Escac al triangle amorós.

No és indiferència ni conformisme, és incapacitat de moure les peces del tauler d'escacs. En el momento que avanci un peó hauré iniciat l'atac, mostrant la meva ofensiva i desencadenant una batalla contra el rei enemic, protegint la "meva" reina.
En el momento que faci alguna cosa, lluiti, digui "ep" no vull que el company de joc diposi les seves peces en aquesta casella, aleshores estaré condicionant el desenvolupament de la partida, obligant a l'altre jugador a fer marxa enrrera, a retrocedir…. I és que l'estaré atacant, puntxant-lo amb l'alfil i amençant d'atacar els punts febles de la seva estratègia. No vull jugar a escacs, no vull haver de derrotar el rei "enemic", no vull guanyar o perdre, no vaig demanar mai jugar aquesta partida i ara mateix em trobo emmig el camp de batalla. Se m'obliga a moure peça, car el rellotge avança i avança, però faci el que faci, el destí de la meva sort no depen de la meva iniciativa, de la meva ofensiva, estratègia, atac, del que digui, permeti, de com lluiti…. tot depén de la reina. Jo, com a peó, no puc lluitar contra la voluntat de la reina, simplement avançar, casella per casella, despuntant en l'atac. No puc fer res si la reina decideix sacrificar-me per guanyar la partida, si decideix explicar les seves pors a un altre, si dexideix desdoblar el grup de peces en dues parelles, deixant-me al darrere. No hi puc fer res si decideix parlar amb un altre peó, si se sent més a gust amb l'altre rei. No puc fer-hi res perquè si ataco, estaré atacant el company de joc, i perdent una altra partida que dura des de fa 2 anys. Estic en escac, se m'amenaça de no fer res, de no donar-li importància a la reina, de només voler el joc, la diversió, el sexe, se m'amenaça de morir en la pròxima tirada, morir en aquella batalla que mai he volgut participar, en aquella partida d'escacs que m'he vist obligat a jugar. Tot és un triangle, cada vèrtex unit als altres per dos extrems, i al centre? Dubtes, pors, parets, giravoltant embogides i amenaçant de fer-nos parar folls. No sé lluitar contra una cosa que estimo, em limito a seguir les regles del joc, sense moure cap peça gairebé, esperant que la partida acabi per un miracle i no per la mort de qualsevol rei. No vull la pèrdua de cap peça, de cap peó, de cap reina en aquesta partida, vul que s'oblidi el joc i cada jugador miri cap a una banda diferent. No puc avançar en la nostra relació, convertir-la en més profunda, més intelectual, més madura, perquè sé que al meu costat hi ha algú que procura fer el mateix, i no vull lluitar, ni considerar-ho una carrera. No puc trancar parets, saltar-me barreres, construir un nou edifici, en uns terreny sense fonaments, que pot ser venut en qualsevol moment. Per això dona la sensació que em mostro indiferent, perquè no puc lluitar, no vull lluitar, "l'enemic" lluita i la reina li correspon i accepta les jugades, avança, jo no. Em va mal veure cada pas de l"enemic", i per això em veig incapaç de fer jo el mateix. Prefereixo no moure cap peça i epserar el final de la partida. Pot sonar a conformista, però prefereixo això abans que lluitar contra ell. M'agradaria que la reina no pensés que sóc un peó que no li importa i que només vol experimentar. Sóc un peó condemnat en aquesta maleida partida que em costarà o bé el meu cor, o bé el meu millor amic o bé la "meva" reina, o bé totes tres coses. Escac i mat.