En Pruna

Un relat de: maurici

Us explicaré una història que va passar fa temps. Crec que és interessant, no us enganyo. No us diré el lloc per evitar ferir susceptibilitats. Espero que aquest fet no sigui contraproduent i que igualment us deixeu portar per ella, us endinseu en allò que s´hi explica i us la feu vostra. A la fàbrica era el primer torn de producció del dia. És la història d´en pruna.
Us diré també que en pruna no va néixer si no que el van fabricar i inicialment era una sèrie de matèries primeres sense connexió aparent, com ara llet, sucre, alguns additius, una bobina de plàstic i poca cosa més.
Cada una d´aquestes matèries primeres deuria tenir la seva història personal, amb les seves gràcies i desgràcies, penes i alegries (sobretot els pobres additius, desprestigiats com estan avui dia. No us podeu arribar a imaginar les llàgrimes que vessen cada nit abans d´anar a dormir ben coneixedors que l´endemà serà igual d´insuportable, d´indigne) però no és el motiu d´aquest conte explicar-les. Si us sembla bé les deixaríem per un altre dia. Si que ens interessa saber que totes elles estaven guardades en una gran magatzem informatitzat, ben etiquetades i ubicades, perfectament controlades amb uns elegants codis de barres i amb els controls de qualitat més estrictes sàbiament arreglats pels tècnics de qualitat, car era norma no escrita de la casa que mai s´havia de llençar res i que tot sempre estava bé.
Un bon dia tot va confluir. Com si d´una conjunció astral es tractés, tots aquests productes, amb seus lots corresponents ja que era imprescindible complir amb tota la normativa a nivell europeu en matèria de traçabilitat, es van situar dins d´una immensa tolva d´acer inoxidable, pràcticament nova, encara ben llustrosa. Després van venir tota una sèrie de viatges a través de canonades de diversos diàmetres impulsats per grans bombes lobulars, de voltes i més voltes en mescladors d´hèlixs implacables, de tractaments tèrmics esterilitzadors, d´addicions de colorants diversos per ajustar coloracions, per acabar finalment i ja era hora, en un gran dipòsit acumulador de mil·lers de litres de capacitat nominal. I en aquest curiós lloc va succeir el miracle, allò inesperat. La mescla, industrialment creada, artificial com era, va adquirir consciència. Però encara sense temps a adonar-se d´on es trobava, sense saber encara què hi feia allà, tota ella, tots els seus milers de litres, van ser esquinçats en milers de parts al·líquotes ja que tocava l´envasat final en envasos de 125 ml. de capacitat.
I així és com tenim el nostre protagonista. És orfe ja que li van matar la mare, més ben dit, gràcies a la mort de la mare va néixer ell. Tots tenim el nostre pecat original i aquest era el seu. La seva vida a canvi de la mort d´un altre. És un iogurt de sabor a pruna, envasat i llest per al gran consum, que tot just ara encara corre per la cadena de producció a través d´unes guies i d´uns rodets que li marquen el camí. Inicia la seva vida i ja la té marcada, prefixada, sense poder escollir el camí que voldrà seguir, sense ni tal sols poder dir si allò marcat li escau a no. No té elecció.
Mentre corre per la guia, en pruna ja sap moltes coses. Sap que és un iogurt, sap que la seva nissaga té molts temps d´antiguitat, sap que té parents repartits arreu i amb diferents noms. El que no sap és que la seva més que possible fi serà tràgica. Li arrencaran la tapa d´una estrebada forta i serà fagocitat sense pietat, aixafat entre dents tallants i queixals esmolats. Les seves despulles, amb una mica de sort, seran llençades a un contenidor de reciclatge qualsevol i ningú el recordarà mai més.
Mentre pensa en tot això en pruna arriba al final de la guia, on és marcat amb lot i caducitat per un inkjet despietat, que no sap (i si ho sabés tampoc li importaria, són així de cruels aquestes màquines, amargades com estan de fer sempre el mateix i no poder-se moure de lloc) de la capacitat de sentir dolor de la seva víctima. Tot seguit és enviat a una altra part de la fàbrica on l´enganxen, sense demanar-li opinió, a uns altres 3 iogurts. Un de poma, un de préssec i un altre barreja de kiwi, papaia i taronja, que segons diuen és la darrera novetat del mercat alimentari. L´enèssim llençament sense èxit, car els únics iogurts d´èxit i això tothom ho sap són els naturals i els de maduixa. Però vet aquí que els marketing s´han de guanyar el pa. Tenen famílies també.
Als nous companys d´en pruna els ha passat el mateix. De cop i volta, les mescles de les que provenen han adquirit vida, consciència de ser i formar part de les múltiples entitats vives d´aquest món. Un miracle, potser sí. Jo només us explico els fets, prefereixo no mirar més enllà.
Els emboliquen amb un cartronet ple de coloraines, fotos artístiques que no tenen res a veure amb la realitat de l´interior de cada envàs, tot d´informacions nutricionals, tot de logotips diversos i llestos. Feina feta. A vendre.
Tot i que inicialment s´estranyen entre ells, ràpidament s´estableix una relació d´amistat autèntica, pràcticament familiar. A tots els uneix el vincle de la desgràcia, acabats de néixer i sense pare ni mare, obligats a aprendre tot de la vida per ells mateixos, a espavilar-se solets. Fan pinya per poder suplir l´escalf de la mare i el suport del pare. De moment encara són joves i desconeixen el seu futur i la seva tràgica fi. Viuen les seves vides com poden, sense atendre al demà ni esperar-ne res. No saben que mentre, els han portat en camió refrigerat a un gran supermercat de prestigi dubtós i els han situat als linials de refrigerats, llestos per vendre. Tampoc saben que han estat comprats per una família un dissabte a la tarda que després de la pel·li han anat a fer la compra setmanal. No saben que a hores d´ara són dins d´un bossa de plàstic barrejats amb envasos de pernil dolç baix en greix i envasat al buit, de formatge laminat baix en sal i amb el tant per cent de matèria greixosa més baix del mercat i unes salsitxes de frankfurt vegetal en envàs de vidre. Tot molt saludable. Vida sana, sí senyor.
Tot just arribats i posats a la nevera comencen a caure. La primera baixa és en poma. No en saben mai més res. Tots ploren ja que tasten l´absència d´un company per primera vegada. Havien forjat una amistat bonica, sincera, basada en l´esperit d´equip i els ha estat arrabassada per una nena de catorze, rosseta tota ella, que ha perdut la innocència ja fa dies. Li podem recriminar alguna cosa? El fet de desconèixer que s´infligeix dolor és suficient com per justificar a qui l´inflingeix, per no castigar-lo?
Més tard i per aquest ordre cauen en préssec i en barreja. La rossa no té aturador i és una llima amb els iogurts. Una exterminadora implacable que sega les vides dels companys d´en pruna sense cap mena de remordiment aparent. Amb gran regularitat va acabant amb els iogurts de la nevera.
Amb en barreja és amb qui en pruna tenia més relació. Entre ells hi havia l´espurna, l´inici d´alguna cosa més important que la simple amistat, passaven llargues hores xerrant d´això i d´allò però, ai las, l´avidesa iogurtera de la púber els ha impedit explorar aquest camí. Un sentiment mort abans de néixer i tot.
En pruna es queda sol, dins la nevera. A ell no el toquen. No el volen. A qui li agrada un iogurt de pruna? Només te´l menges quan no hi ha res més i a les més que plenes neveres d´aquest primer món, sempre hi ha alguna cosa més, alguna cosa que es prefereix abans que un iogurt de pruna.
Cada dia que passa li augmenta el sentiment de soledat, de ser un rebutjat d´aquest món. Supera la data de consum preferent i nota com se li acaba la vida, com cada vegada pensa de forma més imprecisa, com els records es van difuminant i es van fent vagues. Què hagués pogut passar entre ell i en barreja? Li hauria agradat saber-ho, tenir la possibilitat d´intentar-ho. Sap que no ha fet mai res de profit. Ni tan sols servirà per acontentar la panxa d´altri. Què ha vingut a fer al món? Si no se li ha marcat cap objectiu, si no se li ha donat cap oportunitat, no seria millor no haver arribat? Em van parir capat, pensa, sense capacitat per fer res.
Un bon dia algú obre la nevera i l´agafa pel ganyot. A en pruna li grinyola tot el cos. Ja era hora pensa, m´ha arribat el moment. Serà aquesta la meva oportunitat, de ben segur, ni que sigui per morir tindré un final digne, la meva existència haurà tingut un sentit. Pobret, no sap el que li espera. Mentre surt de la nevera, de cua d´ull observa com arriba un altre pack de 4. Poma, préssec, barreja i pruna. Li ve al cap de nou el record d´en barreja i de les seves llargues xerrades. És l´últim que pot pensar. De cop, la mestressa de la casa obre el cubell de les escombraries i hi llença en pruna, que queda a les fosques, descol·locat i tot seguit, és implacablement esclafat per aconseguir que a la bossa hi càpiguen el màxim d´escombraries possibles. Un os de pollastre mig escurat però ben esmolat el forada de cap a cap alhora que una ampolla de vidre (són poc recicladors en aquesta familia, barrejar banals amb envasos de vidre i matèria orgànica. Quina poca consciència, mare de déu) li esberla la tapa superior, esquinçant l´alumini protector. Se li escola la vida igual que se li escola el líquid interior ja mig florit.
I en pruna, que sap que en breus moments morirà, plora de dolor, però no de dolor pel maleït os de pollastre que el té atravessat sinó de dolor per haver tingut una vida tan desgraciada, tan plena de limitacions, per no haver-la pogut viure plenament i haver-la disfrutat al màxim, per haver hagut de viure una vida sense sentit, sense objectius, per haver estat condemnat des d´un principi a una agonia amb final infeliç. Plora ja que la vida se li ha atravessat. Les seves llàgrimes no són escoltades per ningú, ningú l´acompanya en aquests tràgics moments finals i molt menys la devoradora, que en aquests moments ja està endrapant un pobre iogurt de poma.
En pruna mor finalment, sol.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

maurici

50 Relats

68 Comentaris

69274 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Vaig néixer al desembre del 1972 (el 23) i es veu que feia un fred de nassos a Vic. El meu pare sempre em diu que va sortir del cotxe amb el que portava a la meva mare a l´hospital per fer un riu (ja veus tu quins moment d´anar a pixar també) i se li congelava la font del riu. Tot i néixer a Vic sóc garriguenc de tota la vida.
M ´agrada escriure i llegir i fer maquetes i trescar per les muntanyes i viatjar als països nòrdics (quan puc i tinc diners, que pràcticament és mai) això darrer potser record d´aquell fred dia d´hivern vigatà en el qual vaig néixer.
Casat i amb dos fills genials. Es poden tenir més coses a la vida però jo em vaig conformant amb el que he aconseguit, que prou m´ha costat.
només una cosa més desitjo, que us agradin els meus contes i que passeu una bona estona amb ells.