existir és una excusa per imaginar-te

... com els crancs, per anar llegint els poemes, perquè de fet mai he tingut clar allò de l'evolució/involució en un artista. Penso que intervé el moment i les circumstàncies, a l'hora de crear, més que el pas del temps.
Molts dels teus poemes, com aquest per exemple, tenen paraules tant específiques, tant ben trobades, i tant encertades per definir el que vols dir, i el que m'arriba, que dificilment podrien trobar-se d'altres que s'hi ajustessin. Segurament sigui això el que més m'impacta de la teva manera d'escriure, juntament amb la tendresa que despren cada vers.
Fent la xafardera, i saltant-me l'ordre establert (que m'encanta), te n'he descobert un que hi deia..."menjar la sopa amb forquilla". L'expressió m'ha agradat molt no seria prou justa. Te'l comentaré.
Una abraçada

En aquest poema surt el nen de dins, jejej.
És curiós el mal d'amor com fa patir... Però qui no plora... Bé, sigui o no sigui un poema biogràfic és molt real el sentiment que evoca.

que acaba amb tot però és incapaç de matar el sentiment. Un gran poema d'amor, Capdelín, dels que sacsegen per dintre.

ei molt ben trobat!
li saps donar un subtil toc d'humor que m'agrada MOLTISSIM

amelie

p.d. per cert el poema de la biografia seria dels meus preferitsssss!! :)

no surt el sol