Em giro i et veig

Em giro i et veig. Assegut i amb el pijama encara posat. Són les dues i encara no t'has dutxat.
T'impacientes quan et dic que no et deixo l'ordinador, que estic parlant, que estic escrivint.
Em crides i t'enfades. Et tracto com si d'un adult es tractés però en realitat em ric. Em ric perquè la teva actitud em fa gràcia, em ric perquè sí.
Em giro i et veig altre vegada. Em mires. Els teus ulls fixats en els meus.
Em giro i et veig jugant amb el mercedes descapotable, els passatgers del qual són tres pokemons i un digimon.
Em giro i m'aixeco. T'acaricio la cara, tan suau, tan maca. Et toco la panxa i tu l'amagues. M'enfado amb tu, no m'agrada que l'amaguis. Et miro. Et segueixo mirant. Tornes a cridar-me, vols jugar a l'ordinador.
M'assec i t'apropes. Comences a llegir, em fa vergonya tot i que dubto que entenguis les meves paraules. Repasses el meu escrit i em corregeixes el fet de que al mercedes no va assegut cap digimon, tots són pokemons.
Tornes a jugar i em xerres. Et sento però no t'escolto. Sento dir-ho però les teves converses em resulten llunyanes i també em resulta patètic dir-t'ho, perquè no m'entendries, perquè a tu també et resultaria llunyà.
Em giro, et veig. Remembro les meves hipòcrites oracions que exigien una germana, una nena a qui ensenyar-li l'univers femení, una noia amb qui compartir gustos i a qui explicar-li els problemes. També recordo el dia que vas néixer. Jo ja sabia que entre les cuixes tindries un penis però encara mantenia l'esperança de que el destí em guinyés l'ullet.
Rememoro les teves primeres paraules, les teves primeres passes, la teva primera cagadeta a l'orinal. I ara em giro i et veig. Ets petit i ets dolent i solc odiar-te però -que consti que em costa pronunciar/escriure aquesta paraula- t'estimo. I no existeix un perquè en aquesta estimació, tan sols ho faig, tan sols t'estimo.