Somni apocalíptic (segona i darrera part)

Totes aquestes manifestacions cessaren de cop quan el genet de la balança i la muntura negre ens portà a crits cap a proa. Allà es veien grans petroliers amb la línia de flotació arran d'aigua per què la càrrega era la màxima, transports amb sitges plenes de blat, arròs, oli i tot tipus d'aliments, per dur-los als magatzems d'acaparadors. Per tal que no s'abaratís el preu, els feien anar cremant una barreja de carbó i cafè i així contaminar més.

El motiu era clar: fer entrar en crisi l'economia mundial. I mentre això es produïa, els països més rics feien una trobada per cercar solucions al problema de la fam, i els nombrosos delegats s'empenyien els uns als altres per cruspir-se un menú de dinou plats, de franc i en un hotel de luxe per tal que els seus sous o incentius milionaris per assistir-hi no es veiessin minvats.

És trist veure com els polítics mediocres que fan anar el món per on volen, emmanillats pels poderosos clans de poder econòmic, no siguin capaços de posar fi a la destrucció dels dèbils pels poderosos.

I això no treu que hi hagi un gran nombre d'aquests dirigents que són de bona fe i fan el que poden per millorar la humanitat, però els deixen desfogar-se i ni en fan cas. Diuen que qui remena oli es taca els dits per molts guants que es posi.
També és cert que el germà de la cosina de la veïna del botiguer conegut pel pobre cec que ven cupons al quiosc de la cantonada, no sigui una persona honesta i molt ben preparada per ocupar el càrrec nomenat a dit i amb sou de ministre.

Novament el Cap bramà i ens feu anar a popa. Allà veiem com amb un verí per emmetzinar les aigües, feia que els dofins i les balenes que ens seguien iniciessin la macabra dansa de la mort. Tot seguit sorgiren estranys artefactes navegant a pleret i deixant darrera seu un líquid pestilent que molestà fins i tot als pirates. Aquell humor emètic i repulsiu era una barreja de totes les malalties conegudes i per conèixer, epidèmies i pandèmies de difícil solució i noves variants de virus i bactèries.
Tot un repte per la medicina i les multinacionals dels medicaments, que els permetria intentar-hi posar remei amb medicaments a preus astronòmics i així tenir excusa per no fer genèrics ni abaixar els preus.

El Capità es dirigí a mi i s'envoltà per totes les forces infernals i em digué que era hora que jo complís el pacte acceptat. Em vaig posar a tremolar. Després del que havia vist, que hauria de fer? M'oferí una torxa encesa per què l'agafés.
El foc, desconegut per a mi pel color i les nombroses formes recargolades i rítmiques que en el seu cremar incandescent prenia, em tenia captivat observant-lo fins que amb aquella veu d'ultratomba em manà que el prengués.
Amb temença ho vaig fer. La torxa era molt calenta però no cremava la mà i el seu pes era suportable.

Amb rapidesa, breu i concís, em va indicar la meva missió: la torxa em transportaria on calgués i havia de calar foc a camps de conreu, boscos, masies, pobles i ciutats per tal d'arrasar amb la vida vegetal i humana allà on n'hi hagués. Quan Ell considerés que ja havia complert amb la meva feina, la torxa s'apagaria sola i la perdria de vista, quedant-me deslliurat del compromís.
Amb una condició: no podia deixar mai d'aguantar la torxa amb la mà. Així seria invisible i treballaria amb impunitat. Si la deixava un instant al terra o al damunt de qualsevol lloc, les conseqüències serien nefastes per a mi.
Al preguntar-me si ho tenia clar, vaig fer que sí amb el cap. Els quatre genets inclinaren la testa i els pirates com a comiat m'enaltien amb càntics guerrers.

La torxa m'arrossegà enlaire i en un tres i no res vaig arribar a una platja.
El lloc era completament fosc i no tenia ni idea on era. Amb la llum del foc intens de la torxa vaig poder investigar on em trobava. Em costà força estona fer el recorregut complet del lloc. Però de sobte ho vaig recordar. Era a la platja on l'any mil nou cents noranta dos, una sirena havia desembarcat el Sagrat Foc de l'Olimp pels Jocs Olímpics de Barcelona.

No vaig trigar gens a localitzar el pebeter on dormí la flama i se m'acudí intentar desfer-me de la maleïda torxa. Amb decisió i valentia, segur que la meva estimada terra seria més potent que la força infernal, vaig clavar-la amb empenta i ràbia al sorral. D'immediat el foc es revoltà i s'engrandí intentant cremar-me a mi, que, foll i acoquinat, vaig emprendre una correguda desbocada. Vaig sentir com una forta explosió darrera meu i sigui per la foscor que em feu ensopegar, o bé per la ona expansiva, vaig caure al terra donant-me un fort cop al cap i perdent el coneixement.

Al despertar sentia un fort dolor al cap. Em vaig incorporar i altre cop no sabia on era.
Al sentir música i girar-me vaig veure la vella taverna de pescadors on havia passat la tarda, i la roca on vaig seure per contemplar la posta de sol i l'arbre on m'havia recolzat. Esperant l'hora de l'ocàs solar m'havia adormit i al caure al terra em vaig colpejar el cap. Vatua l'olla! Tot era un somni!
Caminant cap a casa una pregunta em rondava pel cervell: No penseu que entre tots plegats, amb la indiferència, estem mantenint viu i actiu aquell maleït Vaixell Pirata?