En Maroto i en "Salvaslip"

Un relat de: tapisser
En Maroto i en “Salvaslip” es varen criar junts a una basta extensió de terreny per allà Extremadura, entre alzinars mil·lenaris, campanars blancs rematats amb les seves cigonyes a joc i aglans, molts aglans arreu, entre la fresca dels matins i el torrament del sol de migdia del nord de Caceres.
No coneixien més que el seu poble, (El Ladrillar) a la Serra de Gata, com passa a molts oriünds de muntanya i res els hi havia fet sentir la necessitat de conèixer cap altre lloc més que aquell que trepitjaven, la qual cosa, per sort, no passa a tots els oriünds de muntanya.
La sagacitat els havia donat el costum de ser lliures, entre vaques, pastures i cap cosa més. En mig d’un mar d’alzines, les onades de les quals no duien olor de mar, però encara perdurava una mica la sentor d’una frontera de tovalloles, ja inexistent.
Tampoc havien volgut seguir el camí dels seus progenitors. Els d'en Maroto tota una vida dedicada a la carn, i els d'en “Salvaslip” a la inseminació in vitro, per aquests indrets Extremenys, plens de ramaderies que els hi demanaven la seva matèria primera, com si fóra mannà.
Tot plegat: dur, molt dur.
Per això els hi va semblar tant estrany i a l’hora tan temptador, sentir una conversa a on es parlava de què el senyor Manuel se'ls enduria amb ell cap a Avila. No només viatjarien sinó que a sobre anirien a una província llunyana encara que veïna.
Sabien que no havien fet bé, que no s’ha d’escoltar les converses alienes, però aquella afectava la seva intimitat i per aquí varen trobar un bon forat que varen fer servir per autoexcusar-se. També varen sentir un fotimer de cops la paraula “fiesta” la qual varen estrènyer per encabir-la en l’anterior paquet d’excuses.
L’endemà, quan encara els cabirols no estaven segurs de llevar-se, els dos amics tenien ja uns ulls com a llunes rodones i grosses, talment com l'havien vist tantes vegades en aquelles deveses, tots dos junts, sempre junts, perquè el satèl·lit era agradable de mirar i els feia còmplices i l’havien fet seu sense dir-ho a ningú.
Ja estaven a punt de marxa. Els caps re pentinats, negres, lluents, talment eren un tros d’atzabeja, les orelles amatents a qualsevol soroll que volgués anunciar la presència del senyor Manolo i el seu seguici.
Varen haver d’esperar encara dues hores per què això passés i ompliren aquest temps pensant que aquell dia no sortirien al camp, que potser menjarien uns altres aliments diferents, o coneixerien algú interessant que els hi podria explicar el que passava més enllà de la vella frontera de les tovalloles.
Quan al lluny es varen sentir les primeres talonades, les seves orelles, esmolades per la impaciència, ja feia estona, que les havien sentit, tots dos, tensaren llurs cossos en posició “d’aquí estic jo”.
Varen pujar al tot terreny, bé ells no, es veu que no hi cabien tots i els varen acomodar en una mena de remolc tancat.
Cap a Avila hi falta gent!
Podia ser un viatge llarg, però no es queixarien, per sobre de tot no es queixarien, per un cop que sortien…
Es deturaren a la “venta de Don Jesús” i varen menjar i beure tot el que van voler ells, i el que van voler els hostalers que eren gent molt senzilla i molt acollidora, tant que varen arribar a aclaparar-los una mica de tant com els volien afalagar.
Don Jesús, sense obligar ningú va deixar lliscar la paraula “becerrada”, i va dir que en honor a la Patrona del Poble (que com moltes festes se celebra en aquells topants per la primera quinzena de Setembre), a la tarda, si hi volien assistir, en farien una i estaven convidats.
En Maroto i “Salvaslip”, tips i poc amants de “novellades”, pensaren fer una becaina a l'ombra d’una monumental noguera.
Ja a la carretera (ells podien fer el viatge gairebé d'en peus) es divertien mirant per les escletxes de les parets de fusta del remolc, veient en aquesta Castella vella, paisatges daurats de blat, de pedres que hom recorda formant part del decorat com una tradició ancestral que pesa sobre el desenvolupament dels pobles i vetlla, per mor de què aquestes "tradicions ancestrals" no es despertin, i segueixin defensant que els homes violentin a les dones, que les cabres volin des de la torre d’un campanar, que moltes escoles encara portin noms dels quals només es demana l'oblit, i més enllà de les fronteres, que senyores caminin sense clítoris pels carrers, perquè gaudir del cos diuen és dolent i els hi tallen i prenen per què no ho oblidin mai, mai.
A l'alçada d'un poble anomenat Arévalo, varen parar per dormir. No van menjar res per sopar, els nervis del viatge i el majestuós dinar amb què els varen regalar, els hi havien capgirat la gana i gairebé varen agrair al senyor Manolo i els seus, que els deixessin descansar. L’espai on viatjaven era ample però es movia molt, inclús les escletxes per on entrava la pols havien aconseguit que el color negre atzabeja dels pentinats fóra reemplaçat per un gris, de tanta polseguera com entrava en el seu vehicle, fent de mirall a un futur possible.
Varen decidir que ja s’empolainarien demà matí i que ara el més apressant era descansar i ben dormir.
No us ha passat mai que com més cansat estàs més et costa descansar?
Una part era segurament aquesta, però el fet que la ment anés barrinant en la novetat, els nervis del viatge i el trasbals que això comporta, va ajudar a fer que dormir, fora una quimera i que els somnis agafessin les regnes del descans, impossibilitant així que el cos i la closca es relaxessin a l’hora.
Varen estar dues hores divertides. Com somniar és de les poques coses que seguien sent gratuïtes, va anar del "cantell d’un euro", que no es passessin del temps establert per gaudir de la ficció: Dues hores.
La cosa va anar així: Que si estaven a un hotel banyant-se en perfum del més bo, que si un nombre no determinat de femelles els hi arreglaven aquells unglots que només havien estat llimats pel pedregam de la terra, que si tenien a taula les menges més exquisides a les que segur no havien tingut accés mai, que si…(ara ve la part de sexe, però com jo no sé quin és l’horari protegit, millor no ho explico) que si una brisa que coneixien bé els hi acaronava les testes, mentre aquella rodona blanca, que no comprenien com algú havia posat allà dalt, els blanquejava la despullada anatomia, i no podien entendre ni somiant, com un no pot desitjar que aquell moment de luxúria animal duri més de les dues hores d’aquell somni, i s'allargui si pot ser, per sempre.
Entre tots dos hi havia un vincle, que la gent considerava malaltís, jo no sé si era amor, camaraderia portada a un extrem estrany, però no havia res que fos fet per un d’ells, que no tingués la complicitat de l'altre, ni cap passeig que no fos passejat per tots dos, ni cap becaina, ni cap somni, ni…
El camí es va anar fent feixuc tot i la il·lusió de tots dos, varen veure pels foradets de les fustes un senyal de carretera que advertia es trobaven a pocs kilòmetres de la província de Valladolid. El cotxe que els arrossegava va parar en una entrada gran com la d’una fàbrica, i allà els esperaven uns altres senyors amb un altre cotxe que duia enganxat un segon remolc.
Es va obrir la porta del vehicle que els havia dut fins allí, i sense massa mirament varen cridar el nom d’en Maroto i el varen estirar fins a l’interior de l’altra rulot, a les parets externes de la qual hi havien adherit uns pasquins que deien: “ el Martes i como ofrenda a nuestra patrona...dos corridas dos, toros de talla internacional de la ganaderia de J.M.Sanchez...Maroto...fiesta nacional...morlaco
...muerte...diestros…" i a la porta del cotxe tractor: Ayuntamiento de ...
El senyor Manolo, guardant una gran quantitat de diners a la butxaca, li donava el canvi de la venda que acabava de fer al grup de persones desconegudes per en "Salvaslip".
Tot plegat va durar minuts, no sé quants, segur que pocs, el silenci i la solitud de tots dos companys es podia sentir des de lluny amb una orella ven entrenada.
Varen reemprendre el camí i en “Salvaslip” encara absent, va poder llegir des dels foradets de les fustes del seu remolc un senyal de carretera que advertia es trobaven a pocs kilòmetres de TORDESILLAS on l’endemà feien “ el torneo del Toro de la Vega” : tradició ancestral.

Comentaris

  • Thelma i Louise[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 01-10-2015 | Valoració: 10

    M'has fet pensar en aquesta pel·lícula, amb les dues protagonistes viatjant i qüestionant la vida. Aquest, però, té el segell inconfusible de'n Tapisser, l'albert més trempat de les terres catalanes, que viatja per les castellanes i és capaç de crear relats com aquest. Felicitats! Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: