Escòria compartida

Escòria compartida
— Mira aquest banyut — va grunyir en Henry, assenyalant un colom coix que picotejava una taca de vòmit — . Té més dignitat que tu i que jo junts. Almenys ell sap que la seva única missió és no morir avui.

Jo el vaig mirar de reüll, evitant que el fum del seu tabac barat embrutés l’aire que encara intentava filtrar amb els meus pulmons de seda. No em molestava la seva pobresa; em molestava la seva comoditat en la porqueria.

— Dignitat? — vaig respondre, sentint com una nàusea nova em pujava per la gola — . És una rata amb ales. Un error de disseny en una ciutat que ja no sap què fer amb les seves sobres. Com tu, Henry. Ets part del mobiliari urbà que ningú s’atreveix a netejar.

— I tu què ets? Un monument al “vull i no puc”? — en Henry va deixar anar una riallada que feia olor de vi de tetrabrik i nits sense dormir — . Portes aquesta jaqueta com si fos una armadura, però la merda t’arriba al coll igual que a la resta. L’única diferència és que jo no pretenc que fer olor de perfum francès.

— La diferència és el mètode — vaig xiuxiuejar, observant les mans brutes de l’americà — . Tu t’hi rebolques perquè és el teu estat natural. Jo hi soc perquè l’atzar ha decidit castigar el món amb la meva absència de fortuna. Però fins i tot en la cendra, hi ha jerarquies.

— Jerarquies… — en Henry va escopir a terra, just al costat de la meva bota esguerrada — . L’única jerarquia real és qui aguanta més glops abans de caure de cap al carrer. Mira aquests ocells de merda. Ens odien. Saben que ens estem podrint en vida i esperen el seu torn.

— No ens odien, Henry. Ens ignoren. Som l’escenari invisible de la seva gana. I el que m’insulta no és el colom, és que tu i jo estiguem aquí, compartint el mateix tros de vorera com si fóssim iguals.

© 2026 irene agrafojo. Tots els drets reservats. El text