Estimada Sandra

Estimada Sandra,

El que em propose comunicar-te, t'ho vull dir per escrit, perquè senzillament em falta el valor suficient per a mirar-te els ulls mentre pronuncie les paraules fatídiques.
Sandra, perdona'm. No m'odies, si us plau, però la nostra relació no pot continuar. Creu-me, és el millor per als dos i, sobretot -i açò és el més important per a mi- per a tu. Ets -ho saps massa bé- el que més estime en aquesta vida; l'amor que sent per tu, és tan gran que faria qualsevol cosa pel teu benestar, fins i tot quelcom que em puga perjudicar personalment.
I, efectivament, això és el que em propose fer ara: trencar definitivament la nostra relació, bo i sabent que això em matarà. Trencar per a sempre els llaços que ens han unit durant tants anys. Com podré seguir vivint sense contemplar la teua persona, sense olorar la teua flaire eternament primaveral, sense saber-te prop de mi? Hem de ser forts, però, i afrontar de cara la realitat. És la fi de tot plegat.
El motiu? Bé, t'ho diré d'una vegada i sabràs així fins a on arriba la meua dissort: sóc un home mutilat. Ja no sóc aquell home sencer i viril que basava la seua felicitat en la seguretat, la joia i el vigor que et podia oferir amb goig. Em sé esguerrat, partit, minvat i per tant indigne de tu.
Que en què consisteix la meua minusvalidesa? Què importa. L'únic que necessites saber és que ja no sóc el mateix d'abans. Com podré mirar-te a la cara... o pitjor encara, com podré mirar-me a l'espill coneixent la meua horrible mutilació?
Fugiré sol en algun racó ombrívol i rònec del planeta i m'hi aixoplugaré per tal d'intentar oblidar la meua malastrugança. Sí, ho sé, m'esperen anys espaordidors de desconhort tan allunyat de tu, el meu amor de sempre. Te'n recordes, Sandra? Quants anys teníem quan ens vam conèixer? Díhuit? Dèsset? SETZE! Setze anys que teníem ambdós quan et vaig veure per primera volta en aquella discoteca envoltada per les teues amigues sempre tan simpàtiques i afables. Setze anys teníem quan et vaig traure a ballar amb el meu cor -ja enamorat- que no podia aturar els seus continus i desbocats batecs, mentre ens sabíem empaitats pels esguards de les teues amigues envejoses de la teua felicitat i temorenques -lògicament- de perdre la teua amistat. Quan de temps seguí després de festeig? De carícies primerenques, de besos tímids, d'abraçades furtives i excitants alhora. Sí, foren anys de felicitat. Festes, alegries, bons moments amb les teues amigues que, finalment, esdevingueren també meues. Després vingué el meu servei militar i per fi el nostre casori. Com foren d'inoblidables, aquells dies! Quanta joia! Quanta alegria! I les teues amigues, que semblaven més felices encara que nosaltres. L'Empar tan amable, la Nanda tan divertida, la Carme tan bonica i elegant, i sobretot la Magda, que pareixia tan enamorada de tu, que t'imitava en tot i estava entestada en posseir totes les mateixes coses que tu, vestits, sabates, llibres discos, perfums... ai! Han passat els anys, però, i amb el seu transcurs ha arribat la infelicitat amb aquest colp inesperat i aclaparador. No em queixe, però, ningú em podrà furtar mai tot aquest temps que he conviscut amb tu... i tot allò que t'envolta. I ara ha arribat el moment del comiat. I tot per aquest desgraciat accident. Tan com m'haguera agradat anar fent-me vell amb la teua companyia! Però com puc seguir... com puc... Però si ja no sóc home!
Mira, he canviat d'opinió, Sandra, estimada. Et comunicaré en què consisteix exactament la meua esgarrifosa mutilació. Recordes que fa unes setmanes va començar a fer-me mal un queixal? Aquell dolor tan punyent i insistent? Doncs vaig anar a la consulta de la teua amiga Begonya, la dentista i després de fer-me una inspecció bucal a fons em va comunicar la terrible notícia. M'havia... m'havia de... Oh Déu meu, ni tan sols per escrit m'ixen les paraules. M'havia d'amputar, d'extirpar... com és la paraula? M'havia d'ARRANCAR un queixal.
Ja està, ja t'ho he dit. La teua amiga Begonya, molt a desgrat seu, es va veure obligada a arrancar-me el queixal malalt. Sort que després va saber com mitigar el meu sofriment. És tan generosa i comprensiva! Comprens ara la meua desgràcia? El meu dolor? El meu patiment? Però no, per favor, no intentes consolar-me, no podria suportar la teua compassió. Creu-me, Sandra, la decisió que he pres és la millor per a tots dos. I a més a més és irrevocable. Desapareixeré de la teua vida i així, ni tu hauràs de conviure amb un invàlid ni jo hauré de suportar la impotència de saber-me indigne de tu.

Bé, he de finalitzar aquesta missiva, perquè he d'agafar l'avió que em durà a Rio de Janeiro on espere recuperar a poc a poc l'equilibri emocional durant els dos o tres mesos que pense quedar-m'hi. Potser en acabant faré un creuer pel món. Ja saps que no tinc cap problema econòmic. Gràcies als estalvis que el teu tarannà sempre tan previsor ha deixat al banc i, sobretot, a l'herència dels teus pares, no m'hauré de preocupar mai amb assumptes tan fastijosos com són els crematístics.
Adéu, estimada, una abraçada d'aquell que més t'estima. Allà on vaja, tu sempre ocuparàs la meua ment i el meu cor.

Lluís

P.S. Ah, ho oblidava: no patesques per mi, la teua amiga Magda ha accedit a acompanyar-me en aquest viatge per tal d'ajudar-me a passar aquest tràngol. També és possible que ens faça alguna visita l'Empar o fins i tot Begonya la dentista. Ja saps que són tan bones amigues teues, que farien qualsevol cosa per tu i les persones que t'envolten. Ai! Com estaràs d'orgullosa d'elles! Cuida't, que darrerament has engreixat una mica.