Encara vaig

Com un vampir agonitzant s'arrossega per la vida, buscant, desesperat, l'amor que com la roja sang el bolcarà a la fugida. Pensa aquells dies de vent on les ales, molles per les gotes de pluja, l'allunyarien de la mort, esperant la terra i acariciant la terra, aquella que sempre és terra, i vomitant paraules, ja mortes, pensa ell, lluny, solitari, cap esquela. 21.205 en varem imprimir. No se'n va donar cap.
I ell continua amunt i avall, potser no, potser a la presó, potser et mira des davall del carrer, o potser s'ha fet cadàver.

És ell? Ha passat tant de temps que creus no recordar-lo.
Era ell? Encara, insegura, d'haver-lo estimat.

(Ho dic per si divendres no puc ser amb vosaltres a l'examen). Mires el brut, oblidat (no com ell, ara ja ho saps), fred i desgraciat que et separa de la realitat. Sents la remor del carrer, no ho pot parar el que hi és i no hi és, i allargues la mà, fugint del límit enrajolat, olorant la llibertat. La cadira ja no es mou. Per què segueix amb el batec, el cor? Morir plegats, si us plau.

Ara la serp s'ha alimentat del teu cap, i creus que el mosquit ja no juga a fer castells, amb el rasclet, la pala i la galleda, amb la grassa i la sang i els impulsos neuronals.
Ell et va tocar, insegur, fràgil, enamorat? i et vas girar... No el vas veure, com si els ulls t'haguessin enganyat, com si simplement una gota t'hagués acariciat. No sabies, no creies en el destí. I allà estant no el vas saber distingir. T'avisava, princesa. Ell sempre t'havia avisat. Però tu, tossuda, t'hi vas llançar. També ho faràs avui des de l'ampit? Desitjo, carinyo, fugir d'aquí.
I els seus ulls, tot t'ho deien els seus ulls. Aquells ulls de mel, d'on sortia l'abellam i es clavava com l'heroïna a la pell. Recordes el lleuger tremolor del teu genoll? I ja el tenies davant. - Tinc pressa.- va vomitar. Som nascuts de dos camins, estic segura que ens tornarem a veure. Allà, al dolç amic. El meu i el teu final. - Desprès et dic algo.- era el cant celestial. Estúpida, inútil, subnormal! I es va acostar, com la fulla, preciosa, formosa, caient sobre la rentadora. I els seus llavis, els llavis més dolços que mai tan tocat, et van besar. Recordes tot detall. Lentament van resseguir la teva galta, inconscientment, el món es va parar, i com la perfecció, als teus llavis van reposar. I com es besa quan el que hi ha és amor? Ja hi creies, princesa. I tenies por, del teu passat. Un passat on es pagava més si el que volien, a part del teu cul de puta, era allò tan proper al desig, al somni, a l'àngel que t'esperava davant.

Déu meu! No t'ho podré dir. Perquè no sé ni el que em dic. Potser si que aquest cop em llançaré o em penjaré o tot el gas del món inhalaré.

I et miren, i saps que xiuxiuegen que ja no hi ets, que no ets, que estàs perduda. Això crec, serà el meu adéu. I tinc pressa, jo també, i no em pararé a que s'entengui ni tan sols a pensar en el bé, ni a emocionar-vos ni a res.
Adéu, simplement, hagués estat molt fàcil. Vull matar, vull avortar totes aquestes inútils i llunyanes suposicions que feu quan el suïcida és mort. Guardeu les paraules per respondre si els meus peus toquen a terra, o per els detalls de com ha estat el meu casament, retrobament, amb el final. The end. My only friend.
Farem un holocaust? Oh sento, esperit, però de tu també me'n ric.
M'acariciaves els cabells, bruts, enredats i apagats, i la teva mà resseguia la meva esquena i calmava el llop i desfeia al llop i jo no podia deixar de mirar-te. Sabia que faltava poc per perdre't. Sempre he tingut raó.
I ara des del racó, abandono a la mort. T'abandono a tu i a la dolçor. A l'heroïna i a aquella Nerina. No seré jo. O començaré a ser jo. Buida de record. Distant. Acceptant. Avançant. Oblidant. Quan em trobi venint quan vaig, prepararé l'esperat atemptat. De moment encara vaig. Esperant. Desitjant. Perdent. Vencent.