DE BESLLUM

DE BESLLUM

Hi ha històries que et deixen esmaperduda sense saber com reaccionar, què dir o fer, simplement emmudeixes, acluques els ulls i pregues que mai et passi a tu. Et fan sentir contristada, amb sensació de pesar i recança, no dones credibilitat allò que sents perquè creus impossible que puguin ocórrer experiències tan doloroses i indignants.

La Paula i en Jesús formaven una meravellosa i entranyable parella, es van casar no gaire joves, raó per la qual van decidir ser pares de seguida. Treballaven molt fora de casa, i, juntament amb les responsabilitats domèstiques i familiars, quedaven privats de fruir de festes, sortides, hobbies... Faltava poc per celebrar els 25 anys de casats, les noces d’argent i en Jesús va pensar que era una bona ocasió per fer el viatge que tant i tant desitjava realitzar, pensà que seria una bona oportunitat per alliberar la Paula de les obligacions i de l’estrès a què estava sotmesa dia darrere dia. Volia donar-li una sorpresa i s’ho va ben amargar. Se’n va ocupar dels preparatius; maletes, bitllets, reserves, fins i tot li va comprar roba, volia que anés ben guapa, que la gent l’admirés. Va assabentar la família del pla perquè cuidessin dels fills mentre fossin fora i també va contactar amb l’empresa de la Paula per informar-los-en. El dia abans de marxar, tot just arribar la Paula a casa, li va dir que l’endemà havien de matinar, li demanà, si us plau, que no fes cap pregunta, que no patís per res, es tractava d’una bona cosa. La Paula, però, intuí que podia tractar-se d’una sortida, sabia que era el que més ambicionava fer en Jesús, li ho havia comentat moltes vegades. Tan bon punt va sonar el despertador, es van llevar, es van dutxar, van esmorzar i endreçar una mica la casa, l’equipatge estava fet, era amagat a dins el maleter del cotxe des de feia uns dies. Els cunyats van ser molt puntuals en arribar a casa, seguidament, tots quatre van dirigir-se cap a l’aeroport, fet que va confirmar la Paula la seva intuïció de què es tractava d’un viatge, únicament, li faltava saber el destí però, ben aviat, descobrí que era Amsterdam. Malgrat tota l’angoixa que li provocava viatjar tan lluny, i encara més, fer-ho en avió, mostrà contentació, volia fer feliç en Jesús i complaure-li la pulsió que mostrava per veure complit l’anhelat desig, a més, no volia esborrar el somriure que se li dibuixava a la boca. En arribar el moment d’embarcar, una riuada d’abraçades, petons i desitjos de passar-ho bé, es va viure a la terminal. La Paula tot i el neguit es mostrava tranquil•la, era conscient que tot estaria molt ben organitzat i aniria genial, sabent com era de responsable en Jesús pensà que no calia patir per res. Un cop asseguts als seients d’aquell enorme aparell, en Jesús començà a explicar-li tot el que tenia previst per a fer, mostrava una il•lusió extrema, no deixava de parlar de les excursions que havia programat, de l’hotel majestuós on s’allotjarien, de les festes nocturnes de què gaudirien i dels indrets tan meravellosos, espectaculars i inèdits que visitarien, vessava tan alegrois que la Paula no podia fer cap altra cosa que encomanar-se d’aquella exultació i gaubança, tanmateix, no va deixar de sentir certa por i nerviosisme quan l’avió començà a enlairar-se, de fet, durant tot el trajecte no va poder evitar sofrir la inquietud i el respecte que també li provocava marxar tan lluny de casa i de la família, però, va intentar dissimular-ho tant com va poder, volia evitar que en Jesús ho percebés. Ell, però, ho va advertir de seguida, coneixia molt la seva dona i va fer el possible per estalviar-li una mala estona, va fer l’impossible per aconseguir distreure-la, era conscient del que estava patint i no va deixar de repetir-li, a cau d’orella, quant l’estimava, ella se sentí amada, apreciada, afalagada i segura, semblava que anés flotant per sobre els núvols que veia passar per la finestra d’aquell gegantí ocell metàl•lic.

Passades dues hores, arribaren a Amsterdam, un cop sortiren de l’avió es dirigiren a recollir l’equipatge, mentre esperaven que circulés per la cinta, en Jesús li comentà que estava una mica marejat, la Paula li respongué que segués i begués una mica d’aigua perquè estava massa esverat per haver passat gairebé tot el viatge parlant i no haver descansat gaire. Un cop agafaren les pertinences, pujaren a un taxi perquè els portés a l’hotel que s’allotjarien. En arribar-hi quedaren bocabadats del luxe colossal de què gaudia la recepció, tot guspirejava, hi havia tanta resplendor que semblava que tot estigués emmirallat, la sumptuositat i opulència de la qual estava composta l’estança era de pel•lícula, sincerament, una bellesa bromadora digna de ser contemplada. En Jesús, però, continuava patint algunes molèsties, empitjorava per moments, amb penes i feines, va facilitar a recepció la informació de registre que s’acostuma a mostrar, ell es defensava molt bé amb la parla anglesa i holandesa, a diferència de la Paula que no dominava cap idioma estranger. Ella observà com li queia la suo pel rostre, li va veure mala cara i s’afanyà a fer-se càrrec de guardar la paperassa que la recepcionista li aportava, després es dirigiren a l’ascensor, estaven ubicats a la 7a planta, habitació 719. En arribar a la cambra, la Paula quedà encara més sorpresa de la suite, no li faltava cap mena de detall, gaudia d’una terrassa enorme des d’on podien plaure d’espectaculars vistes, tot era realment preciós. En Jesús, però, cada vegada es trobava pitjor, tenia un fil de l’alè per parlar, defallia per moments, la Paula li va dir que s’estirés uns minuts al llit mentre que ella desfeia l’equipatge i l’ubicava, abans, però, l’ajudà a treure’ns les sabates, el posà còmode, l’estirà al llit, l’abrigallà amb el cobrellit i enfosquí l’habitació per privar-la de la llum que a dojo entrava pels finestrals, així i tot, continuava neguitós, no deixava de moure’ns-en, de tremolar, es queixava. La Paula començà a preocupar-se, pensà que devia trobar-se molt malament per actuar d’aquella manera, sabent els plans que tenia planejats, aquella actitud no l’anquejava, mostrava planyença del seu estimat. En Jesús li comentà que l’aixequés del llit, havia d’anar al bany, ella pensà que aprofitaria per refrescar-lo una mica amb aigua, malauradament, tan bon punt va estar incorporat, caigué de manera fulminant a terra. La Paula empal•lidí, quedà immòbil, no sabia què fer, on anar, ni a qui avisar, sortí de l’habitació cridant auxili, va abaixar escales avall fins a arribar a recepció, demanà que vingués un metge, que truquessin una ambulància per portar el marit a l’hospital, però l’inconvenient de la llengua es va fer evident, ningú l’entenia i no sabia com comunicar-ho, davant aquella situació, trencà a plorar, així i tot, continuà insistint per aconseguir que l’entenguessin. Veient-la com estava d’atordida i trasbalsada, el personal responsable de direcció va decidir avisar el metge de l’hotel perquè la tranquil•litzés. Quan va arribar-hi la Paula li agafà la mà i el conduí afanyadament fins a la cambra, el doctor va explorar en Jesús i va fer una trucada, després va fer seure a la Paula, li explicà com estava de greu el marit, li digué que havia fet venir una ambulància per dur-lo a l’hospital, ella no va entendre amb precisió el que li deia, però va percebre que allò que li deia no era gens bo. L’espera es va fer llarguíssima, veia com el seu amat sense consciència, sense reaccionar, tot estès a sobre la catifa, lluitava per sobreviure. Li acaricià la cara, li agafà les mans, se les petonejava alhora que s’humitejaven de llàgrimes que gotejaven dels seus ulls dolguts per la tristor que l’ofegava, mentre ho feia es preguntava si el motiu pel qual no volia viatjar a l’estranger era per evitar la batzacada tan atroç que havia sofert i que l’havia deixat sense possibilitat de moviment ni de reacció.

Els metges, ràpidament, se’l van endur a l’UCI, la Paula quedà a la sala d’espera, van ser hores interminables que li donaren temps a fer repàs de tot el viscut, com un de besllum va reviure els moments més importants viscuts amb aquell home que tant l’estimava i a qui tant ella amava; com es van conèixer, el casament, la notificació dels dos embarassos, el naixement dels dos estimats fills i tants i tants altres també molt entranyables i inoblidables, encara que aquest fet li donà embranzida per continuar respirant, vivint... pensà que el més recordat seria l’aniversari dels vint-i-cinc anys de noces. Amb la cara negada de l’aigua salada que expulsava des del seu cor, recordà les vegades que, durant el viatge, li havia dit que l’amava i el somriure tan sincer i ple d’alegrança que va estar dibuixat als seus llavis fins minuts abans d’emmalaltir. De cop, s’obrí una porta i sortí un metge, el qual li donà la nefasta, infausta, terrible i espantosa notícia de l’expiació de l’espòs. Aquesta vegada tampoc va caldre traducció, havia interpretat el missatge, tot seguit, caigués desplomada, començà a plorar de manera incontrolada, el sanitari intentà calmar-la però sense èxit, una infermera li va fer costat, l’acaronava, li deia paraules tranquil•litzadores, tendres, passada una estona, deixà de plorar, els llagrimalls se li assecaren, dels ulls brollaven tan sols una expressió de dolor, de pena, de sofrença, mostraven una mirada perduda, potser, estàtica en aquell de besllum que la fa reviure seqüències de sa vida i que tan present té. Sense forces per parlar trucà sa germana per explicar-li-ho, la família vingué en un vol exprés, en poques hores estaven consolant-la, gestionaren el canvi de bitllet i la tramitació per exportar el fèretre a Barcelona.

És digna d'admirar l’enteresa amb què, deu anys després, la Paula relata la maleïda vivència viscuda, encara que no pot evitar emocionar-se quan comenta que el que l’ajuda a continuar i avançar és recordar la letícia, de la qual va gaudir en Jesús aquells últims meravellosos moments i saber que va fallir havent aconseguit fer realitat el desig que tant preava, malgrat que és conscient que ella, en canvi, haurà de viure recordant que el va acompanyar fer el viatge més allunyat de sa vida.

Akin
Novembre 2020