La Rosita

Ningú sabia ben bé quan la Rosita havia començat a fer por. Al principi tothom va pensar que era una fase. Sempre hi ha una vaca rara a cada granja. La que només menja ortigues. La que no suporta els tractors. La que mira malament els turistes. Però amb la Rosita passava una cosa diferent. No feia res especialment estrany. Era la suma de petites decisions bastant desagradables.

Només sortia quan es feia fosc.

Mai donava explicacions.

I somreia massa.

Els rumors van començar sols. Que si havia aparegut una ovella mig desmaiada. Que si el veterinari havia encarregat més bosses de sang del compte. Que si una guineu havia dit no sé què. La Rosita no confirmava ni desmentia res. Tenia una norma molt senzilla: els rumors no s'arreglen. Es deixen créixer. Fan molta més feina.

Les ovelles canviaven de camí quan la veien.

Ella aixecava una pota.

—No patiu.

Avui ja he sopat.

Mai especificava què.

No calia.

Hi ha silencis que tenen molta més imaginació que qualsevol resposta.

Les altres vaques començaven el dia quan sortia el sol. Ella començava a tenir ganes de viure quan les altres ja dormien. Coneixia els gats del poble, els músics que carregaven amplificadors a les tres de la matinada, els repartidors de pa, els grafiters, els borratxos educats, els poetes que deien que escrivien però en realitat només fumaven i miraven el cel. Tornava a la granja quan ja clarejava.

Les altres pensaven que havia passat una mala nit.

No.

Havia passat la millor.

Un dissabte va desaparèixer tres dies.

Quan va tornar, portava purpurina a les banyes, una armilla reflectant que no era seva i una planta tropical dins un carretó de supermercat.

Ningú no va preguntar res.

Quan tens fama de monstre, la gent prefereix no saber.

La Rosita havia descobert que la reputació era una forma molt eficient de llibertat.

Podia arribar tard.

Podia dormir dins del cementiri perquè hi havia més ombra.

Podia mirar el pagès com si fos ell qui hagués entrat sense permís.

Tot encaixava.

La fama feia tota la feina.

Els seus únics amics tampoc eren normals. Una cabra que tenia la mania de calar foc a coses petites perquè deia que el foc donava conversa. Un gall que havia deixat de cantar a l'alba perquè considerava que matinava massa. Una rata que només robava objectes inútils. Culleres sense mànec. Mitjons desaparellats. Tapes de tàper sense tàper. I una oca anarquista que discutia amb els espantaocells perquè trobava ofensiu qualsevol símbol d'autoritat.

Els dissabtes ocupaven un paller abandonat.

Posaven techno fins que sortia el sol.

L'endemà ningú no recordava gran cosa.

Era exactament el pla.

Una matinada, sortint d'allà, el cavall la va mirar una mica massa estona.

—Rosita... tens sang als llavis.

—I?

—Fa impressió.

—Doncs no miris.

El cavall va decidir que la conversa ja havia donat tot el que podia donar.

Un altre dia el porc li va preguntar si no tenia remordiments.

—No.

—Ni un?

—Tinc gana.

No és el mateix.

El porc encara hi dona voltes.

La Rosita, no.

Mai havia entès aquella obsessió dels altres per voler encaixar. Passaven la vida intentant semblar normals. Quina feinada. Ella havia optat per una estratègia molt més còmoda: semblar perillosa.

Sortia molt més a compte.

Si un ànec desapareixia, era culpa seva.

Si el tractor no arrencava, també.

Si hi havia lluna plena...

Rosita.

Si plovia massa...

Rosita.

Una vegada el rector va perdre les claus de l'església.

També.

Va pensar a defensar-se.

Però li va semblar una pèrdua de temps.

És molt cansat discutir amb una llegenda.

El més curiós de tot era que ningú no havia vist mai la Rosita bevent sang.

Ni una sola vegada.

Però tampoc ningú no tenia ganes de comprovar si el rumor era veritat.

Ella tampoc els ajudava gaire.

Quan algú li preguntava directament si era una vaca vampira, sempre responia el mateix.

—Depèn.

—De què?

—De si et penses quedar gaire estona.

I continuava caminant.

Amb aquella calma insultant de qui sap perfectament que el món sempre necessita un monstre.

I, si ningú no es presenta voluntari...

L'acaben inventant.