Estels de solitud

o al de les paraules més belles, les que mai no moriran.

Gràcies, d.

Jo només vull dormir encaixada al seu redòs. Tan senzill com això, tan poc com això, tan molt com això, tan absolut com això. Lluny de la por i de les llàgrimes. En el redòs protector, a l'escalfor, sense cabòries ni gorgs de foscor. Encaixada al seu redòs...
I és que la solitud, si no és desitjada i assumida, es fa difícilment suportable.

parles com els murmuris de tots els amants que han suplicat als estels, els estels que llueixen en el silenci de la nit, guardians de l'albada que ja s'anuncia a l'est...
La literatura ens ha guarit moltes ferides, és el refugi de les impossibilitats i l'exorcisme del que ja no tornarà a passar.
Només en el seu límit de certitud unívoca té aquest poder. creure en ella és dotar la literatura de l'arma més poderosa: saber que dinsla ficció tot és cert, perquè neix i mor en la seva limitació.
Cridar, invocar la realitat, és recrear-la. Jugar als demiürgs.
Dins el cor jau l'esperança...
Un petó,
franz