Encara s'escolten paraules

bo, molt bo.
fins aviat!
clariana

En aquests instants la llengua, la nostra, transforma en història aquesta eina que de vegades se'ns resisteix a ser compresa.

Aquestes paraules que altra volta poden dir-nos moltes coses i que, sobretot, poden escoltar-nos sota l'ombra fugissera de la nostra agonia.

Sempre, però, s'omple del sentiment que es vol explicar a través d'aquesta llengua, tan nostre, i tan fràgil alhora.

Ets màgic...

ptó,
Iu Lian

final, aquesta melancolia, desolació quasi. Cansament, és que sempre haurem de lluitar, sempre ens caldrà alimentar un cert punt combatiu? Tan que ens agradaria tranquilament viure i deixar viure. No ens mereixem aquest atac constant dels més forts. La nostra llengua no és cap amenaça per ningú. Qui ens té por. Quin mal podem fer. Quina cultura destruïm si defensem la nostra. No hi ha motiu per atacar-nos.
Optimisme amb reserves en aquesta preciosa poesia... però encara si, encara es pot viure amb els nostres mots.
Encara...
gràcies, escaldot.

vaig tenir l¡honor de poder-lo llegir quan encara era un esbós i em va captivar, no t'ho vaig poder fer arriar...

ara reconec que cada vegada que et llegeixo m¡agrades més.

una abraçada!

(jo estic estancada)

vaig tenir l¡honor de poder-lo llegir qun encara era un esbós i em va captivar, no t'ho vaig poder fer arriar...

ara reconec

Encara es diuen, s'escriuen i se senten paraules perquè encara hi ha qui ho fa, ho viu, ho desitja, somia, recorda, viu i s'espavila, tal com la flor petita i discreta fa la seva en mig de l'escalfament, la contaminació, la desídia o la indiferència fins que provoca, un dia, l'admiració de qui observa la bellesa delicada de les coses efímeres que deixen empremta.

T'envio una abraçada forta, oferta per desitjada,
Unaquimera

s'escolten paraules en aquesta bella llengua, i s'escriuen i es llegeixen i són pont de comunicació entre éssers humans, un petit gran miracle.

visca la terra!

Un verb sonor i preciós ens tanca un poema de febles esperances però no per això, moribundes.
El títol molt encertat. El poema, en conjunt, té una estructura cíclica, amb ritme i melodia sinuosa, escrit en present, la qual cosa imprimeix més sentiment al que flueix entre els versos.
Hi ha algunes traces d'himne :
" ...invoca, evoca i s'enyora
i acull i pregona,
qui sedueix deixant penyora,
qui fa trempar...
encara tot això... hi ha qui ho fa en català."

realment bons.

Endavant, que cada cop em sorprèn més el que llegeixo!

angie