fent tard

quina sort les grans casualitats oi?
quina benedicció quan per pur atzar
topes amb aquella persona amb qui
sempre havies volgut topar.

quina gran sort si al damunt,
els dos esteu en tots els sentits alliberats
i no hi ha malentesos,
i l'atracció esclata a la primera mirada,
i es defineix al un nítid Arc de Sant Martí,
i és fet exprés pels dos.

quina confluència astral
si els desitjos s'entrecreuen
i no hi ha res ni ningú
que estigui pel mig
i tenim tota la nit per vetllar
i la sòn no ens traeix.

però malauradament això és només
carn de literatura.
Sempre que em decideixo a conrear la màgia necessària
per que tu et fixis amb mi d'una manera especial
ja he fet tard.

sempre vaig fent salat als llocs,
i en totes les ocasions.
Només em consola pensar
que si segueixo així
quan vagi a trobar la mort
hauré tornat a fer tard.