Fils d'aranya

Imagina que un dia, un bon dia, t'aixeques i tot és diferent. El feix de llum que t'arriba per la finestra mig oberta t'enlluerna amb una blancor infinita i els sorolls tenen aquella distància que els fa definitivament llunyans i inaccessibles. El tic tac del rellotge t'acaba de desvetllar amb una mena de cadència de punt i final que et costa d'entendre. Fins i tot la teva cara reflectida en el mirall del bany sembla una altra i no saps per quin motiu, si potser es tracta una nova arruga que t'ha pres durant la nit a causa de no haver descansat prou bé o tal vegada és la teva vista que flaqueja. Senzillament: no et reconeixes.
Però malgrat tot, t'arregles. Esmorzes amb certa cautela per si descobreixes en els aliments que has d'engolir la distància que avui trobes en tot allò que t'envolta i en tu mateix, però no, en aquest cas no notes res, només una certa inapetència que et fa avorrir la torrada amb mantega que tens al davant.
I llavors, quan surts cap a la feina, amb la teva cartera de pell i el teu abric perquè avui fa una certa fresca, decideixes que no, que avui no agafaràs el mateix autobús de circumval·lació de fa quasi vint anys i que et deixa justament davant l'oficina de la delegació d'hisenda. Camines posant la mirada en cada cosa que t'envolta, en cada llamborda descol·locada del paviment, en cada paperera, en l'esquena de cada persona intentant entendre vés a saber què. I no entens res, no saps per què avui no has agafat aquell maleït autobús, arribes a pensar fins i tot que el destí del vehicle és avui estimbar-se en aquell encreuament que sempre has intuït perillós. Però no, res d'això no passa, avui el destí no porta l'autobús cap al desastre i en canvi a tu potser et porta cap a l'abisme.
Imagina que mentre camines sentint la desconsolada distància entre tu i el món, descobreixes algú, i el segueixes. De moment no té nom, de moment és un vianant tan anònim com tu i en el qual t'hi fixes a causa de l'atzar. És un home d'espatlles rectes i fortes, alt; un home d'aquests que diuen de mitjana edat i penses en la teva també mitjana edat i llavors et sents vell i de sobte en les seves passes trobes un aliat desconegut i no en saps la raó. Et fixes en la seva cartera de pell envellida, en l'abric que li dóna un aspecte de senyor. I el segueixes. El segueixes i oblides el camí de la teva feina, i oblides també que el maleït rellotge de control espera la teva fitxa d'identitat i que els munts de dossiers carregats de noms i d'històries també esperen a que els trobis el lloc corresponent en el maremàgnum del registre d'expedients. Però penses que fas bé, o potser no, ni tan sols et planteges si estàs fent bé o malament perquè per primera vegada a la vida les teves passes et pertanyen, creus que fins i tot ara, en aquests moments, la vida mateixa et comença a pertànyer més que mai. Però no, estàs equivocat.
Més tard descobreixes que aquell home que segueixes es diu Pelletier. Ho descobreixes a causa d'aquella noia jove que es troba amb ell. Ella, exaltada i cridanera com totes les noies de la seva edat, l'anomena pel seu nom: senyor Pelletier! I la noia li besa les galtes amb una lluïssor que il·lumina la foscor dels seus ulls, i l'home somriu i també esmenta el nom de la noia, un nom francès que no se't queda a la memòria, perquè és estrany, però també perquè ella és inaccessible, malgrat l'edat i l'aparença. I no saps la raó per la qual creus això, si la noia et sembla maca i agosarada i té una veu riallera. Però no, et sembla distant i saps que no hi parlaries mai. En aquest moment descobreixes que les teves paraules són com fils de teranyines invisibles que no poden arrelar en tothom. I saps amb certesa que les paraules d'aquella noia mai no podrien arribar-te, i et dol. Aquest prejudici et dol perquè no saps si això és una veritat universal o només és una idea estranya d'aquestes que tens sovint, perquè llavors, si és així, creus que cap paraula té sentit perquè poden escampar-se sense cap profit, com el raig d'aigua d'una aixeta oberta a deshora. Però a la vegada tot aquest pensament t'omple un buit que feia temps tenies i això et plau perquè omplir buits sempre és satisfactori.
Veus com mentre ells dos parlen, es miren intensament a la cara. Ell repassa la samarreta de la noia, que li estreny els pits, i els pantalons premuts a les cames i que li marquen clarament les natges. En la mirada de tots dos hi ha una barreja d'admiració i desig. Potser es tracta d'un desig estèril que morirà quan s'acomiadin, o no, potser no, i el plaer el reviuran en la solitud dels seus respectius llits aquest mateix vespre. Llavors penses que algunes noies fantasiegen amb homes d'edat i aleshores creus que tu mai no podries estar amb una noia tan jove, no sabries com parlar-hi, com acaronar-la, com fer-li néixer el plaer. I et sents insegur de cop i volta, i enveges en silenci el senyor Pelletier a la vegada que et deleixes per aquella conversa i per trobar els fils d'aranya per on naveguen les paraules que s'entrecreuen. Finalment veus com s'acomiaden amb un petó i unes paraules a cau d'orella que no pots sentir, però que t'exciten com si tu mateix les haguessis dit a cau d'orella de la teva amant, en el cas hipotètic que tinguessis amant.
El senyor Pelletier camina de nou. Et sona el mòbil i recordes llavors que no has anat a la feina, saps que són ells, cap altra persona coneix el número del teu mòbil. Potser l'administrativa ha rebut l'ordre de trucar-te per comprovar què t'ha passat. I sí, t'ha passat alguna cosa estranya que no explicaràs per telèfon perquè no et ve de gust agafar-lo i perquè tampoc no sabries com explicar això que t'ha passat avui, aquesta mena de distància que has pres amb el món, aquest descobriment sobtat dels fils que menen les paraules. I a més, parlar pel mòbil sempre t'ha produït certa aversió perquè no acabes d'entendre el mecanisme que permet les converses sense la seguretat del fil que condueix la veu, fils, tot són fils, penses. Potser, penses també, que tot això que et passa avui és l'inici d'una rebel·lió contra els horaris, contra el món, però bàsicament, i potser no ho saps, és una rebel·lió contra tu mateix. I no, no agafes el telèfon que insisteix a repetir-te metàl·licament l'himne a l'alegria; finalment optes per desconnectar-lo.
El senyor Pelletier avança fins endinsar-se en els budells de la delegació d'hisenda. T'asseus en un racó de la sala d'espera com un contribuent més. La gent et demana si ets l'últim, i tu dius que no amb prudència. Es fa una cua immensa, i sents com la gent parla, comenta les vegades que ha anat a la delegació i la pujada del impostos amb una mitja veu perquè són coneixedors de l'esterilitat del comentari i per aquesta mena de por ancestral que encomanen alguns llocs públics. Els observes i intentes trobar si entre tota aquella gent també hi ha fils, fils de paraules, fils d'aranya, però no, veus clarament que només els uneix un atzar estèril.
Passen hores, imagina que passes hores mortes en aquella cadira de plàstic que et destrossa els malucs i l'esquena i en certa manera t'estranyes que ningú no et conegui. Però és cert, ningú no et coneix i ningú no sap on ets. I penses que potser hores d'ara l'administrativa del registre està arribant a casa teva amb la pal·lidesa de l'angoixa perquè espera trobar-te amb un defalliment temporal, no gosarà ni tan sols imaginar que el defalliment pugui ser definitiu.
Finalment, el senyor Pelletier abandona la delegació d'hisenda. Passa pel teu davant amb la seva cartera de pell i tu t'aixeques darrera les seves passes, com si fossis la seva ombra. L'home entra en una cafeteria prop de la delegació i s'entaula disposat a dinar. Tu prens una cervesa a la barra, l'allargues tant com pots mentre en Pelletier menja. A l'home li serveixen un plat que conté un tall de carn acompanyat d'unes verdures saltejades i mira el rellotge sovint, com si el temps, de sobte, se li tirés a sobre.
Quan acaba i paga, tu també pagues la teva cervesa i sortiu units per una distància curta feta de fils invisibles i apegalosos, però que tu no saps identificar encara. Ell et mira, de fet tots dos us mireu amb l'enigma de la coneixença desconeguda. En Pelletier accelera les passes, no com si se sentís seguit sinó com si se sentís atret per una força misteriosa que l‘empeny amb la intensitat de les forces imantades. Finalment s'atura a la cantonada d'un carrer estret on el desig et duu sovint, però on malgrat tot sempre hi passes sense aturar-t'hi. Al poc s'hi acosta una dona, una dona d'edat incerta i amb un vestit blau ultramar. Tots dos parlen. Es besen amb una falsa tendresa, i el bes et transporta a besos antics i sincers que ja ni tan sols recordes. Ell li pren la cintura mentre comencen a caminar. En Pelletier i la dona entren en una pensió que hi ha una mica més amunt, al costat d'una administració de loteria on de tant en tant hi fas cua. Pugen i tu et quedes al carrer imaginant la intimitat del senyor Pelletier, els sospirs, els esbufecs assedegats de l'home, el cos desbordat de la dona i les robes escampades per l'única cadira rònega de l'habitació. T'ho imagines tot i et creix un desig que avui ja és la segona vegada que se't repeteix. Passa el temps mentre mires les llambordes, la paret, aquell graffiti amb lletres estranyes que acoloreixen la grisor del carrer i que identifica algú desconegut. Finalment, surt de la pensió la dona del vestit ultramar i veus com mira amunt i avall abans de posar el peu al carrer. Quan surt, la dona et mira, et clava els ulls i fas com que no la veus, però tant ella com tu sabeu que te'n mors de ganes de sentir els llavis comprats d'alguna dona.
El senyor Pelletier apareix al cap d'una breu estona i de sobte et sembla un home més vell, molt més cansat, o potser ets tu l'home cansat i vell. En Pelletier camina, i en passar davant d'un quiosc compra el diari del dia i el fica dins la seva cartera de pell i penses en l'absurditat de la compra a aquelles hores de la tarda, i en l'ab
surditat de l'amor comprat que mai no tastaràs. En Pelletier travessa la gran avinguda on tu cada dia agafes l'autobús de circumval·lació i deixes que l'home marxi, finalment l'alliberes de la teva mirada malaltissa i et tranquil·litzes.
Imagina que connectes de nou el mòbil i hi descobreixes un munt de trucades perdudes i missatges a la bústia de veu i que de cop, el mòbil et retorna l'himne a l'alegria i tu respons la trucada mentre camines i sents la veu ansiosa de l'administrativa que et diu esverada, senyor Pelletier, què li ha succeït? I et pregunta si no et trobes bé, que com és que no has trucat. Li expliques que avui tot és diferent, tot, i li dius que fins i tot la seva veu la trobes massa ensucrada i li parles de l'absurd, i de fils de teranyina, i de paraules que hi llisquen, i de revoltes personals. Finalment t'acomiades davant l'estranyesa de l'administrativa.
Imagina que t'atures i deixes el mòbil a la butxaca del teu abric i mires enrera perquè et sembla que fils d'aranya et volen prendre les paraules i a tu mateix si poguessin. I aleshores veus darrera teu la silueta del senyor Pelletier, com si fos la teva ombra, esperant que comencis a caminar.
Imagina que ja no te'n pots desprendre.