En Driss i la Maria

clar i real de què l'amor no entèn de llengues, races ni colors.

es té...

els ulls, les mans, el cor, parlen amb més tendresa que les paraules, però quan el sentiment és té molt endins, com el tens tu, també les paraules ens ajuden a expressar el que sentim. Aquest poema ho fa palès.

Pilar

a un idioma universal, el de la comprensió i tendresa vers els que es veuen obligats a eixir de la seva terra.
Vaig estar, una temporada, ensenyant català a un grup de marroquines i puc dir-te que eren molt dolces i carinyoses.
Que la calor et sigui lleu, Avet blau.
Nonna_Carme

i molt ben narrada.
Catalunya, terra de pas, terra de futur on sempre s'han donat la mà diferentes cultures i mons.
He esta a Mallorca no fa gaire, i en un museu que mostrava la seva história, vaig poder llegir com es referia als "malorquins d'ara", fent referència als nouvinguts amb el rei Jaume.
Nosaltres som els catalans d'ara, i demà ja es veurà com son els catalns del futur, i crec que en el teu relat queda palès quin és el camí... el mateix de sempre, convinar cultures, i seguir sent una terra de pas, orgullosa de la seva gent, i sentint-se estimada per ells i elles.

Felicitats pel poema.relat.

Ferran

també depèn de nosaltres, de com sabem integrar als nouvinguts, però integrar no vol dir només que ells s'adaptin a nosaltres, també vol dir valorar les seves. Cosa que tu expresses molt bé en el teu escrit. Jo també amb el meu àmbit de treball tracto amb força immigrants i penso que aquest és el futur.

Cendra

Hi ha una gran càrrega d'amor en aquest poema a les persones que lluiten per sobreviure i regalen lo millor d'ells , el somriure.
Sempre he admirat la capacitat d'adaptació dels emigrants desarrelats de la seva terra i buscant entre nosaltres mirades amigues.
Descobreixo en les teves paraules que en el teu dia a dia , en el teu treball , saps regalar mirades , rialles i paraules a aquells que ho necessiten.
Felicitats per saber-ho plasmar d'una manera tant senzilla i bonica.

Núria