Fagocitat

Realment no sé com començar amb aquest relat, la veritat és que m'angoixa la tasca de trobar paraules precises que expliquin de forma clara i concloent la meva situació actual, la meva veritable situació -i no només de lloc- Desconec, per altra banda, el grau de comprensió que un ens intel·ligent ha de precisar per a entendre el que succeïx amb la meva persona, -això és només un dit, ja entendran per què-, o fins i tot si de cas és possible que ningú amb dos dits de front es faci càrrec de la transcendència del meu relat, i no parlo de cap registre literari.
Són ja molts dies rumiant aquesta idea des de la meva cel·la, donant-li forma en el meu cap, no pas com una forma d'alliberar cap esperit, -que no ho trobo necessari, doncs no em considero atrapat ni devorat en la meva condició humana- sinó com un legítim dret en la meva capacitat de discerniment. O dita de manera més pomposa, aquest relat és un manifest realitzat des d'altra dimensió, amb la ferma convicció que ajudarà a aportar una nova visió del món, transformat com estic en altra espècie, o potser sigui més encertat dir, des d'altra espècie.

Tot va començar fa uns dies i no puc negar que el procés ha estat rapidíssim, potser tingui a veure amb el nou metabolisme que he adquirit, molt més degeneratiu que en el dels humans. La història es remunta a la facultat de biologia, no importa la ciutat ni el país, -prefereixo mantenir l'anonimat-, final de carrera, ja saben, estudiants just a punt de llicenciar-se, joventut, alcohol... El cas és que de la manera més inexplicable -jo mai no solia propasar-me amb la beguda- claregí en mig d'un bosc perdut afores d'una turística urbs europea. Sens dubte que algun company desaprensiu hagué d'introduir al meu vermut alguna substància perquè aquell despertar no era propi d'una simple intoxicació etílica. Me'n record que feia molt de fred i del so dels cotxes que transitaven per l'autovia de circumval·lació camí del treball. Tenia maldecap i un suor fred em recorria el cos. La meva sorpresa va venir després, recien començava a adonar-me del que succeïa vaig comprovar que em trobava cobert per una disfressa d'ós, d'un pèl gairebé natural, marró vermellós, d'una autenticitat sorprenent. Tot just al costat d'on jeia, proper al tronc d'un roure, els graciosos companys havien col·locat el cap de l'animal, és a dir, la part de la disfressa que completava a la bèstia, suposo que afanyant-se en completar la gamberrada tractaven de concloure el seu enginy i a mi pretenien matar-me d'un infart. El cap era enorme, de les proporcions exactes d'un animal que pot arribar als quatre-cents seixanta quilos de pes. Tenia la boca oberta en actitud desafiadora, mostrant els seus dos poderosos ullals. Al principi, ja passat el primer esglai, em vaig tirar a riure, doncs abans de res em va semblar la broma perfecta per a qualsevol biòleg interessat en la etologia, tampoc sóc algú rancuniós, això ajuda.
He de confessar que el meu primer instint, una vegada recuperada el componiment, va ser la de desprendre'm de les pesades vestidures d'aquell ós bru, però aviat vaig descobrir que aquell grup de capolls s'havia desfet de la meva roba i aquella suau i tupida pell era l'únic parapet amb el qual enfrontar-me al món. Sense jo ser gaire conscient, ja començava a fer efecte en mi aquella segona pell que em recobria, modificant la meva presència i el meu aspecte, la meva percepció de la vida.
El cas és que vaig deixar amagada entre les herbes del bosc el gran cap de l'animal i em vaig disposar a contactar amb la civilització humana embolicat amb la disfressa d'ós i un somriure commiserador en els llavis. Record que vaig estar diverses hores tractant d'escapar entre el formigueig de cotxes que passaven de forma frenètica a gran velocitat pels immensos carrils d'aquella autovia. Els conductors tot just sí es detenien en el meu ridícul aspecte, i pocs es dignaven a apartar la vista de la carretera. No hi va haver manera de travessar aquells pocs metres d'asfalt en el meu desesperat intent per arribar a la civilització i la gana es va apoderar del meu estómac, per la qual cosa em vaig veure forçat a regressar al bosc on havia clarejat, enllà podria alimentar-me amb fruits.
Després de mastegar algunes baies em vaig endinsar en aquell preciós bosc arbori habitat per tot tipus de plantes i insectes gaudint de la seva agradable companyia. A poc a poc vaig començar a sentir-me integrat dins d'aquell idíl·lic quadre. Per no desentonar amb l'ambient em vaig col·locar el gran cap d'ós i vaig poder comprovar agraït el comfortable que em resultava moure'm amb tota aquella disfressa sobre el meu cos, que lluny d'acaplarar-me em provocava una de relaxant sensació se benestar.
Sense adonar-me jo massa vaig començar a experimentar canvis manifests en el comportament. Cada vegada em resultava més incòmoda l'aventura de travessar l'autovia per poder apropar-me fins a l'hotel on, de segur, als meus companys de facultat serien fent unes bones rialles a la meva costa. Per mitigar la gana vaig començar a alimentar-me d'insectes i de la rica mel que un nombrós rusc d'abelles em proporcionaven al costat d'un petit rierol. Cada vegada em retreia més la idea de desposseir-me del meu cap d'ós, doncs amb ella sobre les espatlles combregava en bona mesura amb aquell paisatge idíl·lic i apartat i no foragitava les criatures que formaven part d'aquell ecosistema. Durant les nits no sentia fred i observava perplex la lluna amb els seus milers de cràters fluorescents amb la boca oberta.
Els dies passaven i passaven cadenciosos i cada vegada em resultava més estrany desposseir-me d'aquella disfressa que era com si comencés a formar ja part del meu cos, una segona pell. Com el trànsit continuava imposible vaig deixar d'apropar-me per la carretera i vaig construir un cau per poder descansar ajudat de les meves poderosas arpes. S'enfilava pels arbres amb gran destresa, em banyava al rierol per calmar la calor que em provocava la meva segona pell, caçava i explorava fins als límits del bosc, aquell, sense jo saber-lo s'havia convertit al meu refugi, en el meu nou hàbitat.
Així fins que un dia bo o dolent -encara no ho sé- en tractar de despullar-me de la disfressa per refrescar-me el cos vaig comprovar aterrat que la cremallera que travessava u dels costats havia desaparegut i el cap estava agafat a la resta del cos, em trobava dins d'un ós bru real, fagocitat d'un hiperrealisme clamorós. Després d'uns instants d'angoixa em vaig relaxar, -això no pot ser tan dolent-, em vaig dir, al cap i a la fi tinc el que mai no hagués posseït com a humà, el meu propi regne. Així que imbuït del meu nou esperit animal em vaig fer a les profunditats del bosc a la recerca de parella doncs notava jo que les feromones em bullien i la vida dels óssos no és gaire llarga.
Però tot conte té la seva petita tragèdia i la meva es va materialitzar quan una parella de caçadors va decidir venir a per mi, farts que esquivés les seves trampes per a óssos. Encara que conservo la intel·ligència d'un humà m'és impossible esborrar les empremtes que escampa la meva absoluta condició animal.
Ara em trobo en una cel·la d'aïllament, un grup de biòlegs experts en etologia estudien el meu comportament, estan convençuts que han donat amb la baula perduda d'una espècie d'ós que supera en intel·ligència a la resta de mamífers. La veritat és que no em puc queixar, tinc totes les moixaines del món i una dieta molt nutritiva. M'he convertit en un ós força popular a tot arreu i rebut milers de visites, però només espero l'oportunitat d'escapar i retrobar-me amb la meva parella, -un preciós exemplar d'óssa bruna- amb la qual guaitar els enigmàtics cràters de la lluna, tumbats en la fullaraca tel·lúrica del bosc.