Extractes del quotidià (11-13)

Extracte 11

- Qui ho diria -fa ella somrient.
En Santi somriu també. La conversa en cap moment ha anat cap a la feina, han criticat una mica i han parlat del seu dia a dia com si fossin en una dinàmica de grup per conèixer-se i, de fet, és el que fan. Es temptegen, es proven, realitzen un escrutini de l'altre. Tenen una hora, i es crea una dinàmica curiosa, segons la qual, sembla que hagin d'aprofitar aquell temps per conèixer-se ràpid, al mateix temps que fan veure que és un dinar corrent. Més que curiós, la Mariona troba entre divertit i una mica trist que ambdós siguin tant falsos. Almenys s'estalviaran, en un futur, de dir ximpleries cursis com: "Amb tu sóc jo de veritat". Ningú és mai ell mateix de veritat, segurament. Cada situació, cada context, suposa la participació d'unes parts del tot...
- On ets?
La pregunta d'en Santi trenca els seus pensaments, altre cop ho ha fet, ha fugit de l'escena real per anar-se'n a la del costat, o la de més enllà.
- Era no gaire lluny d'aquí.
- Però no aquí.
- No, no aquí.
Li complau que ell no faci la pregunta més odiosa que existeix, segons ella, la que vol entrar a la ment de l'altra: "Què penses?". Allò suposa que en Santi no és un personatge tòpic. O ho és, però intenta evitar-ho, que ja és un què. I ella? Qui és ella per anar jutjant als demés? Existeix la probabilitat, remota espera, que ella sigui algú típic a ulls aliens. És clar que el que pensin els demés no li ha importat mai gaire, almenys no des de l'adolescència.
- Hem de tornar. Saps? M'agradaria que la pròxima vegada hi fossis una mica més.
- Ho sento.


Extracte 12

No sap qui és que juga. De fet, no sap ni perquè hi ha anat. Al seu costat, la Roser anima de tant en tant els tennistes, és igual quin, deixant anar "Va. Dóna-li" i coses així mentre el seu fill es passeja a banda i banda de la graderia pràcticament deserta de l'estadi. El nen corre amb un avió de fusta i va imitant el soroll que ell creu que fan els avions.
- Brrrrrrr! Nyiau! Nyiau!
La Mariona es fixa que en Marçal fa els "Nyiau" quan l'avió gira i el "brrr" quan va recte.
- Quaranta a zero.
- Ja el té. És que és bo, el tio. I està bo també. No et sembla?
Al mirar a la pista altre cop, veu a dos individus suats, vestits l'un totalment de blanc i l'altre amb pantalons curts negres i samarreta blau cel. El marcador de cartells, petits i vells, marca 6-2, 4-6, 6-3 i 4-3. No surt el nom dels jugadors al marcador.
- Qui has dit que jugava?
- Collons, Mariona. En Pau Garriga -respon la Roser mirant-la, i aleshores veu que sa germana segueix sense saber de qui li parla-. El noi de la botiga, aquell que em va convidar a sopar.
- Joc. 5 jocs a 3, Garriga. Al servei Colomer.
La Roser treballa en una botiga de mobles a la part alta de la ciutat. Ella hi ha anat més d'un cop, a deixar-hi en Marçal algun dimecres. Hi ha alguns mobles macos, que se salven de la cremada que ella en faria si fos encarregada del local. És una feina que ni pintada, per la Roser, doncs li permet passar-se el dia somrient i li cal vestir de forma elegant per causar bona impressió als clients i es pot maquillar sense complexes.
- Quinze a zero.
- No m'hi havia fixat que treballés a la botiga el tal Pau.
- Ja m'hauria estranyat.
- Què vols dir?
- Quinze iguals.
- Doncs que m'hauria estranyat que t'haguessis fixat en algú que no t'interessés.
Allò li fa pujar la mosca a l'orella. Li està dient interessada? Egocèntrica?
- M'estàs dient egocèntrica?
- Dona, doncs una mica sí que ho ets.
- Trenta a quinze.
Aquesta sí que és bona. Però quan es disposa a reaccionar a la defensiva una mena de dolor la colpeja. Se sent més ferida que no ofesa. Intenta trobar raons de discussió amb la germana gran, i en comptes d'això li venen al cap escenes en les que es demostra, com les proves exposades en un judici, que l'acusació té raó.
- Trenta iguals.
- No t'ho prenguis malament Mariona. Però és que hi ha vegades que estàs tant ficada en tu mateixa que no sembla ni que escoltis. Ho sé perquè de cop preguntes coses que ja t'he explicat o canvies de tema denotant que eres en una altra banda. M'entens.
- Trenta a quaranta.
- Fa més d'una setmana que et parlo d'en Pau i de fet ets aquí, mirant el seu partit o almenys sembla que hi siguis físicament, vull dir. I acabes de preguntar qui juga. M'entens?
Sí, l'entén perfectament. I és capaç de reconèixer que la Roser té raó, almenys dins seu, potser més endavant també per fora. Se sent com si l'haguessin tocat, ferida en un orgull que la mantenia fins ara...
- Iguals.
- No ho dramatitzis tu, ara, germaneta. Només és un comentari.
Torna a tenir raó, n'estava fent un gra massa. En Marçal s'ha avorrit de passejar l'avió.
- Avantatge Garriga.
- Està a punt de guanyar. Baixaràs amb mi a saludar-lo. Va, que em fa vergonya.
- Roser, que tens trenta-quatre anys. Escolta, no trobes que és una tortura portar el nen a un partit de tennis. Fa quasi dues hores que som aquí.
- Mira que ets difícil, eh, Mariona.
- Joc, set i partit. Garriga. Tres sets a un. 6-2, 4-6, 6-3 i 6-3.


Extracte 13

La Carme esclata a riure i s'ha de tapar la boca per evitar que se li vegi el menjar. La Sara va de poc que no s'ennuega amb el vi i la Mariona ha necessitat el tovalló per impedir l'escapada sobtada d'un tros de col de Brussel·les. En Valeri i en Joan riuen escandalosament. Només en Santi resta una mica seriós, no esperava que el comentari tingués tant d'èxit.
Convidar en Santi a prendre alguna cosa amb els amics d'ella ha estat una decisió improvisada, quan ha acabat la feina ell ha pujat fins la planta on s'està ella i ha deixat anar la possibilitat de fer alguna cosa pel vespre.
- Ja he quedat -ha respost-. Però pots venir si vols.
Està clar que ell pretenia una cosa més romàntica, una segona oportunitat després del dinar que no va acabar de funcionar. A la Mariona, en canvi, la idea de la típica cita precoital l'esgarrifa, prefereix que les coses sorgeixin naturalment, sense provocar situacions especials, i està convençuda que veure en Santi moure's entre les seves dues parelles preferides pot ser un barem més que acceptable.
- Ja sé que no pensaves en una cosa així -li diu ella després, quan són a la barra d'un bar nocturn.
Ell somriu. Ella comença a anar beguda i la barreja del whisky amb taronja i els porros de marihuana la desinhibeixen. Encara que rarament s'inhibeix per res. En Santi té uns trenta anys justos, deu fer metre vuitanta i poc i és més aviat prim, porta ulleres metàl·liques i té el cabell esbojarrat, negre com el d'ella. No sap si és per culpa de les substàncies però avui el troba d'allò més atractiu. Fa unes setmanes ni el coneixia i fa uns dies hi estava barallada. Han estat parlant a la barra molta estona, els altres quatre ballen al mig de la pista a ritme de techno dels noranta, res cridaner ni per adolescents, una mica més sofisticat. Si no s'hi posa aviat, anirà massa borratxa com per pensar-hi.
- Em fas un petó?
Ell emet un somriure nerviós, després s'hi acosta i la besa.