Viatge a través d'una o

Es va adormir sobre el teclat i quan va despertar ja no hi havia l’entranyable família qwerty, sinó una única i monstruosa grafia, encerclant-lo com a un nàufrag. Astorat, va mirar en totes direccions, buscant algun senyal ESC o SUPR que el tragués d’aquell malson. Però no s’endevinava gaire res més enllà d’una vasta extensió platejada. Ell i la O estaven sols.

Dut per un instint explorador, es va acostar als perfils corbilinis de la lletra, i va poder comprovar la seva majestat ovoide. Podia donar tantes voltes com volgués, la O sempre afirmava la seva tancada magnificència. Sense cap ambigüitat, accent o guarniment. Sense les mitges tintes de la G o la crossa covarda de la Ç. Mai l’havia vist tant de prop i estava francament impressionat. Encara no s’havia fet càrrec, tanmateix, d’un petit detall. D’una C es pot escapar, fins i tot d’una G, però la O és una presó perfecta.

Quan es va adonar de la situació ja era massa tard. Havia perdut temps i energies admirant l’arquitectura del seu captiveri i havia negligit la cerca de possibles sortides. Va empényer les parets del gran anell, va donar-hi puntades de peu buscant a la desesperada alguna escletxa o algun tram vulnerable. La lletra, orgullosa i sòlida com una antiga construcció romana, no volia deixar de ser ella. Cap incontrolat pervertiria el seu lloc indubtable a l’abecedari.

El nostre escriptor accidentat va preguntar-se què faria si no estigués en aquelles desagradables circumstàncies, si per ventura no el condicionés aquella enutjosa inferioritat. Va meditar com s’enfrontaria a la O si la tingués, com generalment la tenia, a l’abast dels dits. I en un rampell d’amor propi, va recordar que mai cap lletra s’havia rebel·lat als seus designis creatius. Qualsevol tecla es deixa oprimir sense oferir resistència, sense gaire esforç, qualsevol lletra entrega sense excepció la seva veu submisa al text que la reclama.

De manera que, persuadit que allò no podia continuar de cap de les maneres, el presoner va agafar posicions i es va col·locar on calculava que podia ser el centre geomètric de la O, sobre el seu punt feble gravitatori. Molt segur de si mateix i alhora una mica avergonyit per no haver-ho pensat abans, el nostre home va reunir forces, va tensar els músculs, va triangular colzes i cames, va tancar els punys i concentrat en una sola idea va executar un salt poderós i atlètic.

Va funcionar. Eureka. La tecla, mal que engegantida, es va saber polsada, i la superfície fins aleshores impenetrable de la O es va obrir com un enorme esvoranc. La quietud d’acer es va transformar en tremolor catastròfica. I la seguretat de la terra ferma va donar pas a una inconsistència de terres movedisses. Dins de la turbulència, l’autor podia recordar perfectament aquella sensació. Era el que experimentava quan escrivia.

En pocs instants va deixar de fer peu i es va precipitar al buit. En la dramàtica caiguda, va començar a sentir sonoritats reconeixibles. Els Ooooo de desconcert, els Ooooo de lamentació i de llàstima, ressonaven com les ànimes en pena de l’infern. Progressivament s’anava suavitzant la velocitat de la caiguda i s’atenuava una mica la foscor, però el paisatge continuava sent insultantment gris tenint en compte la magnitud de l’odissea. En algun racó li va semblar sentir una O llarga i profunda de decepció. O potser venia del seu interior.

Passada l’adrenalina cataclísmica, el pou sense fons va ser un camí, el viatge es va aplanar i la seguretat vertical del primer trajecte, que no havia triat, es va convertir en obligació d’escollir i d’espavilar-se. Encara atordit i amb els membres flonjos, va divisar una gran bifurcació. Dos enormes túnels dibuixaven sengles cavitats idèntiques al seu davant. Quina era la direcció correcta? Va llançar una veu d’eco, però tan sols el va respondre una O lacònica i displicent. Era la Disjuntiva.

Maquinalment, va tirar cap a la dreta, però els rumors autoritaris de la O tancada el van fer recular i es va ficar per la cova de l’esquerra, on va reconèixer la banda sonora més relaxada i acollidora de la O oberta i es va sentir com a casa. Guiat per l’accent en tot moment, es va deixar conduir per revolts i giragonses. El camí l’enjogassava encara que no les tenia totes, i no anava sol, l’acompanya a tot arreu el però… però…, i aquella O oberta del però… el mantenia viu amb l’expectativa de les possibilitats, el feia avançar amb l’estètica irresistible de les incerteses.

L’expedició peroniana anava exhaurint els últims minuts i de seguida es va veure la llum al final de la O. El va emocionar aquella visió del signe, com mai no havia tingut ocasió d’admirar-lo, ja no lineal i rutinari, sinó pura llum. Un conducte al més enllà, potser? Va travessar les portes de la nova dimensió i la O de llum es va convertir en O d’oxigen, respiració profunda després de la travessia del túnel. Al començament del viatge estava tota sola enmig del teclat; ara estava tota sola enmig de la taula periòdica.

Sobreoxigenat, va notar uns efectes estupefaents difícils de descriure i d’escriure. Ja no hi havia cap dubte. Estava ben bé dins de la O, en el seu paradís químicament pur, i això el va fer sentir enormement privilegiat. Per a un orfebre de l’idioma com ell, i un especialment dotat per cert, no era qualsevol cosa poder escoltar com qui diu la respiració de les seves pròpies criatures, el batec vital del fluid vocàlic. Una intuïció el va raptar en aquell moment de lucidesa. Potser no calia escriure llibres. Potser no calia dir res. Potser amb aquella O concisa i rotunda ja estava tot dit.

Li va voler preguntar, va voler adreçar-se a a divinitat gràfica, i li va sortir un vocatiu titubejant: “Oh, O…”. “Oh, O…”. I no sabia dir res més. No podia sortir de l’èxtasi d’una sola lletra. Heus aquí que la O va formar un remolí entre els seus peus i l’intrús va començar a levitar com un místic. Gràcies a la O propulsiva, es va elevar i elevar, va flotar fins a les altures, i en un temps supersònic va obtenir una panoràmica magnífica, a vista d’ocell. Va veure no només la O, no només totes les lletres de l’alfabet, sinó totes les lletres possibles de tots els alfabets possibles. Mai hauria imaginat l’embranzida que podia agafar amb el rebot d’una sola tecla polsada. D’una lletra a l’infinit. La pura contemplació d’aquell espectacle l’embriagava. I aleshores sí, aleshores va proferir la llarga O d’admiració que aquesta història estava esperant.