Final

Darrera seu quedava la batalla, els homes caiguts, l'olor de pólvora i aquella boira estranya i densa que ens cobreix el cos de por i deixa la roba xopa de mort. Caminava sense mirar enrere per entre plataners verds, per un camí polsós i buit d'ànimes, ple emperò de remors i crits, de desesperança. Encara no feia dos dies que la pols d'aquell camí cobria la llarga cua de gent, que amb poca cosa, desfilaven capcots, amb els ulls negats i deixant la vida arraconada en un bassal de sang. Ara, només un silenci opac tan sols trencat pel sord soroll de les bombes llunyanes omplia l'aire enrarit d'aquell lluminós matí de primavera.
Va estirar el cos cansat vora el camí. La fresca herba l'acaronà i...l'estremí. De seguida es va adormir i les velles muses inspiradores revoltaren el seu cap espès descrivint cercles imaginaris sobre la seva consciència. Havia oblidat si era dels bons o dels que no, havia esborrat de la seva memòria el nombre de cadàvers que jeien al riu, sota el pont i les ordres del caporal. Preferia dormir, fer net a la seva raó, convertir-se de nou en un home.
Un xiulet retallava el cel mentre queia l'obús. Ell obrí els ulls mirant al cel i sospirà.