Caricatures: el record substitut

Mai he sabut les motivacions que em condueixen a actuar, tan sols me limitat a aprendre'm el meu paper i a exercir com cal la meva funció dins d'una de més gran: la vida.
Vaig passejar-me per les Rambles com solia fer, com encara, en ocasions, solc fer. Vaig seguir aquell recorregut marcat tantes vegades dins el meu cap, marcat en múltiples ocasions per les meves cames. Una manera de fugir de la monòtona existència a la ciutat, d'esvair-se de lo quotidià sense abandonar els carrers, l'asfalt, la gent, el soroll, la contaminació.
Vaig pensar que era infraanimal o infrahumà o com es digui el fet de que aquelles persones tinguessin els pobres ocells, conills, i tota la pesca allà, tancats com si d'una presó es tractés. Trobava molt més digne la manera com es guanyaven la vida els pintors, especialment em cridaven l'atenció els que dibuixaven caricatures. I pensant, la vaig veure.
Estava tan maca com sempre. Assegudeta en una hamaca de color blau marí, enfront d'un quadre blanc sostingut per una cadira de fusta.
No havia canviat, bé només feia tres mesos des de la meva última visita a la residència, des de la seva emancipació. Duia el seu llarg, fosc i arrissat cabell agafat per una goma cosa que l'acomodava alhora de pintar. El seus ulls, els seus llavis, les seves galtes, tot estava intacte, lluny de la superficialitat del maquillatge. Vestida amb una camisa roja de màniga tres quarts i una faldilla que, si més no, no permetia a ningú veure un sol centímetre de les seves llargues i ja cansades cames.
Va canviar la seva posició, va encreuar les cames una altra vegada i va girar la pàgina del llibre que s'estava llegint. Va alçar el cap i amb ell, la mirada. Em va veure. Em va descobrir en plena observació de la seva persona. Va arquejar els seus rugosos llavis demostrant-me d'aquesta manera que la feia feliç veure'm. Li vaig tornar el somriure.
Em vaig seure a l'altre hamaca de color blau marí i vaig deixar que m'acariciés. Sabia perfectament el que faria, tota la vida ho havia estat fent. Amb mi, amb el pare, amb el Xavi... Va agafar el llapis i em va retratar. Tenia un munt de caricatures meves, però a ella tan li feia, al cap i a la fi, les dues sabíem que solament elles, les imatges, podrien evocar-li la meva presència, tot i que no pogués identificar la noia dibuixada amb la seva filla.