Espantada, decideixes plorar

Corres, però veus que et serveix de ben poc.
Crides, però ningú et sent.
T'espantes, però ningú obre el llum.
Ningú et consola. Ningú et fa costat.

T'ha deixat.
Se n'ha anat.

Has perdut el somriure,
i de passada,
les ganes de viure.

No saps on vas deixar la màgia,
les forces,
l'energia,
l'esperança.
I, espantada, decideixes plorar.

A voltes et preguntes si s'ho va endur ell. I vols creure que sí, perquè això vol dir que ets forta, que no ets tu hi ho ha de trobar. No t'enganyis. Ho saps, i per això plores. Perquè tens por. Por per si decideixes buscar totes aquestes coses i no les trobes. Por de tornar a començar. Por d'alçar el cap. Por que et torni a passar. Ei!, no ha de ser pas així.
Algú va dir un dia:
"Siempre de frente, cuando hay contracorriente, que en la orilla está la suerte". I té tota la raó. Si no t'arrisques a provar-ho... Què et queda? Però tens por de fer aquest primer pas.

Ja sé que costa.
Sé que és difícil,
però imagina't el proper petó.
Oblida el dolor, perquè és una càrrega massa feixuga. No ho podràs dur tot. Tu tries. Alegria o tristesa? Plors o rialles? Dolor o amor?
En aquesta vida s'ha d'anar lleuger d'equipatge, i saps què? Els bons moments ocupen molt poc i no pesen gens.

Si tens ganes de plorar, fes-ho! Que ningú et privi mai d'expressar el que sents. Plora ara, i deixa les llàgrimes enrere quan t'alcis de nou. Ho acabaràs fent. Ja ho veuràs. Tu imagina't el proper petó, i somriu. Llavors veuràs com, si corres, ho deixaràs tot enrere; si crides, tothom s'unirà al teu crit, i veuràs com, un bon dia, sense saber per què, la llum es tornarà a obrir.

Paraula.