Estimat Pollancre

ESTIMAT POLLANCRE

Estimat Pollancre, en arribar al poble, quedí impressionada de tu, et vaig considerar un punt més d’interès de tants altres amb què compte la vila. Sentia que una porció teva formava part dels elements que constituïen casa meva, concretament, el jardinet. M’aportaves, il•lusió, exultació, música, m’aportaves vida! Em desconcertaves, però, quan cap a l’abril, maig, et desprenies d’un borrissol blanc que emblanquia la gespa, i, a la tardor, amb l’esfullament engroguies i amorronies el terra de fulles seques i groguenques, malgrat tot, et continuava apreciant. Et miro i, ara, ara no aportes res!

Estimat Pollancre ahir vaig rebre la notícia entristidora del podat que havies patit, vaig anar a comprovar-ho de prop, en sentí una sensació estranya, de tristor. Un calfred em passegí pel cos, el cor va fer una bolcada que em deixà atordida, l’aspecte tètric que mostraves em provoquí certa por, no deixo de pensar el sofriment que has hagut de patir. Em causa molta pena i melancolia quan miro per les finestres de casa i veig el teu esquelet, branques escorçades sortides d’un tronc llòbrec i depriment, però, no puc evitar-ho, no puc, i et miro. Tu et deixes veure, vols que et miri, vols que t’observi, vols que et parli, i et miro. Ho faig de reüll, amb sigil, no vull donar-te l’esquena, ara no, empro silenci i resignació mentre ho faig. Fitar-te em transmet recança, commiseració, llàstima i una buidor immensa, i et miro. A la nit, em provoques respecte, observar la teva silueta embolcada de l’única llum que se’t reflecteix, provinguda de la lluna tremolosa que també es lamenta de tu, sincerament, em despertes cert esglai, i et miro. Et miro i, ara, ara no aportes res!

Estimat Pollancre, sentir el soroll que provocaven en moure’s les espigades branques i el fullatge que et compongueren, em relaxaven tant que, més d’una vegada, aconseguí que m’adormí. Entenia la melodia provinent de xiuxiuejar que produïes quan el vent et feia ballar, podia interpretar el que volies transmetre’ns, el temps que s’hi fornia, intuïa el teu estat anímic, em feies tant de bé... Les emocions les definies amb l’aparença que manifestaves a cada època de l’any; a l’hivern, senties tristor pel fred que paties en quedar despullat per l’amolliment de fulles, a la primavera, desprenies alegria i simpatia en veure’t aflorar, presumies de diferents i espectaculars tonalitats que feien destacar en tu una màgia excepcional. A l’estiu, donaves un ventall d’aire extraordinari a les zones que es trobaven al teu entorn i, a la tardor, la visió que mostraves era de calidesa, el color del fullatge perdia lluentor, els colors s’enfosquien i matisaven, a poc a poc esgarriaves el teu cobert tan meravellós. L’aroma de verdor i de frescor que acostumaves a desprendre era fantàstica, ens impregnaves d’aquella essència que tant ens agradava, a més, feies que fos diferent, segons els mesos de l’any, i et miro. Tots i cadascun d’aquests processos, i la majestuositat, preciositat, elegància i personalitat que presentaves, et feien digne de ser admirat. M’embadalia i hipnotitzava contemplar tanta bellesa, tenies un follet amagat que et permetia oferir una estampa espectacular a tota hora, les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. Et miro i, ara, ara no aportes res!

Estimat Pollancre has quedat despoblat de molts animals que acostumaren a voletejar i sovintejar pel teu voltant, ells, han perdut on poder refugiar-se. La piuladissa que tant acontentament, joia, emoció ens aportà, i la tranquil•litat i relaxació que transmeté, trigarem anys i panys en tornà sentir-la. Innumerables vegetals esquitxats també per l’espantós sotrac, n’han quedat exempts de la zona ombrívola que els proporcionaves, li’n permetien guarir dels rajos potents i abrasadors de sol que, a les hores de més caloria, queien a dojo. Et miro i, ara, ara no aportes res!

Estimat Pollancre, has perdut l’encant que et feia ser tan carismàtic i especial, t’has vist immers en una astrugància i xambonada, indefens, desprotegit, desemparat, sense opció a defensar-te, tan sols resignar-te i plorar en silenci... Puc pressentir les llàgrimes que et brollen, és un plor de recança, desconsol, disgust i dolor per l’exhauriment tan profund que sents. Et miro i, ara, ara no aportes res!

Estimat Pollancre, no ets mort, encara que ho sembli, hi tornaràs a créixer, reviscolar i a aconseguir puixança, segur que sí, però, abans que hi tornis a ser com eres, passarà molt temps, qui sap-lo!! Malgrat tot, et continuaré regraciant tot allò de què he gaudit, et recordaré com l’arbre incomparable i inimitable que eres. No passaràs desapercebut, continuaràs sent contemplat, considerat i estimat, has de seguir sent amanyagat i respectat, has de ser històric, diferent de qualsevol altre arbre. Et miro i, ara, ara no aportes res!


Estimat Pollancre, per tot el que has aportat, aportes i aportaràs, continuo mirant-hi.


Akin
Gener de 2020