Enigmàtica

L'he tornat a llegir i no em podia aguantar: Perquè aquestes coses mai arriben a un destinatari real?
Mexplico: quan s'escriuen coses tan maques com aquest poema, haurien d'arribar a la persona a qui van dirigides (no se si és el cas d'aquest) i que qui tingui la sort de rebre-les pugui gaudir d'un regal tan especial.
A qui no li agradaria, noi o noia, rebre un poema com aquest?

És tan dolç, tan senzill... que només puc dir "ohhhhh".
El llenguatge senzill dels versos fa que es llegeixi sol, sense esforç. No te n'adones però ja el tens dintre el cap, fen-te pensar en les vivències pròpies on la vergonya no t'ha deixat fer un pas endevant.
Sincerament, m'ha agradat molt. Felicitats!

Magnífic!

Per desgràcia comparteixo aquest sentiment... maleïda ‘timidesa arrelada'...

Cercar, pensar i desitjar... gran resum de l'estat d'enamorament... "i em perdo de tant esperar..."

Bonic poema, ple de sentiment i de desig. És curiós com un simple gest, una presència, una olor, una paraula ens pot fer tornar bojos... i com podem perdre el cap (i tot!) simplement per una mirada enigmàtica.

una abraçada,
Jordi.

un poema ple de sensibilitat,
és d'agrair la brevetat i les estrofes llargues, que donen més força al relat.

Jordi,

Has escrit un relat curt pero gran, molt gran. Descrius d'una manera suau i vital els dies de papallones al ventre, quan el magnetisme d'algu t'enganxa i t'estira, i tu poses totes les armes per davant, nomes desitjant que et guanyin.

Felicitats, crack!

m