Cercador
En Max
Un relat de: Ombrívol- Compartir:
En Max ho veu tot. Les 24 pantalles del Centre de Control de Metro de La Sagrera li mostren imatges en temps real, i als panells lumínics veu la posició de tots els trens. Les línies de metro són com les venes del seu cos. Nota qualsevol retràs, el més mínim incident, com notaria una rampa o una picor fora de lloc a un braç o una cama. Com a màxim responsable, ha aprés amb el temps a dominar la tensió, a mantenir la concentració durant hores. No és només experiència, s’ha de tenir una genètica especial. Els seus companys li van posar el sobrenom de “Mad Max”, però ara tothom el coneix com en Max.
Aquest dilluns sembla un dia més. No nota res especial. Mira el rellotge, les 10:23. I de sobte ho veu. La tassa de cafè li cau de la mà. Apropa la cara al monitor i crida “Zoom a la 14!!”. Tots a la sala aixequen el cap, un tècnic activa uns controls, i a una de les pantalles les persones de l’estació es fan grans.
Tothom mira, atent. Busquen el que ha vist en Max. Ulls entrenats per rastrejar indicis de perill: fum, armes, paquets sospitosos, aldarulls... No veuen res. Només en Max, concentrat, segueix amb els ulls les rodes que giren poc a poc, la senyal del tren que arriba a l’estació, pensa ràpid...i crida ”Activeu l’alarma d’incendi a l’estació !!”
En 2 segons, un tècnic ha teclejat un codi en un terminal i un soroll estrident actua com a despertador de la multitud. Les cares giren, busquen, comproven el seu voltant. Això és el que volia en Max. La mare que havia deixat anar el cotxet per un segon, atenent els plors de l’altre fill, se n’adona que algú, passant pel costat, li havia donat involuntàriament un copet que el feia caminar lenta i perillosament cap a la via. Es gira i l’agafa un segon abans de l’arribada del tren.
En Max ordena apagar l’alarma. Ara tothom ho ha vist, i un aplaudiment esclata a la sala de control. En Max no ho escolta, no gira el cap. Mira a la pantalla la cara de la mare, que abraçant el nadó té els ulls clavats a la càmera del sostre, clavats als ulls d’en Max, el que tot ho veu.
Aquest dilluns sembla un dia més. No nota res especial. Mira el rellotge, les 10:23. I de sobte ho veu. La tassa de cafè li cau de la mà. Apropa la cara al monitor i crida “Zoom a la 14!!”. Tots a la sala aixequen el cap, un tècnic activa uns controls, i a una de les pantalles les persones de l’estació es fan grans.
Tothom mira, atent. Busquen el que ha vist en Max. Ulls entrenats per rastrejar indicis de perill: fum, armes, paquets sospitosos, aldarulls... No veuen res. Només en Max, concentrat, segueix amb els ulls les rodes que giren poc a poc, la senyal del tren que arriba a l’estació, pensa ràpid...i crida ”Activeu l’alarma d’incendi a l’estació !!”
En 2 segons, un tècnic ha teclejat un codi en un terminal i un soroll estrident actua com a despertador de la multitud. Les cares giren, busquen, comproven el seu voltant. Això és el que volia en Max. La mare que havia deixat anar el cotxet per un segon, atenent els plors de l’altre fill, se n’adona que algú, passant pel costat, li havia donat involuntàriament un copet que el feia caminar lenta i perillosament cap a la via. Es gira i l’agafa un segon abans de l’arribada del tren.
En Max ordena apagar l’alarma. Ara tothom ho ha vist, i un aplaudiment esclata a la sala de control. En Max no ho escolta, no gira el cap. Mira a la pantalla la cara de la mare, que abraçant el nadó té els ulls clavats a la càmera del sostre, clavats als ulls d’en Max, el que tot ho veu.