Flor entre monstres (I)

I. Les fulles de te.

Eren les cinc de la vesprada i les fulles de te havien caigut quasi totes al fons de la tassa. Les havia vistes precipitar-se d'una en una, de dues en dues, ara en un pomet, ara en un ramell, planant com petites plomes verdes fins a fer una catifa de solatge a la tetereta de vidre. Hauria d'haver esperat que caigueren totes abans de beure, però necessitava bolcar la impaciència en el beuratge. No tenia sentit esperar més Franz, era obvi que ja no vindria. Així és que vaig anar mesurant-me el te a poc a poc en una tassa que més aviat semblava un didalet, intentant concentrar-me en aquell llit de fulles que hauria de ser molt tou, per retraure'm d'una decepció que al meu parer no em convenia gens.

Havia triat aquell restaurant oriental perquè tenia un petit saló de te a l'estil japonés, tot i que els qui el regentaven eren xinesos. M'havia afeccionat a la cerimònia del te per celebrar en companyia algun esdeveniment especial d'ençà que vaig viure a Kioto, essent jo molt jove: hi havia anat per sis mesos amb una borsa d'estudis de la fundació Ueno Otoko per aprendre a pintar amb la tècnica sumi-e de tradició japonesa clàssica, i finalment hi havia restat cinc anys. Allà vaig conéixer Oki, allà em vaig casar i va nàixer Anna, la meua filla. Vaig pensar que al meu nou amic també li agradaria que ens trobàrem per primer cop en un ambient com aquell.

Franz i jo ens havíem conegut per casualitat a la xarxa cinc mesos enrere i només des de la xarxa ens havíem comunicat. On ens podíem haver conegut sinó, si jo no anava enlloc d'ençà de l'abandó... Potser ell tindria una vida social normal, amb amics de cap de setmana, partits de futbol, classes de guitarra, de dansa o de pintura... Però jo, segons la meua terapeuta, tenia un dol per tancar, i fins que no m'acomiadara del tot d'una relació de parella que ja existia només en la meua fantasia, no podria rutllar per la vida amb una mínima normalitat.

L'encontre amb Franz, de fet, formava part del meu procés d'autocuració. És clar que abans d'aquella cita jo m'havia posat totes les resistències possibles: m'havia autoagredit amb una gastroenteritis atipant-me de bombons la vespra del primer intent de cita, m'havia engripat xopant-me sota la pluja la vespra del segon, m'havia anat canviant compulsivament de roba fins a perdre l'últim tren la vespra del tercer... Qualsevol cosa abans d'exposar-me als perills de l'atzar, i menys encara amb un paio que a més era intel·ligent. Però Franz havia estat tan comprensiu, encara no sé ben bé per què... No tan sols s'havia mostrat pacient, sinó que a cada intent m'havia animat a endinsar-me en totes aquelles autointerrupcions per veure què podia treure en clar de mi mateixa. De vegades tenia fins i tot la sensació que des de la distància ell havia estat el meu autèntic terapeuta: em guiava sense jutjar-me, em frustrava amablement quan em feia un embolic amb els pensaments... Per això em va estranyar que em plantara d'aquella manera, encara que val a dir que m'ho tenia ben merescut. Per això, quan l'última fulla de totes es va acomodar al fons de la tetera, ja no vaig esperar més: " Zài jiàn!", vaig dir acomiandant-me de la cambrera. I me'n vaig anar.

II. Mei.

- Com s'ha atrevit a plantar-te eixe tio? Quina barra!

- Dona, potser no ha pogut venir. Pensa que jo me l'he deixat tirat tres vegades, tres!
- Una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa. Tampoc t'ha escrit excusant-se, no? Doncs no ho faces tu per ell, collons!

Sentències de Mei, que no solia ésser condescendent amb els homes. A mi la seua mala llet m'espavilava, perquè jo tendia a justificar tothom, però en aquesta ocasió no estava fent-me molt d'efecte. Trista no estava, però em trobava ensopida, com si totes les forces se m'hagueren escolat per alguna escletxa amagada.

- Au, anem aquesta nit a la terrassa Barcelona, abans que ens la tanquen per sempre i que tu et tornes monja de clausura.

A Mei, nascuda i batejada Maria del Carme, li encantava aquell cinema d'estiu. Anys enrere, la terrassa Barcelona quedava als afores de la ciutat, en la carretera que li havia donat el nom. Ara, però, aquella carretera havia esdevingut una avinguda plena d'edificis completament integrada a la zona urbana, de manera que la megafonia del cinema molestava els veïns, almenys aquells que no podien veure les pel·lícules des dels seus balcons, perquè els altres havien d'estar ben contents de veure-les debades des de casa amb només aguaitar-hi. Jo, sempre que hi anava, acabava retraient-me en un moment o altre de la història de la pantalla per olorar la flaire que desprenien els enormes gessamins, per contemplar els gats furtius que s'esmunyien per la vegetació de les parets laterals, per alçar la vista cap al superpoblat cel estiuenc...

- Si és que tu ja et vas fer malbé quan et vas casar tan joveneta amb el "xino" eixe. Mei tornava a la càrrega.

- Saps molt bé que era japonés. Mig japonés, mig català.

- Pitjor encara! Vaja una mescla! Total, per acabar pegant-te-la amb aquella australiana! Jo no sé com la tindran els catalans, però els japonesos diuen que la tenen ben xicoteta, com un cacauet, i que al llit són uns trompellots que sempre fan el missioner. No sé de què et lamentes, filla, hauries d'estar a tothora obrint ampolles de cava per haver-te tret de sobre, i mai millor dit si allò del missioner és cert, aquell samurai del cacauet...

- Ja n'hi ha prou, Carmensín, que és el pare de la meua filla! Ja veus que ho intente, avui havia quedat amb...

- Sí, amb Fraaaanz, meitat camerunés, meitat alemany, una altra barreja explosiva! I a més no l'has vist en ta vida. I a més t'ha plantat! I tu, hala, vinga a fer ioga! Arts marcials és el que hauries de fer! O buscar-te un valencià ben "guarro", i no parle ara de ronya, tu ja m'entens! I no em tornes a dir Carmensín, que és nom de beata!

L'entenia perfectament, però ella a mi no. Sort que ja estàvem pagant l'entrada. No estava malament el programa, una de cinema negre intitulada "Crim a Tavanne" i després l'última de Woody Allen... De la terrassa Barcelona també m'agradaven els entrepans per sopar. Els gessamins olien ara com tots els estius de ma vida. Tots plegats en una olor.




III. "Ha" és sol i "tha" és lluna.

Les sis del matí. En una hora més o menys serà de dia, però ara el sostre de la ciutat roman encara a les fosques, jaspiat només pels estels llunyans. Sec a l'estora al bell mig de la terrassa, envoltada per la companyia silenciosa, inestimable, de buganvilles, geranis i pensaments... És l'ací i l'ara. Sec en la posició del lotus, les mans amb el mudra de l'harmonia. Fa un instant jo era un arbre, i un peix, i una mitja lluna... He il·luminat el meu crani amb la respiració del foc, he vist el món a l'inrevés en salamba sirsasana. Estic elevant-me sense deixar de notar el terra, sóc jo la que seu i jo la que sura. Oki, assegut al sofà, em conta que se'n va per sempre, el deixe anar... Anna ja té vint anys, vol viure amb ell a Austràlia, li dic adéu... He d'acabar el mural de les papallones, ho deixe córrer... Idees de futur, imatges del passat, passen de llarg com ones de la mar... De tu Franz, però, no em puc desar. Potser la teoria de les ments esteses siga certa al capdavall, perquè en aquest just instant escolte dins de casa el so d'avís d'un nou missatge a l'ordinador. Només pots ésser tu. Fi de la meditació.

IV. El mail.

"Bon dia, Glòria estimada. Coneixent els teus costums, ja estaràs aixecada des de fa una estona. Lamento tant no haver pogut arribar a la nostra cita... Ho has d'entendre, no tenia manera d'avisar-te. Vaig buscar el nom del restaurant on havíem quedat, però no apareixia a les guies. Si haguessis tingut mòbil almenys... No pensis, però, que intento traspassar-te les culpes, en sóc jo l'únic responsable.
Tinc algunes dificultats per deixar-me veure ara, però has de saber que sóc molt a prop de tu, a València. Busca'm a la pensió de L'arbre roig al carrer Viana, al barri de Velluters, a qualsevol hora. T'espero per explicar-t'ho tot. Franz". PD: "Sisplau, no et posis més excuses. Ja és hora que ens veiem".

El dia clarejava ja quan vaig llegir el correu electrònic. Com a usuari del xat Franz apareixia desconnectat, així és que vaig haver de reprimir les preguntes per conformar-me amb aquelles poques paraules. No entenia tant de misteri. Què volia dir allò que no es podia deixar veure? Què feia ell a València en un hostal situat enmig del barri xinés?

Jo coneixia molt bé la zona de Velluters, perquè només tornar del Japó, Oki i jo hi vam llogar les golfes d'una casa al cor mateix del barri per poder pintar amb tranquil·litat. Recorde que deixava Anna cada matí a l'escola i me n'anava a treballar a l'estudi amb el rigor horari d'una oficinista. Ara els clubs de cites i les cases particulars destinades al comerç sexual havien guanyat terreny als estudis i galeries d'art. No entenia què podia fer Franz allà. Només amb connectar-se i demanar-me referències jo li hauria trobat cent llocs millors al centre de la ciutat.

Malgrat les suspicàcies, sabia que aquesta vegada ja no seria capaç de mirar cap a un altre lloc. Tenia massa curiositat. A més, des que em vaig quedar esperant-lo se m'havia despertat una ànsia que només em podria treure si el veia en persona, i que s'havia eixamplat amb l'e-mail.

Des de l'estació, vaig oir el xiulit del tren com un senyal inequívoc: calia posar-se en marxa d'un cop per tots.

IV. L'arbre roig.

L'hostal de l'arbre roig no era com jo l'havia imaginat: era pitjor. Una petita porta de fusta obria el camí cap a una escaleta de pedra estreta i empinada que anava a parar a un entresòl. Hi vaig pujar demanant-me com s'ho farien els clients per pujar per allà amb les maletes i no relliscar pel desgast dels esglaons. L'olor d'humitat es barrejava amb el particular aroma del curri i del coriandre. Vaig travessar la porta on desembocava la minsa escala: hi havia un petit rebedor amb do
s butacons entapissats amb un setí que algun dia hauria estat roig, però que ara s'havia tornat de color de gos com fuig, exactament igual que el paper pintat de les parets. A mà esquerra hi havia un passadís amb cinc portes, probablement de les habitacions; a mà dreta, el degoteig d'alguna aixeta mal tancada em va fer deduir que hi era el lavabo comú, com també un parell d'habitacions més, i al fons, darrere d'una cortina de canutet, una cuina-menjador des d'on emanaven aquells olors especiats.

Una dona africana de mitjana edat petita i grassoneta va aguaitar des de la cuina i em va fitar sense sorpresa.

-Bon dia, busque un hoste anomenat Franz Huber. M'ha citat ací.

-Ai, amiga, jo només faig el menjar -em va respondre somrient-. Mira tu mateixa el registre per si trobes el teu amic. Tens el llibre davant de tu.

El registre era un dietari antic, on el nom dels clients semblava anotat més per si calia passar-los algun encàrrec que per tenir un control de les entrades i les eixides. A més, a cada nom variava la cal·ligrafia, segurament perquè cadascú anotava les seues pròpies dades. Els qui apareixien tatxats havien d'ésser els qui ja havien marxat. Vaig buscar els darrers noms anotats: no hi figurava cap Franz Huber. Era difícil d'aclarir-se amb aquell batibull de ratlles, lletres i tintes diferents. Vaig tornar a buscar resseguint les línies amb el dit índex, i de cop vaig veure una anotació que em va sobtar: François Tadou (Glòria Miravet), hb. 2. Si Glòria Miravet era jo... aquell François Tadou era potser Franz?

La doneta africana ja s'havia desentés de mi tornant als seus potatges especiats, avesada com estaria al tràfec de parelles que triaven aquella mena de llocs pels seus encontres clandestins. Així és que vaig girar cua cap al corredor de l'esquerra. Els números d'habitació estaven pintats a mà amb pintura negra. El número dos apareixia a l'inrevés com si l'haguera pintat un xiquet que aprenia a escriure. Vaig trucar amb suavitat. Ningú va respondre. Des de darrere de la porta es podia percebre la quietud de les estances on no hi ha gent. No obstant això, vaig girar el pom amb cautela al temps que demanava: "Franz?" La porta es va obrir un pam escàs, dilatada com estava de la calor. Vaig empényer amb més força fins obrir-la per complet. No sols no hi havia ningú, sinó que semblaven haver escorcollat la cambra de dalt a baix. El cor em bategava de pressa: tenia el desig instintiu de fugir i alhora la curiositat irremeiable d'entrar, arribada ja a aquell punt.
La calma provinent de les habitacions veïnes barrejada amb el xivarri dels perols, l'aigua corrent i la música de salsa em van convéncer que calia que em tranquil·litzara. Al capdavall, si es tractava d'un robatori els lladres ja havien marxat, evidentment. I si d'altra banda Franz estava al corrent del desgavell i s'havia absentat un moment, no li estranyaria gens de trobar-me a la seua habitació, ja que ell mateix m'havia citat.

Pel terra s'escampaven un munt de revistes i de retalls de diari, alguns en alemany o en anglés i altres en català: "Un alemany, d'origen nazi, es va convertir al judaisme i avui ensenya filosofia a Tel-Aviv"; "Més de 30.000 ciutadans de raça negra foren víctimes als camps d'extermini nazi"; "El periodista Serge Bilé realitza un documental sobre la repressió i extermini dels ciutadans afroalemanys en la Segona Guerra Mundial"; "On anaren a parar els béns dels afroalemanys deportats? " En un dels retalls apareixia una foto de Franz molt semblant a la de presentació al xat, amb el següent titular: "Advocats de l'Associació dels Negres d'Alemanya enceten una investigació sobre el patrimoni perdut dels afroalemanys deportats".

Llegint aquells titulars em vaig adonar del poc que sabia del meu amic, si és que ara podia anomenar-lo així. De sobte, unes passes d'algú que pujava per l'escala em van treure de les meves cavil·lacions. El qui pujava xerrava alhora pel mòbil.

L'habitació donava a un balcó comú a totes les altres des del qual es veia un solar abandonat al costat de les restes d'una casa mig enderrocada. Vaig eixir per la porta del balcó i em vaig quedar entre aquesta i la de l'habitació del costat. En escoltar la veu d'home cada cop més nítidament em vaig adonar que havia entrat a la cambra de Franz. Parlava acaloradament, com si algú el renyara des de l'altre costat del telèfon i li calguera posar-se a la defensiva:

- Que no redéu, que no, que ja t'he dit que he escorcollat fins al cul de la burra! Ací no hi ha cap clau ni res per l'estil... No, no, t'he dit que no!... Sí, estic tornant a mirar, però... Bé, en mitja hora em deixaré caure per... Sí, al Tattoo Lady, al reservat, ja li he dit jo a Andreu que la prepare... Jajaja! Eixe negre sabrà ara el que és una suite! Au, adéu!

Què estava passant? Instintivament m'havia anat acostant a la porta de l'habitació veïna. M'hi vaig amagar just quan l'home aguaitava al balcó. L'habitació semblava desocupada. El pols se m'accelerava més i més mentre la suor em regalimava cos avall per la por i la calor. Almenys allà podia esperar que el visitant marxara. Quan vaig escoltar les seues passes enretirant-se, li vaig deixar un avantatge prudent i el vaig seguir.

V. El Tattoo Lady.

Eren les dotze del migdia quan el tipet aquell va abandonar l'hostal de L'arbre roig. Era un home petit, d'uns seixanta anys. Vestia amb una indumentària inapropiada per a la impenitent calor estival, d'un negre rigorós i amb camisa de mànega llarga. Va enfilar pel carrer del Torn de l'Hospital, i després de travessar la plaça de les Escoles Pies va anar a fer cap al carrer dels Carnissers. Un parell de carrerons més enllà es va aturar davant d'una porta metàl·lica negra pintada de roig amb un petit rètol al costat: Tattoo lady. Mentre trucava al timbre anava fent una xerrameca, com parlant per a ell mateix. Un cop li van obrir la porta es va tancar darrere d'ell, amb la qual cosa jo em vaig quedar al carrer sense possibilitat d'entrar-hi. Era un local nocturn, així és que hauria d'esperar almenys a les deu de la nit per tornar-hi i averiguar què estava passant. Perquè... amb quina cara tocava jo el timbre i deia: "bon dia, he seguit un home que acaba d'entrar ací i que sembla que ha escorcollat l'`habitació d'un altre home que jo no he vist en ma vida"? L'assumpte pintava lleig per al Franz, era cert, però tampoc tenia jo informació suficient per a anar a la policia assegurant que algú l'havia segrestat, retingut o una cosa semblant... A més, allò del nom fals... què representava? En quina mena d'embolic es trobava aquest amic cada vegada més misteriós?

Em trobava perduda. El sol de juliol queia a plom sobre els meus dubtes, que persistien sòlidament a desfer-se. Em vaig adreçar sense esma cap a l'estació del Nord, agobiada per la decepció i l'alarma.