Encens

La tassa de til·la fumejava a contrallum. Damunt la taula, al costat del llibre de receptes i el bloc de notes s'amuntegaven desordenadament totes les cintes i compactes que havia pogut recollir d'aquell misteriós grup japonès. Va decidir no donar-li més voltes i tancar en aquell moment la seva investigació. Aquella música estranya li provocava malsons i cada vegada eren més freqüents. Va acabar la til·la i després de mirar el dia gris a través de la finestra es va dirigir a la porta agafant al vol la jaqueta i la seva motxilla que sempre deixava sobre el balancí just al costat de l'entrada. El soroll de la porta tancant-se rere seu va omplir el buit de l'escala amb gran estrèpit. Immediatament va sentir els ulls ocults que l'observaven per darrere de les espieres de les portes, com cada dia, com cada vegada que sortia de la seva casa, a cada replà. Ell ja sabia qui eren, persones avorrides, sense emocions, gent que vivia a costa dels seus veïns, a costa d'aquestes mirades clandestines, de les xerrameques, dels xafardeigs i de les faules inventades que els feien crear històries paral·leles que solament existien perquè ells les alimentaven amb la seva solitud. I llavors es donava importància, fins i tot de vegades feia alguna petita actuació, s'agenollava per a lligar-se les sabates, simulava una trucada de telèfon i es posava a gesticular com un boig o es pentinava artificiosament mirant-se en els vidres que a cada pis, feien de separador entre l'escala i el passadís, d'aquesta manera segur que els donava a aquells ulls, motiu de conversa.
A baix, el soroll del carrer el va sacsejar. Estava tan tranquil a casa. El cel de plom augurava un dia pesat, calorós i sense matisos. La gent lluïa aquell aire mandrós i apàtic dels dies sense temps i l'activitat de la ciutat, sempre inquieta i viva, semblava aquell dia al ralentí, com esperant quelcom inusual o extraordinari. Però només era la sensació. Era ell qui estava indiferent i sense interès. Aquella nit tampoc havia dormit a causa dels malsons. Tenia ja aquelles melodies nipones incorporades en el seu cervell de manera que totes les músiques, converses o sorolls li semblaven moviments d'aquelles simfonies que no hauria d'haver començat a escoltar mai.
Es va encaminar lentament fins al forn del cantó. Uns crosants i una barra de quart, com sempre. Els va col·locar a la seva motxilla i després, amb el nas ple d'aromes de pa es va encaminar cap al barri vell sense massa convicció. Era l'habitual quan no tenia un pla concret, el carrer de les Roses, la plaça de l'Ou, els passatges dels Generals Prim i Mendoza, fins que desembocava inevitablement davant de la merceria Casals. Aquella botiga modernista el tenia captivat. Quelcom estrany i màgic l'atrapava en aquell lloc i molt sovint sentia la necessitat d'asseure's en els bancs que hi havia just davant, prop del riu, a contemplar-la. Era aquesta botiga, un clar exemple de l'arquitectura modernista de principis del segle XX. L'aparador de fusta, amb els vèrtex arrodonits descendia fins al sòl creant la sensació d'estar arrelada en el carrer, amb múltiples formes entrellaçades que entre els finestrals ascendia suaument fins a la part superior, on, en un treball de talla extraordinari apareixien entre fulles tallades i troncs imaginats, les lletres tipus "Art Noveau" que resaven simplement, Casals. Els vidres, distribuïts en quadrats simètrics en la part més alta eren de colors i conferien a l'interior de la botiga un aire surrealista i encantat. Aquell matí no havia massa moviment a la botiga. De fet, quan s'hi va fixar bé va apreciar que les llums estaven apagades. Es va preguntar quina podia ser la raó ja que en tots els anys que la visitava, mai l'havia vist tancada. Es va acostar a la porta i la va empènyer just per a comprovar si estava oberta, sense fer sonar la campaneta. No va poder obrir. Llavors s'adonar del cartell, "Es traspassa". Li va donar un tomb el cor i un petit mareig el va obligar a recolzar-se a la porta uns segons. Va quedar esmaperdut. Va Intentar fer-se càrrec de la situació i després de recuperar una mica el color, va reprendre el seu passeig travessant el Pont de Ferro fins a l'església romànica de Sant Mateu la plaça de la qual, aquest matí, semblava un mercat. Dos o tres autocars de turistes havien arribat i tots es disposaven a fer-se fotos i més fotos davant de la façana romànica. Eren japonesos. De cop i volta li va venir al cap tota la música que havia estat escoltant, aquella que li provocava malsons. Es va sentir envaït. Li va semblar que havien arribat a la ciutat milers d'autocars com aquells amb quantitats enormes d'homenets que s'anaven ficant per tots els racons i escletxes de la ciutat i que es fonien amb les pedres transformant-ho tot en un gran palau japonès on només s'escoltava aquella música i on ell era, per bé o per mal, el centre de tot. En aquell moment un japonès enorme, amb una gran katana s'abalançava sobre ell fent trontollar a cada pas tot l'edifici fins que a l'arribar on estava ell l'alçava i...
Quan va obrir els ulls, sobresaltat, quatre cares asiàtiques amb un gran somriure li donaven aire amb uns ventalls de paper, d'aquests de propaganda. Una d'aquelles cares li va oferir una ampolla d'aigua. Ell va beure, es va refrescar i llavors es va adonar que estava assegut a terra. Havia tingut un desmai. Va agrair amb un gest a aquelles persones que l'ajudessin però quan va poder posar-se dempeus va marxar precipitadament deixant enrere aquell malson. Va travessar de nou el Pont de Ferro i confós es va dirigir cap a les escales que duien a la part alta del nucli antic de la ciutat. Estava atordit i aquesta caminada li va fer bé. Va recuperar l'alè i el seny i va contemplar la ciutat recolzat a la barana del mirador de l'est, on podia veure tot la vall del Edre, el riu del qual procedia, perquè tots els que havien nascut allí pertanyien a aquest riu.
Des que els homes antics es van establir en aquell lloc, milers de generacions van adorar, van tenir cura o van explotar el riu, moltíssima gent va viure d'ell o va tenir a algú proper que d'ell depenia. Però era també un imant, una força poderosa que feia que els homes i dones d'aquesta vall el veneressin i respectessin. I que ho fessin també gent aliena, arribada de totes parts sentint-se atreta per la seva grandesa. Ara ell, des d'aquesta atalaia privilegiada, ho contemplava i rebia la seva força estant en el seu lloc. Després va pensar què li havia passat. Per què havia sofert aquells desmais? A ell no li havia passat mai una cosa així. Potser aquella música japonesa tenia alguna cosa que veure. Havia sentit dir en algun lloc que la visió de certes imatges podia causar atacs epilèptics o alguna cosa semblant. Per què no podia ser que aquella música també provoqués algun tipus de reacció? Però la pregunta que més es feia era: Per què a mi? Ell només havia volgut fer la recopilació d'aquelles cintes per..., no recordava ni el motiu que l'havia dut a buscar aquell material. Estava angoixat.
Havia baixat inconscientment a la ciutat. Es va adonar que estava de nou davant la merceria i es va asseure en un banc. Estava oberta i ja no hi havia el cartell de: "Es traspassa". Va pensar que probablement s'ho havien pensat millor i van decidir tornar a obrir. Això el va tranquil·litzar. Un grup de joves va passar davant ell, segurament eren estudiants ociosos que gaudien del seu temps entre lletra i lletra. Eren tots occidentals. Quina sort!, va pensar. Realment ha estat un somni, una visió deguda al desmai. Els ulls li van quedar fixats en la botiga. Quina subtilesa, quina bellesa hi havia en aquelles formes arrodonides i capritxoses netament tallades en la fusta. En tots els anys que feia que coneixia aquella botiga, encara no hi havia entrat mai. Potser ja era hora. Sempre havia vist a través de l'aparador al senyor Josep Casals, fundador de la botiga, juntament amb el seu germà Enric. Des de la defunció d'aquest, feia ja molts anys, ell havia estat el propietari i encarregat de la botiga. Encara que mai havia entrat allí i no el coneixia, al ser aquesta botiga una institució gairebé centenària, tota la ciutat coneixia la seva història i al seu propietari, d'altra banda, participant actiu en molts dels actes tradicionals que se celebraven cada any durant les festes i candidat, almenys dues vegades, a alcalde de la ciutat. De pèl blanc, baixet, despatxava darrere del taulell, oferint amb diligència i seguretat mitges, calces, fils i botons, bates, mocadors i sostenidors, qualsevol gènere que les senyores, -gairebé sempre eren dones-, li poguessin demanar. Sovint havia vist també una noia jove ajudant-lo. Ella li baixava les caixes més elevades, pujava a l'escala i amb una agilitat extraordinària li acostava el que necessités. Va Decidir entrar. Va empènyer la porta i aquesta vegada va cedir suaument fent sonar la campaneta que advertia al botiguer de l'entrada d'un client. Va fer una ullada per tota l'estada. Quin ordre. Els cristalls de colors de l'aparador donaven un aire estrany al lloc. Totes les prestatgeries tenien la seva mercaderia col·locada perfectament. Li va semblar que allí, si no es trobava alguna cosa, era perquè no existia. També hi havia una olor especial, de roba neta i de… no acabava d'endevinar-ho, una olor forta i penetrant es barrejava amb el polit aroma de la neteja. Una olor que sens dubte no corresponia a aquest lloc, no li pertanyia.
-Hola, bon dia, de seguida li atenc... Una veu dolça i jove i amb un suau accent, molt particular, el va sobresaltar. Va mirar darrere del taulell, però no va veure ningú. Va repassar amb la mirada la botiga i finalment la va veure. Era damunt l'escala, guardant caixes a la prestatgeria. Mai havia imaginat quina veu tindria aquella noia i la que va escoltar li va agradar. Al cap d'un moment va començar a baixar. Mentre admirava el seu cos jove lliscant per l'escala li va venir al cap quina era aquella olor desconeguda. Darrere del taulell, va aparèixer aquel
l home baixet… d'ulls oblicus!
No era el senyor Casals. Se li va regirar l'estómac quan la noia es va girar cap a ell amb un somriure obert oferint-li tota la seva bellesa oriental. Mentre es marejava i perdia per segona vegada aquell dia el coneixement, va dir en veu alta -... encens.
No era una invasió. Tampoc eren japonesos, eren xinesos. Només un traspàs més. La botiga havia sucumbit. El seu propietari, afectat d'una malaltia terminal, estava a l'hospital, esperant la seva mort. Solter i sense fills no va poder deixar en herència el seu feu i els xinesos, sempre pendents del millor negoci, l'havien adquirit abans que perdés el seu valor i la seva clientela. Una nova mostra de l'atracció que el riu de la seva ciutat exercia sobre totes les persones, de qualsevol lloc i origen. Una mostra més de les oportunitats que oferia aquella terra a tots els que tenien fe en si mateixos i perquè no, un poc de sort. N'havia no obstant, que en arribar allí carregats d'esperança, amb l'ànima plena de somnis i les butxaques buides, queien a terra trepitjats per la hipocresia i el rebuig dels que es creuen propietaris del riu, per haver estat allí des de molt abans que el propi riu, sense saber que els homes, al cap i a la fi, procedim tots de la mateixa deu que l'abasteix per convertir-se en el bressol de les civilitzacions, siguin les que siguin.
Al cap d'una estona, una mà estesa el rescatava del seu desmai i el senyor Yi li oferia, amablement, una tassa de te fumejant. Va recompondre la seva dignitat, assegut en una cadira, en el racó de la secció de bany de la botiga i mentre bevia pensava en llençar a les escombraries, quan arribés a casa, tota aquella música que segurament era la responsable de tots els seus mals. També pensava a demanar hora a l'ambulatori. El dubte que tenia era a qui: Devia anar al metge de capçalera o directament al psiquiatra…?