Història del meu cos

Era negra nit però no em sentia gens perdut; un aire summament fèrtil m’envoltava. Durant tota la nit vaig sentir músiques sense principi ni final, músiques parladores i abraçadores. Músiques que onejaven i que escumejaven, que ventaven i s’inflaven, que feien fred i ara calor. Jo encara no existia, però era testimoni d’aquelles melodies genesíaques com un espectador privilegiat, com si vinguessin de dins meu. Ara ja entenc per què. L’instrument era jo.

Puc recordar amb certesa el que va passar la nit de la Creació, com si hagués despertat d’una llarga letargia. Déu em va trobar estès en aquest erm, llançat com una mala canya, enmig del no-res, i es va posar a bufar dins els meus narius. L’alenada divina em va pujar al cap, i vaig notar l’autèntica natura del meu cervell: un arbre flexible que es removia i es desllorigava amb aquella brisa balladora. Sentia els forats i els buits per on corria l’aire, tot el brancam neuronal agitant-se en una única i harmoniosa piuladissa. Havia començat la simfonia.

La meva carn lànguida encara no entenia res del que estava passant. El Solista, pacient i delicat malgrat la seva omnipotència, em va posar de bocaterrosa i va comprovar que les meves vèrtebres eren una llarga renglera de tecles. I vet aquí que les anava polsant com si fos un xilòfon, i cadascuna sonava diferent, i mentrestant jo podia percebre-les totes i cadascuna, amb la seva geologia antiga de corall i de cargol de mar. Cada polsació era com un sondatge submarí: ressonaven regions ignotes de mi mateix. Milions de cèl·lules dorments responien a la crida del creador.

Jo em deixava fer com un cadàver flàccid, ignorant encara que els difunts, fins i tot els no nascuts, poden cantar. Després de la percussió vertebral, l’instrumentista totpoderós es va untar les mans de resina, em va col·locar un altre cop panxa enlaire i em va ficar els dits per la gola fins que va trobar-hi el tacte violinaci de les meves cordes vocals, encara amagades i verges. Vaig respondre a la fricció amb un estossec preliminar i instintiu. Primer va ser com el lament d’un ocell atrapat; després es va despertar un refilet animós; finalment vaig cantar des de l’ànima, una cançó lluminosa d’enamorat, un estrany càntic que jo interpretava mentre Algú altre l’anava component dins la meva caixa toràcica de ressonància. El pit rebotia d’emoció. Els llavis no sabien feliçment què deien.

I així van passar hores o segles.

Amb tots els membres descargolats, les juntures afluixades, els ossos extenuats, vaig descloure els ulls a temps per contemplar el primer raig del dia. Tremolós, vaig mirar de posar-me dret, buscant endebades algun rastre del Músic Suprem que m’havia deixat en aquella situació tan llastimosa. Les altres criatures de l’Edèn em miraven amb estranyesa, em deixaven passar amb el meu caminar trencadís i inconsistent. Qualsevol palmera, qualsevol bri d’herba, exhibia més fermesa i estatura que jo, manyoc de tendons guerxos.

Aleshores va començar el dolor. El dolor sense nom. El meu cos es va omplir d’una constel·lació d’escames ardents. La pell se’m cremava en contacte amb la llum del dia. No a tot arreu. Només per allà on havien passat les seves mans ciselladores. Tot jo era un incendi posat dempeus, una agonia roent. Dins aquell foc que no em matava, vaig tancar els ulls amb força i ho vaig donar tot per perdut, tot per condemnat, tot per impossible. Ni tan sols tenia esma de cridar.

Quan vaig atrevir-me a mirar de nou, convençut que m’hauria convertit en una desferra carbonitzada, el prodigi es va acomplir. No era un cos cremat el que veia, sinó un gran mosaic de tessel·les de colors, un gran vitrall de fragments irregulars i preciosos. A poc a poc comprenia quina era la meva humil condició. Deixar passar la música. Deixar passar la llum.