ens rendien honors militars amb la resposta de tots els meus companys de singladura en forma de crits encoratjadors i guerrers. A curta distància dels cuirassats i destructors els seguien grans transports plens de tancs, camions, i caixes i més caixes plenes d'armament lleuger, canons de campanya, morters i artefactes misteriosos amb armes químiques, biològiques i de metzines de destrucció massiva.

Al desaparèixer de la nostra vista, un clam esclatà entre els mariners. Uns, amb refregada de mans, gaudien de l'èxit dels agents secrets per haver aconseguit
que dos països veïns es declaressin la guerra.
D'altres l'alegria els feia riure satisfets per haver venut armes als dos contendents i fer un negoci rodó. Uns tercers ja veien el seu somni apunt d'acomplir-se introduint tropes de pacificació entre els rivals i treure'n el màxim profit per futurs negocis i ocupacions temporals que mai tenen un final clar i definitiu.

I mentre succeïa això, les mirades dels grans responsables de la pau del món,
es feien els despistats inaugurant uns Jocs Olímpics de la Pau a un país on
el que és lleig no surt a la fotografia, on el que aixeca la mà per protestar li tallen sense manies, on la tecnologia enganya la vista dels espectadors satisfets i els drets humans son uns perfectes desconeguts.
Ara bé, tres cents milions d'ampolles d'un refresc, o milers de cotxes, o multinacionals afamades de menjar-se un pastís tant monumental no veuen més que el que els interessa.

I aquesta data coincideix amb la invasió bestial, a sang i foc, humiliant i matant a sang freda els ciutadans d'un país sobirà sense que ningú vulgui fer enfadar a la grandiosa potència i es cerquen mil i mil excuses per no fer res. I evidentment, tampoc cal molestar l'altre potència salvadora del món que manté presons més o menys encobertes i sense voler aplicar els drets humans que són a la boca dels seus polítics constantment.
Al vaixell pirata esclatà la joia i tothom feia la dansa més ferotge i desenfrenada que jo mai havia vist.

I no era per menys. Els transports d'armes eren seguits per uns altres amb maquinària pesada per derruir les cases o palaus mig ensorrats per la lluita i deixar el terreny ben pla per què sofisticats aparells foradessin el terra i amb l'ajut de grans grues s'aixequessin vivendes i equipaments socials pels damnificats. Amb l'excusa de l'ajuda humanitària es vendrien a preu d'or,
les cases i els edificis molt més moderns i confortables que els antics , que al cap
de cinc o màxim deu anys, s'enrunarien tots sols. Visca les grans constructores i les poderoses multinacionals!

Espasa enlaire del cavaller d'animal vermell, i per estribord, cap on ens giràrem tots, passaren, molt ràpides però deixant veure el que portaven, una corrua de barques ràpides farcides de tota mena de drogues, píndoles acolorides i xeringues preparades per fer perdre la raó a mitja humanitat. Quants milions de dosis després de tallar-les amb porqueries, quants mafiosos s'enriquiran tot i subornar a qui faci falta, quants camells malviuran repartint-la i quantes sobredosis s'emportaran els desgraciats de torn.
Tots i cadascú dels pirates es van treure el mocador negre del cap i, agitant-lo
harmònicament, com s'acostuma fer al cantar l'havanera "La bella Lola", les
hi feien una salutació cordial i engrescadora.
I la desfilada segueix.
Ara són embarcacions fabricades de qualsevol manera per què surin damunt l'aigua i permetin als afamats i mig morts embarcats arribar a un país on poder sortir de la misèria perpètua dels seus.
A cada una que s'enfonsava els crits emergien amb més força de les goles dels pirates. Quan aconseguien xocar i destruir-ne una, embogien d'alegria.

Comentaris

  • brins | 16-12-2008 | Valoració: 10

    que continues escrivint. Me n´alegro molt.
    He llegit aquest relat i he quedat meravellada de la imaginació que tens. Molt bé.

l´Autor

poruc

3 Relats

3 Comentaris

2017 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Començo a escriure, la passió de la meva vida, i em fa por entrar a un lloc on hi ha tants bons escriptors.
Ajudeu-me amb les vostres crítiques més sinceres. Gràcies.