Faula del plàtan i la lluna

S'està fent de nit. La lluna i el plàtan, enredats entre les branques de l’arbre, discuteixen.

PLÀTAN: Desenganya’t: tu i jo som iguals.

LLUNA: Treu-t'ho del cap! Has vist la meva cara platejada? Veus la teva pell rugosa?

PLÀTAN: En aquest arbre ningú no ens pot distingir. Tu ets un quart minvant, i jo un quart creixent. A punt per a la meva maduresa.

LLUNA: No em facis riure! Jo només ensenyo una part, un perfil del meu gran esplendor.

PLÀTAN: Doncs jo dic la veritat: m’ofereixo sencer i tal com sóc.

LLUNA: Pretens superar-me? Pregunta a qualsevol poeta, o a aquest nen que passa, a qui de nosaltres dos es quedaria mirant.

PLÀTAN: Aquest nen et mira a tu, però si tingués fam hauria de recórrer a mi. Qui et pot menjar, a tu? Qui et pot tocar?

LLUNA: Insolent! No ho saps, que les grans creacions de l’univers no servim per a res? No tenim cap amo, ni ens deixem consumir.

PLÀTAN: I tanmateix, d’aquí a una setmana desapareixeràs. Sense la llum del sol no ets ningú: igual que jo.

LLUNA: No tinc temps per beneiteries. Aparta’t d’aquesta branca i deixa’m pujar.

PLÀTAN: Marxa, marxa tota sola. Cada nit fas el mateix. Fuig ben amunt i així no tindràs amb qui parlar.

LLUNA: No ho necessito.

PLÀTAN: Tens l’esquena encorbada. No t’esgota aquesta desfilada permanent?

LLUNA: I tu tens la cara encorbada. La natura t’ha deformat tant que no saps el que dius.

PLÀTAN: Potser no sé el que em dic, però encara tinc força!

El plàtan, amb el seu manoll de fulles, es llança contra la lluna i prova d’estirar-la cap a baix.

LLUNA: Però què fas? Insensat, deixa’m anar!

PLÀTAN: I ara què? Et serveix de res, el teu color de plata?

LLUNA: Treu-me les fulles de sobre! Allà dalt em necessiten, i faig tard!

PLÀTAN: Què faries, si et segrestés? T’imagines que la nit pogués passar sense tu?

LLUNA: Carronya del dimoni! Accepta-ho d’una vegada, cadascú te el seu lloc!

PLÀTAN: I el teu és amb mi!

LLUNA: Per res del món em quedaria aquí a baix: n’he vist a milers com tu, tots creieu que durareu per sempre. Deixa’m estar!

PLÀTAN: Et penses que seràs com les estrelles, oi? Nena consentida i arrogant! Elles tenen llum pròpia, tu només ets una pedra foradada en un racó del firmament!

LLUNA: Calla i madura d’una vegada!

La lluna agafa embranzida, fa un salt cap amunt i aconsegueix desempallegar-se del plàtan: ja s’ha fet de nit.

PLÀTAN: Jo només volia que et quedessis amb mi.

Després d’aquestes últimes paraules, el plàtan es bressola suaument a l’arbre, uns segons, fins que se n’arrenca i cau desplomat.

LLUNA: Per fi sóc on he de ser! Mira la meva magnificència! Però… on ets?

La lluna, blanquíssima, supervisa inquietament el paisatge sota els seus peus i no troba el plàtan que cada nit quedava embadalit admirant el seu ascens. Del terra estant, entre la fullaraca, al plàtan caigut se li ha posat cara de vell.