En el món agitat de la Cristina bufaven els vents més esperitats, els colors més engrescadors

En el món agitat de la Cristina bufaven els vents més esperitats, els colors més engrescadors, “homes coet”, ranxeres mexicanes, cançons desesperades, pluges torrencials, condemnes a la la forca, suïcidis melangiosos... fins i tot un atracament a una sucursal bancària amb armes de foc i dos home ferits de bala.

Els agents provocadors, les distintes contingències, les diferents situacions que donaven lloc i animaven l’ agitada vida de la Cristina, l`esperonada carrera boixa en la què s`hi veia despertar dia rere dia, eren de la més diversa de les natures i els seus coneguts, els què ens l’ estimaven, ens preguntaven com podia ser, perquè fins i tot un al final sospitava i la maleïa... si no era tot obra d`ella soleta, però finalment vam arribar a la conclusió de que semblava, la vida de la Cristina, com una mena de encantament prodigiós.

Amb la seva motocicleta volava pels carrers embotida dins la seva jaqueta de cuir, talment una ombra despòtica, cavalcant desdenyosa, trencant els cors dels homes, els quals els eliminava passats uns dies com si marqués una osca fatal en una navalla canalla per cadascú que va conèixer, infeliços homes fugaços que van pretendre el cor d`aquella columna de pólvora encesa.

En la vida atrafegada de la Cristina, que encomanava, sigui dit, una febre arrauxada, es creuaven els estels fugaços que transportaven les recomanacions per ser contemplats sense malmetre la vista, volaven cadires, s`hi bolcaven les taules, provocava baralles entre els homes, xafarderies i tafaneig entre les veïnes i els homes més prudents es veien inconscientment encetant altre cigar sense saber ben bé per què.

Ai Cristina... ! Ai Cristina... !

Un ferro roent, la farga de aquell poble bàrbar que resistia als romans, una cassola bullint, una cançoneta de bressol entonada per la veu més seductora, el crit d`un poble alliberat de l`esclavitud, les últimes llàgrimes que brollen caldes quan s`executa la pena a la ceguera, el bosc en flames... la vida de la Cristina brollava, brogia, il•luminava, encenia el cor, feia pensar que l`estiu cremant i colpejant els treballadors no s’extingiria mai, com si mai no acabaria la foguera cremant els mal esperits, com si mai aquell delit, aquell goig no moriria forçosament.

Ai Cristina... ! Ai Cristina... !

En el món de la Cristina els volcans vomitaven encenedors recarregables, la tele emetia en 3d , el senyor del castell va alliberar a la princesa, el circ nacional va actuar sense ret ni cap protecció, amb el tors nu; els diaris finalment anunciaren al cop llibertat, els coloms urbans prengueren el parlament, la revolució va guanyar i van desfilar triomfants les “iaies” de Barcelona, les més insurgents.

Perquè la Cristina duia a las butxaques plenes de diamants, que xocaven sorollosament, perquè la Cristina va decidir mentre caminava desprendre`s de tal càrrega, de tanta mentida, de tanta responsabilitat.