Us faré pescadors de dones

—Piquen?

Xenogènic/1 sostenia la canya amb decisió però no gaire esperança. Avui tampoc omplirien el cove. Corria una mica de pols meteòrica. Va badallar lentament, com un gos, i va fer que no amb el cap.

—Vaja.

Xenogènic/2 es va asseure al seu costat, a l’ala del plat volador, amb les extremitats inferiors enfora. Hi ha dies que la galàxia està especialment bonica, com un borrissol gegantí de color rosa.

—Un dia hem d’engegar-ho tot i fer la nostra vida.—Xenogènic/1 se l’escoltava impàvid, mentre feia anar el rodet de la canya.

La veu de Nina Simone, esmorteïda, era l’únic que trencava el silenci sideral, des d’un gramòfon pescat per accident feia set-centes llunes. Xenogènic/1 s’havia entossudit a connectar-lo a la cabina de comandament, i des d’aleshores, Wild is the Wind sonava en bucle. La botzina de llautó semblava una flor rara enmig dels metalls polits i el cel estrellat.

—Engegar què? —Xenogènic/1, com si despertés d’una llarga letargia, va adreçar la mirada al company, enfocant-hi fixament els vint-i-tres cristalls oculars.

—Aquesta feina. Reconeguem-ho: no va enlloc. La competència fa abduccions o colonitzacions invisibles. I nosaltres seguim amb la canya, com els nostres avis. Estem perdent el temps.

You’re spring to me. All things to me…

—Necessitem biocombustible, prou que ho saps. —mirada perduda al blau de la Terra.

—Et refereixes a això? —Xenogènic/2 va obrir el dipòsit de la nau i en va anar treient, aleatòriament, un con vermell de trànsit, un contenidor de la brossa orgànica, una bicicleta rovellada, el capó d’un Opel Astra i una tenda Quechua de color caqui.— Fa temps que només capturem joguines i foteses d’aquestes. No sé ni què són.

—Ja picaran, és qüestió de paciència. Els humans últimament no surten de casa. No hi ha manera d’enxampar-los.

Xenogènic/2 es va posar el con vermell al cap, experimentalment, i es va mirar als vidres de la nau, inconscient de la imatge circense i rídicula que projectava. Let my fly away with you…

—Per què no marxem a una altra galàxia?

—Has pres massa titani líquid. I em desconcentres.

—Mai m’escoltaràs, oi? Sóc el germà ximple.

—Per què no fas una becaina?

—I tu per què has de ser sempre tan responsable?

—Voilà. Ja el tenim aquí. I és dels grossos. Germà, ajuda’m.

Xenogènic/2 va engrapar la canya amb els tentacles i entre tots dos van fer força.

—Què és?

—No ho sé. L’estratosfera encara no m’ho deixa veure.

A poc a poc, la presa sortia a la llum. Era un especimen femení, aparentment ros natural, de nas camús, ulls blaus i galtones turgents.

—Un moment…—Xenogènic/1 va aturar la canya fins a quedar fit a fit amb la xicota pescada.— Aquesta humana ja l’he vista abans… Germà, ensenya’m aquella andròmina que vam pescar ahir…

—El disc de policarbonat fotosensible?

—El mateix!

Xenogènic/2 va remenar el dipòsit de la nau fins que hi va trobar el Blu-ray de la pel·lícula Silver Linnings Playbook. Al costat de Bradley Cooper, Jennifer Lawrence lluïa el seu somriure burleta.

—És ella, oi?

—Això sembla… —Xenogènic/2 va arrufar els seus set nassos tot fixant-se en la portada del disc-; però aquí hi surt morena.

—Hummm… Tens raó.

Jennifer Lawrence, la de veritat, forcejava amb la canya, feia cosses a l’aire i s’estava posant blava per la falta d’oxigen.

—Són curioses aquestes femelles terrícoles. Especialment fora de l’atmosfera.

—No cal que ho juris. —Xenogènic/2 no podia evitar un somriure vulnerable i extasiat.

You…
Touch me…
I hear the sound
Of mandolins…

—Noi, a què esperes? Fes el favor de desenganxar-la.

—Sí, esclar…

—Les nebuloses ens somriuen, germà! Sigui qui sigui aquesta humana certament seductora, ja la pots anar liquant.

—De debò? No ens la podem quedar?—Xenogènic/2 segregava escuma groga entre els seus ullals informes.

—Però què dius, imbècil! Li queda un minut de vida i és molt bon material. Gràcies a ella tindrem carburant per anar de vacances a Andròmeda. Iuhu! —es fregava els tentacles, eufòric.

—Tu creus que és rossa natural?

—Això a què treu cap, ara?

—Oh my darling, cling to me.

—Què t’empatolles?

—No ho sé: ho diu la cançó.