Estel Daurat

El Lluís és orfe i la seva vida no ha estat molt plàcida. Quan els pares van morir, els seus tiets es van fan fer càrrec d’ell. Tenen un altra fill, en Jaume, i la tensió a la casa ha anat en augment. El seu cosí sempre li diu que no és el seu germà i que és tan sols un convidat molest.
A l’escola, en Lluís, treu millors notes que el seu cosí, cosa que encara fa empitjorar més la seva relació. Els seus tiets se’l estimen molt i no se n'adonen que la comparació entre els dos fa enfurismar al Jaume.
Aquest cap de setmana acampen al bosc al costat d’un rierol a on els seus tiets acostumen a passar-hi, cada any, un parell de dies.
Sempre, en els jocs de camp, el Jaume intenta guanyar al Lluís, que moltes vegades es deixa perquè el seu cosí quedi bé davant dels seus pares. Aquesta vegada ha passat el mateix i a l’hora d’anar a dormir, el Jaume se’n riu del lluís per haver perdut. Ells dos dormen en una tenda i els seus tiets en un altra al seu costat. Després de molt empipar, el Jaume s’adorm i el Lluís es posa trist al pensar en els seus pares i quan l’estimaven.
Una estona després veu una claror que ve de fora. Ràpidament desperta al Jaume que espantat fa escarafalls mentre es frega els ulls. Quan el Jaume veu la llum del exterior, crida als seus pares, però no contesten. Llavors el Lluís, una mica més valent que el seu cosí, obre la cremallera de la tenda, mentre escolten una veu...
- Per favor, m’heu d’ajudar!
Els dos poden observar entre tanta claror un figura que sembla d’un nen. I a poc a poc van sortint de la tenda...
- Què has fer amb els meus tiets, que no contesten? – Demana el Lluís -
- No us preocupeu, tan sols estan profundament adormits, no els passa res. Però no tingueu por, tan sols necessito el vostre ajut.
Tan el Lluís com el Jaume s’apropen amb recança a on hi ha aquella figura i de cop quan entren a la llum es troben a dins d’un lloc metàl·lic i lluent com l’or. Sembla un nau. I davant d’ells un nen que porta un vestit daurat de cap a peus i té els cabells rossos com l’or. Ell se’ls mira amb els seus ulls blaus com el mar però plens de tristor i llavors els parla...
- Necessito el vostre ajut, sinó no podré tornar a casa.
- Però tens una nau, perquè no pots tornar? –Demana el Lluís –
- Fa una estona un cometa ha xocat contra la meva nau i ha fet un forat en el lloc a on té l’energia que la fa volar.
- I que hi podem fer nosaltres? - Ara, el que demana és el Jaume tot sortint de mica en mica de darrera del Lluís –
- Al vostre planeta hi ha l’energia que necessito. L’amor i l’amistat són les forces que mouen la meva nau.
- I perquè no els hi has demanat als meus tiets? – Diu el Lluís –
- Perquè només pot servir l’energia dels nens. La gent gran ha perdut la il·lusió, la imaginació i la fantasia, i no creuen que l’amor i l’amistat puguin moure muntanyes.
- Doncs que et doni la seva energia el Lluís. – Respon el Jaume –
- Necessito l’amistat i l’afecte de vosaltres dos, sinó no funciona.
- Doncs has anat a mal lloc, el Lluís i jo, no som el que es pot dir amics i d’estimació no n’hi tinc gens. – Exclama amb vehemència el Jaume -
- I perquè no l’hi tens afecte, viviu en la mateixa casa i puc notar que la gent gran que hi ha a l’altra tenda us estimen molt a tots dos.
- M’ha pres l’afecte dels meus pares i a més a més em vol deixar en ridícul davant d’ells. – Remuga el Jaume –
- Crec que estàs equivocat. Mira a aquesta paret...
Al moment passa per davant dels ulls del Jaume, les vegades que el Lluís l’ha deixat guanyar en els jocs de camp, les vegades que l’ha defensat davant dels seus pares, i de mica en mica el Jaume canvia de cara, tot adonant-se que el Lluís li té afecte, i que s’ha portat malament amb ell...
- Ho veus, en el fons sou com germans i si mires a dins del teu cor segur que hi ha una llum d’estimació i amistat.
- No t’he volgut prendre mai l’amor dels teus pares, tan sols vull tenir una família. – Contesta el Lluís amb llàgrimes als ulls i abraçant al Jaume que també l’abraça amb força–
- Què hem de fer? Segur que t’omplirem d’energia la nau. – Demanen els dos al mateix temps -
- Ja no cal fer res, amb l’energia de la vostra abraçada, ja podré tornar a casa.
De cop la llum torna a envoltar-los i veuen el nen desapareixent tot dient-lis adéu amb la mà. Quan ja no hi és, miren el cel i poden veure un rastre de llum daurada que s’allunya per convertir-se en un estel.
Des de ara el Lluís torna a tenir una família i sobre tot un “germà “que se’l estima.

(Sempre hi ha un estel que cuida de nosaltres)