Cercador
Mossegades en l’aigua
Un relat de: ireneagrafojo- Compartir:
La tarda cau lenta i el sol ja no crema. Tot pesa una mica més dins la casa, massa gran per a mi sola. El silenci s’hi queda enganxat, com si no volgués marxar. A la taula del saló, el te s’ha quedat a mitges. Ja deu ser fred.
Surto al jardí sense pressa. L’herba està humida i freda sota els peus, i tot és massa net, massa quiet, com si res no s’atrevís a moure’s abans d’hora. Al fons, l’estany espera.
Verd. Immòbil.
Tan quiet que sembla que contingui l’alè.
M’hi quedo mirant una estona. No sé ben bé quan decideixo acostar-m’hi, però hi vaig igual. No com abans. Ara hi ha alguna cosa que pesa diferent.
Hi entro a poc a poc. L’aigua em puja pels turmells, pels genolls, per la cintura. És tèbia. Però no és agradable. És una escalfor tancada, com d’alguna cosa que fa massa temps que no es mou.
No hi ha cap senyal.
Ni onades.
Ni soroll.
Quan m’arriba al pit, el pensament arriba tard: potser no ho hauria d’haver fet.
La primera mossegada no fa mal. És només un toc sec.
Cloc.
Com si alguna cosa hagués xocat amb la pell.
No el puc oblidar.
Una punxada breu.
Després, una altra.
I una altra.
No li he demanat res.
Però igualment… espero.
L’aigua continua igual. Soc jo que em moc una mica, sense saber cap a on.
I llavors la sento.
No ve de fora.
És meva.
Diu el meu nom fluix, com abans. Com si fos fàcil. Com si tot hagués estat bé. Com si encara hi fos.
Una altra punxada.
Cloc.
No li he preguntat res.
Però espero que digui alguna cosa.
Les mossegades comencen a escampar-se: primer aquí, després més avall, després a tot arreu.
Cloc. Cloc. Cloc.
Ja no és només una.
Són moltes.
Massa.
El cos se’m tensa. Intento apartar-me, però no sé cap on. Tot és aigua. Tot és igual.
Cloc cloc cloc—
Ja no les puc comptar.
Ara sí que fan mal. No és un cop fort, és pitjor: constant, petit, insistent, com si m’anessin traient a trossets.
I la seva veu torna.
Dient el meu nom.
Suau.
Com si encara importés.
Com si encara hi hagués alguna cosa a salvar.
I jo… continuo esperant.
Tot i que dins meu alguna cosa ja sap que no. Que no dirà res. Que no hi ha res a preguntar. Que potser mai n’hi ha hagut.
Però igualment espero.
Una mossegada més fonda em travessa i em fa doblegar.
I llavors ho veig clar, no com una frase, sinó com una cosa que cau sola:
No hi ha res a esperar.
Ni resposta.
Ni veu.
Ni ell.
El cos deixa de lluitar abans que jo ho decideixi. Els braços s’afluixen, les cames també. Alguna cosa dins meu cedeix; no sé si és rendir-se o deixar anar. Potser és el mateix.
Les mossegades continuen.
Cloc.
Cloc.
Cloc.
Però ja no espero que parin. Ja no intento retenir res.
L’estany continua immòbil mentre el sol baixa una mica més. A la casa, el te ja deu ser fred del tot. Tot continua al seu lloc, com si res no hagués passat.
I jo continuo sota l’aigua, quieta, sense resistir-me, deixant que tot s’acabi de diluir lentament.
Surto al jardí sense pressa. L’herba està humida i freda sota els peus, i tot és massa net, massa quiet, com si res no s’atrevís a moure’s abans d’hora. Al fons, l’estany espera.
Verd. Immòbil.
Tan quiet que sembla que contingui l’alè.
M’hi quedo mirant una estona. No sé ben bé quan decideixo acostar-m’hi, però hi vaig igual. No com abans. Ara hi ha alguna cosa que pesa diferent.
Hi entro a poc a poc. L’aigua em puja pels turmells, pels genolls, per la cintura. És tèbia. Però no és agradable. És una escalfor tancada, com d’alguna cosa que fa massa temps que no es mou.
No hi ha cap senyal.
Ni onades.
Ni soroll.
Quan m’arriba al pit, el pensament arriba tard: potser no ho hauria d’haver fet.
La primera mossegada no fa mal. És només un toc sec.
Cloc.
Com si alguna cosa hagués xocat amb la pell.
No el puc oblidar.
Una punxada breu.
Després, una altra.
I una altra.
No li he demanat res.
Però igualment… espero.
L’aigua continua igual. Soc jo que em moc una mica, sense saber cap a on.
I llavors la sento.
No ve de fora.
És meva.
Diu el meu nom fluix, com abans. Com si fos fàcil. Com si tot hagués estat bé. Com si encara hi fos.
Una altra punxada.
Cloc.
No li he preguntat res.
Però espero que digui alguna cosa.
Les mossegades comencen a escampar-se: primer aquí, després més avall, després a tot arreu.
Cloc. Cloc. Cloc.
Ja no és només una.
Són moltes.
Massa.
El cos se’m tensa. Intento apartar-me, però no sé cap on. Tot és aigua. Tot és igual.
Cloc cloc cloc—
Ja no les puc comptar.
Ara sí que fan mal. No és un cop fort, és pitjor: constant, petit, insistent, com si m’anessin traient a trossets.
I la seva veu torna.
Dient el meu nom.
Suau.
Com si encara importés.
Com si encara hi hagués alguna cosa a salvar.
I jo… continuo esperant.
Tot i que dins meu alguna cosa ja sap que no. Que no dirà res. Que no hi ha res a preguntar. Que potser mai n’hi ha hagut.
Però igualment espero.
Una mossegada més fonda em travessa i em fa doblegar.
I llavors ho veig clar, no com una frase, sinó com una cosa que cau sola:
No hi ha res a esperar.
Ni resposta.
Ni veu.
Ni ell.
El cos deixa de lluitar abans que jo ho decideixi. Els braços s’afluixen, les cames també. Alguna cosa dins meu cedeix; no sé si és rendir-se o deixar anar. Potser és el mateix.
Les mossegades continuen.
Cloc.
Cloc.
Cloc.
Però ja no espero que parin. Ja no intento retenir res.
L’estany continua immòbil mentre el sol baixa una mica més. A la casa, el te ja deu ser fred del tot. Tot continua al seu lloc, com si res no hagués passat.
I jo continuo sota l’aigua, quieta, sense resistir-me, deixant que tot s’acabi de diluir lentament.