ESPECTRES DE LA MORT I L´ETERNITAT

Un relat de: naimma

Sempre havia somiat amb una mort d´aquelles que t´envàs a dormir i ja no et despertes més. En el meu cas no va ser així. Em vaig morir just quan em menjava aquell rap amb xocolata que tan m´agrada, un plat d´aquell que quedes bé quan tens convidats i que no et porta massa feina. Els pobres es van quedar ben muts quan van veure que el meu cap anava de ple sobre el rap. Encara ric quan penso en la cara que van posar quan van veure la meva cara tota plena de rap amb xocolata i oli que regalimava. Van tardar en reaccionar pobrets ¡ El que em va saber més greu va ser no poder menjar els postres, havia preparat un supertiramisú banyat amb essències de vainilla caramel.lada al toc de rom amb menta. També em va saber greu no poder fardar davant dels meus amics de la gran cafetera que m´havia comprat i que feia un cafè d´allò més exquisit. D´això en tenia moltes ganes ja que la darrera vegada els vaig oferir un cafè normalet amb llet caducada i sal. De primer van pensar que era una broma… En fi, que em vaig quedar al rap sense poder saber tantes coses… com el final del llibre que m´estava llegint.

I el funeral? Arriba un moment a la vida que comences a plantejar-t´ho. Jo sempre havia tingut la gran idea romàntica d´estar en mort on havia trobat l´Amor.. És a dir, que tiressin les meves cendres des del penyasegats irlandès de Moher amb el so d´unes gaites que m´acompanyessin, amb la gent brindant amb Guiness al meu honor fins a ser acaronada per les ones del mar. Però resulta que vaig haver de canviar d´idea ja que es veu que és un acte antiecològic. Tampoc voldria embrutar més el mar del que ja està. Axí se´m va presentar un gran dilema. Que em tanquessin de per vida, vull dir de per mort, en un níntxol no em feia gaire gracia, encara que m´enterressin cara sud perquè em toqués el solet. Ja m´havia passat tota la vida en un petit apartament, ja sabeu el preu dels pisos a Barcelona…bé, tot s´ha de dir al final li vaig agafar molt de carinyo al meu piset.
O sigui que no tenia ni idea de què cony fer amb les meves cendres, no volia contaminar el medi ambient, però això d´estar en una capsa….ja veus, pobre capsa, podria guardar coses més interessants que les meves cendres.

Un dia una persona em va ajudar. Eencara no sé d´on va sortir. D´entrada em va dir una paraula que no va ser ni hola, ni perdoni, ni es va presentar. Allò que em va dir d´una manera clara i amb un toc misteriós en la veu va ser la paraula: DESINTEGRACIÓ.


Jo li vaig respondre un QUÈ? Una mica estrany. Aquella persona em va convidar a un cafè i em va dir que jo tenia la possibilitat d´entrar al pla de desintegració que des de dalt oferien a molt poques persones. Es veu que ho fan per sorteig i a mi que no em va tocar mai la loteria de per vida, em va tocar la DESINTEGRACIÓ. Em va deixar clar que era una decisió voluntària i que per entrar al pla tan sols havia de posar un dispositiu extra al meu mòbil per tal que arribés el senyal quan arribés el moment.

Així que en arribar aquest moment que només et passa un cop a la vida, davant dels nassos dels meus convidats em vaig desintegrar. Així que és clar, no hi va haver funeral. Em vaig estalviar les ditjoses corones, les paraules aquelles que se sol dir : sort que no ha patit gens…,és que no som res..Res de tot això, vaig desaparèixer lliurement.

¿I després? Que voleu que us digui. L´eternitat és un temps una mica massa llarg,Jo em quedo amb els sons de les gaites i el gust d´una bona Guiness.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: