Em fa mal pensar que mai seré com ell

Em fa mal pensar que mai seré com ell.
Jo procuro imaginar, romandre estesa esperant una senyal divina que m'indiqui el perfum d'una nova història, tal i com fa ell, però a mi no em surt, jo no sé fer-ho.
Diuen que el do és innat, que neix amb la persona, que viu a la seva ànima. Però jo no en tinc, no tinc ànima, no posseeixo el refugi adequat on allotjar el privilegi viscut pels que saben utilitzar les paraules.
Jo l'observo. Admiro qualsevol acció, quelcom moviment produït pel seu cos. Em desfaig al veure com escriu sobre un tovalló de paper, al escoltar els sons que produeixen les seves cordes vocals. Em desfaig mirant-lo i aquest desfet es converteix en gels, en enveja que desitja restar per sempre més dins seu. Restar en la seva raó per així robar-li tota la seva riquesa, tota la seva creativitat alhora de compondre.
Em fa mal pensar que mai seré com ell, i ja no és només sofriment el que em provoca, és por. Por a no ser acceptada per la seva privilegiada ment, por a ser admesa tan sols pel seu penis, a ser únicament desitjada per la seva erecció.
M'inquieta pensar que un dia trobarà a una altra dona que no el farà sentir home únicament a través del sexe, sinó que li provocarà orgasmes a través de la paraula, a través dels escrits, en fi, a través de la seva pròpia ment, ja que ella, aquesta dona, no el necessitarà a ell per complaure's intel·lectualment, ni tampoc l'envejarà per contenir el do que conté, simplement gaudirà de la seva intel·ligència alhora que ell ho fa respecte la d'ella.