Estimada Rasha

Un relat de: Frèdia


Estimada Rasha,

M’agradaria molt ser amb tu en un dia tan especial com el de demà. Deu anys. Ja ets tota una doneta. Estic neguitosa esperant que acabis el curs i la mare et deixi venir a passar uns dies a casa, a Barcelona, amb l’avi i amb mi. Tinc moltes ganes d’abraçar-te, d’amanyagar-te, de xerrar hores i hores amb les mans agafades i mirant-nos als ulls. No és que renegui de l’Skype, no. Sort en tenim que existeixin aquests avenços! Però et vull tenir ben a prop.
Ara deus estar dormint ja. He vist que, tot i ser primavera, a Estocolm la temperatura és molt baixa. Aquí ja ha començat el bon temps. Jo vaig amb màniga curta, imagina’t! Mai no t’he preguntat si tens records o no de quan eres a Juba; si passes molt fred vivint tan al nord; si trobes a faltar el sol, el sol de debò, vull dir, no el d’ala de mosca que teniu vosaltres; si enyores les olors i els colors de la teva terra africana.
Saps, la meva filla és molt tossuda. No vol que et digui res del passat com si el passat, es pogués esborrar pel fet de no parlar-ne. I a mi, m’agrada tenir-lo ben present. M’agrada saber d’on vinc, perquè el fet de saber-ho m’ha ajudat a decidir allà on volia anar. I m’ha semblat que era un bon moment per compartir amb tu un trosset de passat, meu sí, i de la teva mare, però teu també ara que ja formes part de la família a dreta llei.
Tan bon punt acabi d’escriure, deixaré la carta al nostre cloud. És un gran invent això del núvol, oi? M’agrada tant que m’hi vagis deixant sorpreses! El dibuix dels pirates és fantàstic! L’avi es va fer un fart de riure, perquè diu que el pirata del lloro a l’espatlla se li assembla molt. I el de la barba és igual que en Gunnar. L’has dibuixat amb cara de bona persona. Això deu voler dir que ja comences a estimar-te’l.
La teva mare ha triat bé, petita. En Gunnar és un bon home i serà un pare fantàstic. Sé que penses que abans la mare només era per a tu sola i que ara l’has de compartir amb un home alt i fort com una torre i que, a sobre, parla una llengua diferent de la teva. Pobra filla, et deus fer un embolic amb tantes paraules noves! No sé com ho fas, però te’n surts molt bé! I ara, a més, hauràs de compartir la mare amb l’Elka. Però ja veuràs que quan neixi l’Elka, no canviarà res, ja ho veuràs. L’Elka i tu sereu germanes. El color de la pell, Rasha, no té cap importància. Ni la sang que corre per les venes tampoc. Ni tampoc que fem servir diferents paraules per referir-nos a una mateixa cosa. El que de debò compta és l’amor, el veritable motor de la nostra existència.
I amb tot l’amor, petita meva, l’àvia Elisabet ha començat a fer per a tu un àlbum de fotografies. Avui et faré la primera entrega. Estic segura que algun dia el faràs servir per explicar als teus fills o als teus néts la història de la teva família catalana. Perquè, no ho oblidis mai, tu ara en formes part, d’aquesta família, i això ens fa sentir a tots més plens i més feliços.

1.- CATERINA MONTOLIU, LA TEVA REBESÀVIA (1911-2000)

Aquesta fotografia correspon al dia del seu casament, encara que no ho sembli. La meva àvia –rebesàvia teva– es va casar molt joveneta. Tenia divuit anys acabats de fer. La seva mare, la meva besàvia, feia de minyona a casa del senyor notari, un terratinent amb una fortuna considerable. En el part del tercer fill, l’esposa del notari va morir i la besàvia es va afanyar a fer-li entendre al vidu la conveniència de tornar-se a casar ben aviat. La noia convenient, és clar, era la Caterina. El terratinent, Ramon Ferrer, el meu avi, ja era panxarrut i calb als quaranta anys. Diuen que l’únic atractiu que posseïa era el compte bancari i la biblioteca.
Quan la teva rebesàvia era jove, les dones ho tenien més difícil que ara a l’hora de decidir sobre el seu futur. Les educaven per ser esposes i mares incondicionals. I la bellesa era un valor afegit perquè afavoria el casament amb homes adinerats. I l’àvia Caterina era alta –força més alta que l’avi i, per això, surt asseguda a la fotografia– i esvelta, amb la mirada viva i les faccions fines i els cabells llargs i rinxolats. El dia del casament, però, li van fer un monyo per subjectar-li el vel. Ja ho veus, un vel tan negre com el vestit. I tot perquè el notari es casava estant de dol.
No sé si entendràs això del dol. Miraré d’explicar-t’ho. Quan la meva àvia era jove, i durant molt de temps després també, hi havia el costum de vestir de negre com a mostra de dolor per la mort de l’ésser estimat, com si no n’hi hagués prou amb la pena arrapada al cor. El dol durava un any o dos, depenent del poble o de les famílies. Mentre durava el dol es respectava la memòria del difunt sense cap manifestació externa d’alegria, sense celebrar cap festa.
L’àvia Caterina em va confessar que el seu cor estava de dol el dia del casament, que és el mateix que dir que estava molt trista. En aquella època, hi havia molts matrimonis que es feien per conveniència i no pas perquè els contraents estiguessin enamorats. I la meva àvia n’estava, d’enamorada, i molt, però no del senyor notari, sinó d’un jove rabassaire amb qui s’hauria casat, de bon grat, a la capella dels Dolors, amb un vestit blanc, amb puntes de coixí al coll i als punys, d’aquelles que ella feia amb tanta mestria, i un guarniment de flors als cabells, i després haurien fet un convit a l’hostal del poble, i haurien menjat canelons (recorda’m que te’n faci quan vinguis) i mel i mató en comptes de suflé de peix i guatlles estofades al menjador de la casa pairal dels Ferrer. La mateixa casa que anys després seria bombardejada i saquejada durant la guerra.
Sí, perquè aquí, Rasha, també n’hi va haver una, de guerra, una de molt cruel, igual que al lloc on tu vas néixer. Aquí també van combatre germans contra germans. Sí, ja ho sé que sembla inexplicable, però les coses més inexplicables succeeixen i després queden a la memòria i no es poden esborrar fàcilment com s’esborren les taques de pintura a la bata de l’escola. No existeix cap lleixiu que netegi la sang vessada. Res que justifiqui que un ésser humà llevi la vida a un altre. I saps?, el meu avi, un home calb i panxarrut, però cabal i just per damunt de tot, va sortir un matí a inspeccionar els camps i ja no va tornar a casa. El van trobar hores després amb un tret al cap. Mai no es va saber qui ho havia fet. Mai.
Va ser el jove rabassaire de qui l’àvia estava enamorada qui va anar a avisar-la: «Vés-te’n a Barcelona, Caterineta; agafa la canalla i marxa, perquè, sense el senyor Ferrer, aquí estàs desprotegida». Va ser el jove rabassaire qui li va donar l’adreça d’un conegut a la ciutat i qui s’encarregà d’acompanyar-la al tren. L’àvia només va tenir temps de fer un equipatge minso i, abans de tancar la maleta, hi va posar el retrat del casament amb el marc de plata i les quatres joies que li havia regalat l’avi. Quan va asseure’s al banc de l’estació amb en Jaume, l’Enric, en Ramonet i la petita Cèlia, morts de son i amb l’expressió espantada, i dues tristes maletes per començar una nova vida, les llàgrimes li rajaren com una font. El jove rabassaire es tragué el mocador de la butxaca i les hi eixugà. «Quan la guerra acabi, et vindré a buscar. T’ho juro, Caterineta», li va dir.
L’àvia es va quedar amb el mocador de l’home que estimava. Ja era molt velleta i tenia la vista molt cansada quan el va treure del calaix de la tauleta de nit i va brodar-hi les inicials del nom d’aquell jove i em va demanar que el conservés sempre perquè era el regal més preuat que li havien fet mai. Quan vinguis, te l’ensenyaré. He decidit que serà per a tu; vull que, quan jo falti, siguis tu qui l’hereti.
La meva àvia no en va treure res, de la fortuna dels Ferrer. Tot el patrimoni es va fer malbé durant la contesa, tots els documents que acreditaven la propietat de les terres es van perdre. En canvi, l’àvia va mantenir sempre el tremp que caracteritzava els Montoliu. Va ser el tremp allò que la va fer sobreviure. Un cop a Barcelona, va llogar dues habitacions amb dret a cuina al barri de la Salut i va començar a treballar en un taller de confecció. Mentre ella cosia, l’Enric, amb en Ramonet agafadet d’una mà i la Cèlia de l’altra, feia cua per aconseguir una mica de carn enllaunada que venia de Rússia. El noi gran, en Jaume, marxava ben d’hora a buscar hortalisses o fruita pels horts abandonats, a les faldes de Collserola.
No tenien gaire cosa, només esperança. L’esperança és un gran tresor, Rasha. És allò que ens permet seguir endavant quan ja creiem que no és possible fer una passa més. Per això m’admira tant la teva força, petita. Em recordes tant a l’àvia! Ningú s’explica com vas poder caminar tota sola un munt de quilòmetres sense res per menjar ni beure. Ningú s’explica com et vas orientar enmig del no-res, però vas saber arribar a l’hospital de campanya dels homes blancs, on et va trobar la meva filla, la teva mare... Em sembla, però, que serà millor que no parlem d’això i que em centri en les fotografies.

2.- LA CASETA DELS FERRER (1942-1962)

Aquesta va ser la primera casa que l’àvia va tenir a Barcelona, una caseta blanca, petita com de joguina, al carrer del Cistellet, al barri de les Cases Barates d’Horta. L’àvia m’explicava que aquells van ser els anys més feliços de la seva vida. Al barri hi vivien famílies com la seva, que havien patit molt durant la guerra i ho duien escrit al rostre, i el patiment uneix, uneix molt, i en aquella època en què el menjar estava racionat, en què la vida estava racionada, saber que el veí et comprenia i compartia el poc que pogués tenir era molt important.
I l’àvia va fer pinya de seguida amb una veïna, la senyora Aurora, vídua com ella, i amb la seva filla, l’Àngela, que llavors era molt joveneta, gairebé una nena. Eren d’un poble de Múrcia i havien vingut a Barcelona quan hi havia una exposició universal a les portes i es necessitaven paletes. Van deixar la seva terra i van venir en busca d’un futur millor. Però va resultar que les coses no eren com s’esperaven. Es treballava contrarellotge, sense les precaucions necessàries i es produïen accidents indesitjables. La senyora Aurora va perdre el marit, però sabia cosir, i les labors que brodava semblaven fetes per dits celestials. I l’àvia també era una experta cosidora i, a més, sabia fer puntes. I això és el que va animar-les a muntar un petit negoci.
Sí, la teva rebesàvia en sabia molt, de fer puntes de coixí; i les puntes eren molt preuades en aquella època. Anem a pams. Se’n diuen “de coixí” perquè se’n fa servir un per teixir les puntes: un coixí, cilíndric i farcit de palla, on es claven les agulles i els boixets, que són uns pals petits amb forma de bitlla, fets de fusta de boix, on s’enrotlla el fil. Segons el fil que s’utilitzi, els boixets hauran de ser més grossos o més petits, i la manera de moure’ls per obtenir un punt o un altre també serà diferent. Aquesta labor artesana és molt antiga, del segle XVI, imagina’t!, i al poble de la rebesàvia hi havia moltes puntaires que havien après l’ofici d’alguna dona de la família. La meva àvia movia les mans, de dits llargs i prims, amb una gran destresa, i la seva labor era molt delicada. Tant si feia servir fil de seda, de lli o de perlé, el resultat era espectacular.
Ben aviat, l’àvia va tenir una clientela fidel. I és que en aquella època, quan es casaven, les noies aportaven a la nova llar un aixovar molt complet: almenys una dotzena de jocs de llit, amb les inicials brodades al llençol de sobre i a les coixineres i amb puntes a les vores, una vànova o un cobrellit per a la primavera i la tardor i un edredó per al fred més intens, i una dotzena de jocs de tovalloles. I també jocs de taula: tovalles, tovallons, eixugamans, mocadors... I cortines, cortines que eren vertaderes obres d’art! Preparar l‘aixovar era una feina que podia durar anys. En canvi, per a la rebesàvia, que mai va tenir-ne de propi, era com bufar i fer ampolles. Tot i que les puntes fetes mecànicament van anar substituint les de procedència manual, la meva àvia va tenir encàrrecs tota la vida.
En això de la clientela, hi va tenir molt a veure la tieta Àngela. Sí, la meva tieta, perquè l’Àngela va casar-se amb l’oncle Jaume. Era molt decidida i tenia una gran visió comercial. Era ella qui s’encarregava dels mostraris, d’anar-los a ensenyar a les botigues, d’aconseguir comandes a bon preu. Així i tot també teixia. Encara fa unes puntes de coixí primoteres. Quan vinguis, anirem a fer-li una visita i t’explicarà moltes coses d’aquell temps. Ja ho veuràs, és una xerraire incansable!
A l’àvia li hauria agradat que la mare o jo continuéssim amb la tradició de puntaires. Mai no vam tenir els dits prou àgils ni prou constància, però, qui sap!, potser a tu t’agradi, potser en vulguis aprendre i després, a Estocolm, teixeixis puntes, encara que el més important, Rasha, és aprendre a teixir bé els somnis.

3.- CÈLIA FERRER, LA TEVA BESÀVIA (1930-1963)

De la mare –la teva besàvia–, he triat unes quantes fotografies. La primera és de quan va començar a caminar. Ja, aquí, se la veu molt menudeta. Des que va néixer, va tenir problemes de salut, però fins que no van viure a Barcelona, fins que no va acabar la guerra, l’àvia no la va poder portar a un especialista que va confirmar que hi tenia una patologia, al cor; lleu, va dir, però prou empipadora per haver de fer una vida reposada a fi de no empitjorar-ne el funcionament.
La segona és del dia de la comunió. La teva rebesàvia li va fer un vestit que semblava de princesa, i el vel, que encara conservo, és preciós. Jo sé que la teva mare vol per a tu una educació laica, defuig tot el que tingui a veure amb la religió i s’enfadaria molt si sabés que et parlo d’aquestes coses. Així que em centraré en la tercera fotografia, perquè té força història. La mare era una mica més gran que tu, no gaire més, quan va començar a declamar. Anava a un col•legi religiós i les monges la feien recitar a totes les festes escolars. Ho feia tan bé, que la van animar a participar en un concurs de la ràdio.
Llavors no era com ara, que podem acabar amb una tendinitis al polze de tant fer zàping. Llavors ni tan sols hi havia televisió al nostre país. La gent s’acontentava escoltant la ràdio, i hi havia molts programes que es feien amb assistència de públic. Així doncs, quan la mare va arribar a l’estudi des d’on s’emetia el programa, es va trobar que era ple. No hi havia cap seient buit, perquè tots els familiars i els companys dels participants al concurs havien anat a animar-los. La teva besàvia, seguint la recomanació de la mestra, havia triat un poema titulat “Castilla”, de Manuel Machado. Et serà fàcil trobar-lo per Internet.
I tot i que hi havia concursants molt experimentats, la teva besàvia va arrencar més aplaudiments del públic que ningú, i el jurat ho va tenir claríssim i li atorgà la puntuació més alta. Emocionada, absolutament sorpresa per haver guanyat, no es va poder negar a recitar de bell nou. Però en comptes de repetir el poema, va alçar la veu i va dir amb sentiment: La nit ha cobert la terra / amb son mantell de foscor, / amb feresa de silenci / i amb feresa de remors. / Tot un món ple de misteri / s’aixeca d’un món que dorm...». El poema de Dolors Monserdà, que també pots trobar a Internet, tenia tots els ingredients per commoure. Això sí, tenia una pega. El poema era en català, i el català era una llengua prohibida aleshores. I la meva mare n’estava assabentada, de la prohibició. O sigui que ho va fer conscientment, però amb el seu posat fràgil i la seva mirada ingènua ningú no s’atreví a censurar-la. Fins i tot el diari ho va recollir com una anècdota. I aquesta és la fotografia que van publicar.
Unes setmanes després, amb l’argument que tenia una dicció perfecta i una veu que enamorava, la van contractar. Tenia catorze anys quan va entrar a formar part del quadre d’actors radiofònics i li van donar un paper petit en una obra de teatre radiada. A poc a poc li van anar oferint papers més importants fins que es convertí en la protagonista. A la ràdio, hi tenia un munt de pretendents, però ella només tenia ulls per a Víctor Celma, un periodista intrèpid, un xicot ben relacionat, tot un dandi quan es prodigava a les festes de la bona societat, però audaç i temerari quan es traslladava a qualsevol lloc del món on el reclamés la notícia, fos per fer la crònica dels Jocs Olímpics de Hèlsinki fos per narrar amb detall el cop d’estat que va destronar el rei Faruk d’Egipte. He triat una de les primeres fotografies que es van fer plegats, perquè vegis quin goig feien. Oi que a tu també tu sembla, que feien goig? Va ser un temps molt feliç per a la mare.
També en trobaràs una on duu un vestit blanc amb la faldilla acampanada i un cinturó folrat amb una tela de flors igual que els punys i el coll. Aquesta és la fotografia que sempre m’acompanya. Quan l’ensenyo, tothom coincideix a dir-me que m’hi assemblo, que sóc pastada, però jo no he estat mai menudeta, ni tinc els ulls immensos que ella tenia ni aquell aire tan dolç... Jo també era molt petita quan la vaig perdre, Rasha. Petita com tu. I de vegades vull recordar les coses que em deia, el to amb què em parlava, el tacte de les seves mans, la seva olor... i no sóc capaç de fer-ho, i llavors m’enfado amb mi, amb la meva memòria, per no haver estat prou atenta. Tinc cinquanta-cinc anys i encara m’enfado, Rasha. No sempre podem combatre els fantasmes que viuen dins nostre i vèncer-los. Suposo que això forma part de la vida, vull dir, els moments joiosos i els dolorosos també. I tot són nostres, sense distinció.
Perquè n’hi ha, de moments plens de joia. Mira si no aquesta altra fotografia, la del casament. Fixa’t que bonica estava la teva besàvia! El vestit li va fer la senyora Aurora, copiat d’un model que havia vist en una botiga del passeig de Gràcia. I encara n’hi ha una altra, amb tot el grup familiar a la porta de l’església de la Concepció, on es va casar. I una més al restaurant Can Soteras, on van fer el convit. I l’endemà van marxar de viatge de noces. No a Mallorca, com s’estilava llavors, no, van marxar als Estats Units, a Los Ángeles, perquè la mare conegués aquelles actrius a qui posava la veu, perquè ja feia temps que es dedicava a doblar artistes famoses.
Va tornar del viatge embarassada. Jo li vaig donar un bon embaràs i un part ràpid. Tenia pressa per conèixer aquest món. Però tot es va torçar de sobte. Es fatigava més del compte. Jo era molt belluguet i el pare viatjava molt i el veia poc. L’àvia va tenir un mal auguri i es va instal•lar a casa per cuidar-nos a totes dues. La mare ja no va poder treballar més, va anar perdent forces, cada cop més reclosa a casa, més absent, més trista, fins que un dia es va ajocar com un pollet i no es va despertar més. El pare només va trigar quatre mesos a tornar-se a casar. I jo em vaig quedar amb l’àvia Caterina i amb l’oncle Ramonet, que mai no es va decidir a passar per l’altar i que em va criar com si fos filla seva.
I de ben segur que tu et preguntaràs per què t’explico aquestes coses... Hi ha una connexió invisible entre les persones, entre el passat i el futur. Quan l’Anaís et va veure, va saber de seguida que et volia adoptar. No va pensar que no tenia marit, ni una casa pròpia, ni la vida assegurada. Només va veure en tu alguna cosa que havia vist en mi, i en la seva besàvia també. Em va enviar una fotografia teva tan aviat com va poder, i jo li vaig dir: «Endavant, nena, porta-la a casa!». I ja sé què és el que la meva filla va reconèixer en tu, estimada Rasha: va veure el tremp dels Montoliu, una infinita passió per la vida.
I per avui ja n’hi ha prou. Un altre dia t’enviaré fotografies meves i del teu avi, i de la teva mare quan era petita, però potser no t’explicaré res, potser deixaré que ens vagis descobrint tu sola de mica en mica.
La teva àvia, que t’estima,
Elisabet



Comentaris

  • Veus del passat[Ofensiu]
    kukisu | 15-03-2012

    Un relat sincer i testimonial d'un temps passat que no cal oblidar.
    He gaudit molt llegint-lo i identificant-me amb moltes de les situacions que expliques tan bé i amb tanta sensibilitat.
    Una gran abraçada!

  • La història[Ofensiu]
    Onofre | 18-11-2011 | Valoració: 10

    Ell mateix va perdre la seva juventud cercant de fer-se un home adinerat per a així poder trobar una noia educada per a ser una esposa i una mare incondicional i, perquè no, bella. Va buscar tots els racons de la comarca mentre passaven els anys... i la juventud.
    Havia deixat filar noies educades per a ser bones esposes, però qui sap si prou bones mares. Havia deixat filar noies educades per a ser bones mares, però potser als seus ulls no eren prou belles. Havia deixat filar noies belles, que evidenciaven certs dubtes en altres aspectes.
    Havent filat i desencabdellat tota la troca, finalment, ni va fer calers ni vaig trobar nuvia, i, finalment, es va casar amb la única noia que quedava de la seva quinta.
    No es va plantejar el si a la noia l'havien educat per a ser bona esposa, però semblava, qui sap, que podria ser una bona mare pels seus fills, si mai la fortuna els en dava. No es va plantejar massa que la única noia que quedava de la seva quinta fos prou i tant bella que podés despertar el seu amor carnal durant anys i més anys, no n'hi havia pas cap altra. I mentre eren a l'altar el dia del casament va pregar per tots els altres aspectes que ja no posava en dubte.
    Ella sabia igual que ell que era un matrimoni de necessitat. Tots dos havíen agafat el darrer tren. L'important era que el tren arribés a destinació i a l'hora.
    L'hora de ser avis d'uns nets que no perdessin la seva juventud cercant de fer-se uns homes adinerats per a així poder trobar una noia educada per a ser una esposa i una mare incondicional i, perquè no, bella.

  • Bona història, Frèdia![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 17-11-2011

    He llegit atentament el teu relat que aviat veuràs publicat conjuntament amb el d'altres companys relataires. La veritat és que tots els que he anat llegint m'han agradat molt però la teva "Estimada Rasha" a part de tenir un bagatge cultural riquíssim, una història -la història comuna- de dones sofridores però fortes compta amb una eina més personal, més íntima: la destresa de saber apropar el missatge d'una àvia ( bé, cinquanta-cinc anys encara són de bon veure!) envers la seva néta adoptiva, la qual és considerada com nascuda del ventre de la seva filla. En el to emprat, en la cadència del relat hi ha tanta tendresa immersa que et confesso que m'has fet emocionar molt i molt, Frèdia.
    Et felicito per la sensibilitat que mostres en tots i cadascun dels teus relats. I, com que no et penso deixar ara que estic en el teu racó, et diré que ens tornem a veure. Aviat, aviat!
    Un petó ben fort,

    Mercè

  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • Herència XX[Ofensiu]
    allan lee | 30-09-2011

    Estimada Frèdia, primer de tot, dir-te que he gaudit molt del teu relat, de les descripcions dels llocs i ambients. A través d'aquestes fotografies que no veiem però sí que podem imaginar de la mà de la teva prosa elegant, fas un recorregut vital i històric de primera magnitud. Tot des dels ulls i la vida d'aquestes dones ( la teva, la meva, totes les nostres àvies i rebesàvies). M'ha agradat especialment la història d'amor primera, aquesta pobra història no acomplerta. Ens mostres imatges molt vives de temps enrere i de no tan enrere. Aquest diàleg d'una àvia catalana i la seva néta africana és ple de significats que ballen entorn aquests paisatges de duresa i treball. L'herència, ens dius, no es tramet només per la genètica. Hi ha espais on el sexe és determinant. Som dones del món, ens expliques. Aquestes dones que no es queden al terra plorant quan es queden desvalgudes. Aquestes dones que caminen vencent la por i la set perquè una gran força a dins seu les fa obrir camins, per elles i pels altres, a cops de suor, sang vessada, de tendresa. M'ha agradat molt, molt. Retrobo la teva mirada lúcida i expressiva sobre les misèries quotidianes, que s'enalteixen en nom de la supervivència i l'empatia. Hi ha una classe d'herència genètica que només es tramet d'una dona a una altra, i que portem les dones dins nostre des que l'home i la dona van començar a fer-se preguntes, allà a la terra mare: Àfrica. I les dones del teu bellisim relat també la comparteixen.
    Una abraçada, amb la meva admiració

    a

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: