En Joel Fermí l’inconsistent.

Un relat de: tapisser
No fa mal no tenir casa fixe, com la gent del circ. Tot es acostumar-s’hi.
En Joel-Fermí tenia una edat entre els trenta anys i els cinquanta, una complexió entre fràgil i lleugera, una alçada (entre els peus i el cap) d’uns centímetres indeterminats. Per què, a qui importava la seva alçada, si gairebé sempre el veien en posició horitzontal?
De tots els pals que composa el noble espectacle del Circ, ell havia escollit el del contorsionisme.
No en tenia prou en llençar ganivets com el pare, el qual tenia certa prèdica i popularitat, abans de matar a la seva dona d’una adequada coltellada que li va travessar l’esòfag en mig de rialles i aplaudiments del mateix públic que deia que es trist no tenir casa fixa. En Joel-Fermí recordava aquell moment com un dels mes tristos de la seva vida, però a la vegada, un dels mes propers i solidaris amb la vida del seu pare, “pobret” Mai mes no va aixecar cap després d’aquesta historia, va deixar el mon de la faràndula i el darrer cop que el varen veure feia d’esmolet a Papiol, però d’això ja fa mooolts anys.
Tampoc volia emular l’oncle Antoni Maria, sempre caminant per aquell cable, que nomes duia al altre costat de la carpa del circ i abans de sortir ja et deia com era el paisatge que atalaiaves de l’altre banda estant. Per altre banda li molestava l’aire de superioritat que respirava el tiet; semblava que sempre estes per damunt dels altres.
No, ell va preferir ser contorsionista o escapista.

Tot va començar un dia que es dutxava, i a rel d’una badada es va quedar sense pastilla de sabó, la qual, va saltar de la ma com si tingués vida pròpia, i no va parar de lliscar per terra, fins allotjar-se darrera de la tasa del vàter, en un recò on la ma humana no netejava des de que es va crear el primer àtom de pols.
Aleshores i amb un gran domini de les quatre extremitats, va flexionar part de la seva espatlla, la qual cosa va donar una autonomia sobrera al canell, sempre acompanyat del seu braç, que va permetre que la pastilla de sabó semi-folrrada de volves de pols de tots colors, apareixes un altre cop al seu davant i ocupes la seva ma com si no hagués passat res, i sense moure un milimetre els peus que, en contacte amb el plat de dutxa, els sobrants esbandits de sabó i l 'aigua podien haver començat una dança sense fi.
Es va quedar estorat d’aquella imatge tan bella. Al sabó era de nou a la seva ma amb el seu regalim de bromera, la pols que el folrava i li donava color, el llum potent del bany que semblava talment un focus en el clímax de la consecució d’un exercici difícil... Es va dir: a partir de dilluns ( hem d’entendre que això va passar un divendres i ja no li donava temps de fer res) seré Joel-Fermí, l’inconsistent.

En Joel-Fermí, mai havia estat completament satisfet de les coses que feia, sempre li semblaven pobres per a tal de pagar l’alt preu que considerava valia l'atenció i la dedicació de temps que li regalaven els seus espectadors.
Va voler preparar un número nou, un número que no s'hagués vist mai en el món de l'espectacle: Entraria la seva "partenaire", carregada amb un portafolis"Sanssonite" que deixaria com oblidat en un recó de l'escenari, mentre feia les tasques a què ens tenen acostumats les "partenaires". Marxaria d'escena, i de l'interior del maletí "Sanssonite"(havia de tenir les tapes dures) sortiria el nostre amic com si s'hi hagués trobat tan còmode, i com si tot plegat fos la cosa més normal del món.
Per aconseguir aquest repte havia de fer que el seu cos es plegués en quatre trossos.
Va assajar moltíssim i ho va aconseguir. Realitzava aquesta heroïcitat amb una carassa que només et deixa la feina ben feta i quan la fas en el nom del pagament de la penyora de l’agraiment.
Va portar l'espectacle a tots els pobles i llogarets on la seva família ambulant tenia assignada actuació i va ser tant l'èxit aconseguit que un nombre important de persones només assistien al circ per a poder veure el número del senyor que sortia d'una maleta petita, i si per veure-ho era necessari viatjar tres-cents kilòmetres; es feia.
Va durar poc la satisfacció que apaivagava el seu sentiment de justícia i igualtat entre el que rebia i donava a tota aquella gent que el seguia.
El que els hi donava ho trobava fàcil i mancat d'esforç. Allò que feia no pagava l'acolliment de la gent, els crits, els aplaudiments, les calces que en més d'una ocasió li havien llençat des dels seients que ocupaven uns espectadors tan enfervorits i tan fidels i llurs dones.

En Joel Fermí, ja ho he dit abans, no havia estat mai content de les coses que feia, sovint pensava que sempre els hi havia faltat una volta de clau.
Si sortir d'un portafolis li havia donat una treva a la seva balança de pagaments interior, potser sortir d'un lloc més petit li donaria una pau personal, més llarga en el temps de la seva autoexigència.
I encara que això representés el repte de plegar-se en vuit trossos, a copia d'esforç ho aconseguiria. Segur.

Una tarda, durant el passeig que feia normalment després de la migdiada, es va aturar davant l’aparador d’una botiga que, segons la publicitat, era de visita obligada abans de fer cap viatge. Era oberta, perquè mentre un sol "guiri", vermell del sol d’Espanya, estigués connectat i en posició de comprador, l’associació de botiguers del barri, així ho havia decidit. (el contrari era malbaratar uns euros que mai no sabien quan farien falta ni quan podien tenir la possibilitat de bescanviar per un article).
Va veure, en el seu expositor, la bossa més petita que mai havia vist. Era de pell negra com l'atzabeja, i duia a manera de cinturó una tira ampla del mateix material xarolat que li donaria, amb els focus de la pista, un aspecte de cosa lluent, rica i inabastable.
Era una bossa plena de cremalleres, sense cap distribució interior que li limités el moviment, però tenia l’inconvenient que s’havia de fer servir com a cinturo, de la manera de les carteres dels antics cobradors de tranvia.
Hauria de fer un gran esforç per aconseguir encabir-s'hi, i acceptava aquest repte amb molta humilitat però amb una gran il·lusió, ja que estava segur que el seu públic no esperava menys d’ell.
Conjuntament amb un preparador físic que va llogar, varen traçar un pla d’entrenament que no deixava res a l’atzar. Natació, carrera continua, peses, estiraments, Pilates, ioga... varen ser algunes de les disciplines que es va proposar dominar per poder portar a port la seva fita.
I una tasca tan desitjada i tan esperada per tothom (Joel Fermí inclòs), necessitava una data d'execució programada, va estar el dotze de Desembre aniversari del dia en què el seu para va clavar la seva mare de l’esòfag.
En Joel Fermí recordava el moment pletòric d’aplaudiments, el públic no va ser conscient ni tan sols de la sang que degotava del vestit de lluentons de sa mare.
D’aquesta manera filial va voler retre un homenatge als seus pares, que l’havien fet afeccionar a aquest món d’artistes i de pistes de circ.

Va haver de canviar de “partenaire”, car la noia que li havia fet sempre, era molt bufona, però incapaç de portar el pes d’en Joel Fermi penjat de la cintura.
Així que va llogar un senyor romanès, que es deia Panait Istrati, del que va preferir no furgar en els orígens ni en el passat.
Després de repassar infinitat de vegades amb en Panait (el "partenaire" nou), les entrades a escena, preveient gairebé totes les possibles variants per no deixar res a l’atzar, va donar per conclosa l’època d’assaigs i va parlar amb el director del circ per tal que publicités el seu nou numero per aquell mateix cap de setmana.
L’historia, era així: En Panait (el "partenaire" nou) feia com si en arribar a casa, es desprengués de totes les coses sobreres i com no, de la bossa-cinturó, deixant-la penjada en el penjador de peu, que a aquest efecte havien deixat els tramoistes al ben mig de la pista,, en Joel Fermí que en tot moment feia veure que era amagat rere d’un bagul aprofitava l’absència d’ en Panait per introduir-se a la bossa i abandonar l'escena, penjat a la cintura del seu "partenaire"

Els potents llums deixaven d'enfocar disset segons, i en Joel Fermí apareixia baixant les grades del públic com si vingués del carrer.
Quan va haver-li ben explicat al director del circ aquest no va poder més que deixar anar un:
_ Olé tus!...

En arribar el gran moment, en Joel Fermí, no estava del tot segur que el dia del tràgic “accident” on va morir la seva mare, fos una data del tot adequada per estrenar res.
Potser eren nervis, però no creia que aquella proesa que estava a punt d’oferir al seu públic, fos entesa com el pagament de l’admiració que la gent l'hi tenia.
Tot era al seu lloc i el bagul que li feia d’amagatall també.
Es va introduir a la bossa a la vista de tothom, es va plegar en vuit trossos, com havia assajat un fotimer de cops, vigilant que l'apèndix que feia de cinturó quedés ben posat.
En pocs segons en Panait Istrati va entrar, el va carregar a la cintura, sense cap ganyota d'esforç i es va dirigir cap als budells interiors de les carpes, sabedor que el pes que transportava a la cintura era molt inferior al dels assajos
Aquest temps en Joel Fermí el va aprofitar per fer examen de consciència i com sempre se sentia deutor del públic. Per tal de tornar la part que li corresponia en aquest llibre de contes personal va decidir fer-se encara més petit i plegar-se per la meitat i un altre cop per la meitat i un altre i un altre...

Al senyal convingut i després de la foscor de disset segons en Panait va fer enfocar les grades amb una mirada a l'encarregat del focus, però d’allà no baixava ningú.
En Joel Fermí l’inconsistent havia desaparegut.




Comentaris

  • FORA DE CONCURS[Ofensiu]

    Ens sap greu comunicar-te que el teu relat no compleix les bases per participar en el concurs de Conte Infantils ARC 2015.

    Si no era la teva intenció participar-hi, mireu de no clicar la tecla exclusiva per al concurs. Gràcies.

    Associació de Relataires

  • Senyores i senyors...![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-06-2015 | Valoració: 10

    El món del circ com un espectacle per ser escrit. La fantasia que desprèn recollit en uns minuts de màgia i fantasia. Literatura i circ en un mateix espai. Una gran lliçó de deixar-se anar, d'escriure amb les bombolles del cervell. És un gran plaer llegir els teus relats magnífics! Una abraçada.

    Aleix

  • molt bé[Ofensiu]
    freya | 22-06-2015 | Valoració: 10

    Molt ben escrit el relat, si senyor! M´ha agradat força, tot i que la història del Joel Fermí és molt trista, com gairebé totes les que fan referència al mon del circ.Espero el proper treball "de tapisseria" amb ganes!