Oscil·lacions

Desperta, sorpresa; com el paper d'un caramel esquinçant-se en les mans d'un nen. La sensació em xiuxiueja, a cau d'orella, el sospir d'una llauna de Coca-Cola a mitjan Agost. El primer contacte, la textura de la sorpresa, el futur encara llunyà i tímidament fantasiós...
Un salt, un canvi de dimensió, les parets s'esfondren i apareix una silueta. El temps es rellenteix, conec el meu destí però no la meva posició. Les quatre dimensions es fonen en una sola, una sensació, oscil·lant, vacil·lant, en l'espai...
Creo el buit, em precipito en la imaginació tot contenint el monstre. Em dopo, em drogo, m'engarjolo en l'amnèsia i em bec l'ànima de la memòria. Res recordo...
I plouen les imatges, contínues, es crea la il·lusió de moviment. Puc percebre la locomoció, com un miratge, vibra...
Ensumo la falsa realitat, contínua, d'amplitud contant i freqüència progressiva. S'aguditza, moro. Sé que el final és proper, empíricament, sense falta, ho sé. Però dubto...
M'hi recreo com un gat amb el seu ratolí, sóc viu, despert, sento, s'apropa...
Apareix el forat negre, deixo de ser-hi, em desmaterialitza, he perdut el fil. M'elevo, sento les ales desplegar-se... Per fi... però... ep. Espera... Error? Alguna cosa em dona mal rollo. Mig somric, però... On sóc? Què hi faig aquí? Què ha passat? Llum? Espera!
No, si us plau no! Però és inevitable. Massa tard...
M'envaeix com un virus, em perfora les entranyes i m'obre el cor en canal. Podré suportar-ho?
És el seu record, viu com mai, esbufegant, panteixant, tremolant de plaer. No, si us plau no! Però és inevitable Massa tard...
Tremolant de plaer.
Tremolant de plaer.
S'encén, m'encén, una part de mi oblidada. Mentre, agonitzo estúpidament. El meu cos, la meva ment, ella. Tots m'han traït... I caic, l'univers s'esfondra amb mi, es precipita, ja res té raó ni sentit. He mort amb ella, amb les mans tacades amb la seva substància, impregnades del seu dolor, podrint-se amb el seu perfum, plorant el seu record.