La silueta

Llunyà, s'esvaeix i torna. Una ombra, la silueta d'un perfil, negre sobre gris, llum i ombres, el record sublima en la memòria del meu passat. Els rellotges de sorra han desgastat els segons, falta llum, cal revifar les brases. La silueta d'una dona amb la mirada perduda, abaixada, esperant, retenint l'intemporal. Com un flash, llunyà, s'esvaeix i torna. Dinamisme frontal. La primera cama, ferma, prominent. La nineta del record beu la foscor de l'habitació i mostra, amagada i tímida, l'ombra de cendra de l'altra cama. Les espatlles xiuxiuegen, tenses, la força del cos. El desnivell reflexa el perfil, el subjecta. Projecta el pit, amb el dors encorbat, i descendeix fins les costelles. Els mugrons delaten el temps, passat, present o futur, i il·luminen desenfadats les ombres de la cambra. Desfets, endormiscats, només desperts sobre el reflex de la finestra. I arriben les tenebres, els corpuscles, l'ombra s'apodera del ventre. Ella posseeix harmonia pròpia, perfecció, es un amulet que desentona en l'habitació. L'embelleix a canvi d'esquitxar-se de rutina. S'embruta. Mostra els colzes ocults sota la pròpia pell, amb els genolls que segueixen el mateix camí. Ella és, amagada en els meus pensaments, la silueta de l'estimació. Els desperta, els mareja i els va bullir en una sopa de sentiments, és la teva silueta nua.