Em dic..., bé, és igual, tothom em diu Zè i ja m'agrada, som els veïns de la senyora Helena i...

Un relat de: peres

Hola, sóc la Zè, la segona de la família Quatrevents, els veïns de la senyora Helena, una senyora bastant simpàtica però que estava molt malalta i que un dia que estava enfadada li va dictar un relat al meu germà gran, el Quelu, i després el vam penjar aquí a Relats en Català, ara fa uns mesos, perquè ella ens ho va demanar, i dic que el vam penjar perquè tot i que el Quelu va dir que l'havia penjat ell, la veritat és que no ho hauria pogut fer si no hagués estat perquè jo li vaig explicar com fer-ho, perquè jo ja coneixia Relats en Català de feia temps, i això de la senyora Helena va ser l'estiu passat, i ara he d'explicar, en primer lloc, que la senyora Helena es va morir diumenge, just el dia de Nadal, crec que devia estar contenta, no de morir-se, perquè suposo que morir-se no li agrada a ningú, però sí de morir-se el dia de Nadal, perquè ella era molt cristiana, però la veritat és que va ser una mort curiosa, perquè la senyora Helena es va morir com amb molta placidesa, no ho sé, ens va avisar aquell mateix matí de Nadal amb una trucada d'un timbre que li havia instal·lat el meu pare per si tenia una urgència, perquè ella no es podia moure del llit, pobreta, vivia sola i estava molt malalta des de feia anys, i els pares i el Quelu, perquè ell és biològicament el gran, van anar a casa seva, que és la del davant, al mateix replà que la nostra, i jo em vaig quedar de cap de casa amb el Manel, que li diem el Nel·lu, i la Míriam, que li diem la Míriam, o sigui igual, o de vegades la Míam, i la senyora Helena sembla que els va dir amb pena però molt tranquil·la que s'estava morint, li van dir si volia que la portessin a l'hospital, ella va dir que de cap manera, els pares no es van creure que s'estigués morint, però el Quelu després es va voler fer l'interessant i va dir que ell sí que s'ho va creure, i li van dir que no podia ser, que no digués bestieses, que ja li passaria, i els pares se'n va anar, perquè havien de sortir a fer no sé què, suposo que alguna cosa dels Reis, i es van quedar amb ella el Quelu i la Miríam, que és la petita i no té por de res, i jo vigilant la casa amb el Nel·lu, i al cap d'una estona sembla que va aclucar els ulls, el Quelu va pensar que s'havia adormit, però al cap d'una altra estona el Quelu em va cridar, hi vaig anar, el Nel·lu no, que és molt poruc, i vam veure clarament que no respirava i quan van tornar els pares ja estava freda i d'un color groc com de menjar fet malbé, i la mare va dir que no li faria res morir-se així, tan lúcida, i a més a més a casa, i ara haig d'anar un moment al lavabo i de seguida torno...

-Hola, jo sóc el gran dels germans Quatrevents, el Miquel, em diuen Quelu. No li feu cas a la Mercè, que només té catorze anys i és bastant curteta, és inaguantable. Diuen els pares que és l'edat i que ja li passarà, però jo crec que ella és així, idiota, no hi pot fer res...

Bé, ja torno a ser aquí i ja veieu que el cul d'olla del Quelu es fica allà on no el demanen i ha escrit aquesta frase absurda d'aquí dalt, i no la penso treure perquè així quedarà ben retratat quan això es publiqui, es pensa que és molt graciós, no li feu cas, el Quelu és el gran però no ho sembla, després vinc jo i després de mi ve el Nel·lu, que té nou anys i que va força a la seva però és bastant normal, almenys de moment, i després hi ha la Míriam, que en té quatre i és molt amiga meva, també del Quelu, però més meva, però que siguem quatre germans no té res a veure amb el cognom, tot i que sempre ens facin la brometa, perquè el meu pare ja es deia Quatrevents abans de casar-se, i ara fa uns mesos, quan el Quelu va fer els quinze anys, li va demanar al pare en privat com és que érem quatre i no com tothom, que són un o dos, i el pare li va dir que ells no pensaven tenir quatre fills, sinó només un o màxim dos, però que allò no li havia de dir a ningú, perquè si ens n'assabentàvem nosaltres ens enfadaríem, sobretot la Míam, que té molta personalitat, el que passa és que el pare li va dir al Quelu que tant ell com la mare eren molt poc amics de la química i en canvi sobretot ell bastant amic de..., en fi, del sexe i tot això, i llavors, doncs, mira, va passar el que va passar, i tot això el meu pare ho deia en privat al Quelu però jo ho vaig sentir, perquè ja sé que no està bé escoltar les converses dels altres, però no ho vaig poder evitar, va ser més fort que jo mateixa, i d'això del sexe que deia el pare jo encara no en tinc experiència perquè no ho he fet mai, ni ganes, tot i que jo, ja ho he dit, de fet ja tinc catorze anys, que els acabo de fer aquest mes de desembre, però és com si en tingués setze o disset, perquè el pare ho diu sovint, que sóc més madura que el meu germà, i per això vaig escoltar la conversa, perquè si sóc més madura vol dir que allò també m'ho podia haver explicat a mi, no?, i hi ha gent de la meva edat que ja ho ha provat almenys una vegada, vull dir això del sexe, i a mi tothom m'ho explica, jo sóc amiga de tothom, i com que no xerro gaire, doncs, mira, tinc fama de responsable i tot això..., no, de veritat que no parlo gaire, només escric, escriure m'agrada molt, fins i tot el Toni em deixa de banda de vegades perquè estic escrivint, i em sap greu per ell, moltes vegades s'acosta i jo no el veig, de veritat que no el veig, si el veiés deixaria d'escriure i estaria per ell, però no el veig i llavors ell se'n va amb els seus amics, que se'n burlen, pobre, i el que us deia del sexe, que hi ha de tot, gent que s'ho ha passat més o menys bé, gent que s'ho ha passat malament però no ho diuen en públic, només en privat, i gent que ni bé ni malament, però aquestes són segurament perquè ja hi estan acostumades i per a elles és una cosa que fan amb l'automàtic, però de les que et diuen en privat que s'ho van passar malament no és precisament que els seus xicots siguin uns bèsties, perquè els nòvios que tenen, que els conec tots, són superinfantils però bona gent, us ho asseguro, el que em sorprèn és que encara que diguin que s'ho van passar una mica o molt malament la majoria no et diuen que no ho tornaran a fer, sinó que diuen que sí que ho tornarien a fer si els ho demana l'altre o si veuen que no ho demana però ho desitja tant que veuen clar que accedir a fer-ho pot servir perquè no es trenqui la relació, perquè per a elles és una part molt important de la relació, i n'hi ha, de les més experimentades, que de vegades s'ho deixen fer per darrera i tot, o ho fan amb la boca, quin fàstic, i jo tot això no ho entenc, i no és perquè ningú no me n'hagi donat instruccions, sinó que no entenc per què ha de ser tan complicat, si d'una cosa no n'estàs del tot segura, esperar una mica, no ho sé, ser una mica més gran i llavors valorar si vols o no vols fer sexe, ja ho dic, la veritat és que no ho entenc, però també és veritat que a mi em diuen que sóc beneita, potser és perquè jo estic segura que sí que podré esperar el temps que calgui, fins que trobi el noi que busco, que no sé si serà el meu xicot actual o un altre, però espero que sí que serà el Toni, perquè me l'estimo molt, ja fa gairebé un any que sortim junts i ell també diu que és partidari d'esperar, i no sé si ho diu per fer-me feliç i prou, però diu que no creu que el sexe sigui tan necessari en la nostra relació, almenys de moment, però també m'ha dit que si jo canvio d'opinió, per ell cap problema, però que ho pensa fer sense gomes, o sigui, diu que ho farem de debò o no ho farem, i jo dic que de moment no cal, que ja tindrem temps més endavant, si ens casem o el que sigui, i ell diu que no sap si cal esperar fins a casar-se, però que ja li està bé que jo pensi d'aquesta manera, i bé, això és el que us volia explicar avui, només aquesta experiència personal, i també explicar-vos allò de la senyora Helena..., ah, i que tothom em diu Zè i que abans no m'agradava gens, però ara sí que m'agrada..., ah, i que a l'insti em va bé, però als exàmens no trec bones notes perquè diuen que m'enrotllo massa escrivint, perquè xerrar no xerro gaire, i no poso els punts allà on toca, per exemple aquí, tot seguit. Punt. És una mica estrany perquè després parlar no parlo gaire, com deia, però llavors quan escric m'enrotllo més que una persiana, i el que passa és que penso molt de pressa i em vénen les idees al cap una darrera l'altra i si no les escric de seguida llavors les oblido i penso que allò que havia pensat abans era molt important i que el que volia dir ha quedat coix perquè li falta aquella idea que he tingut abans, i per això, perque no se m'escapin les idees escric així, i bé, ara no tinc més temps i només vull dir per acabar que em dic Zè i prou, res de Mercè, i molts records de la família Quatrevents i fins a la pròxima.

Comentaris

  • prou bé....[Ofensiu]
    Otger | 08-08-2006 | Valoració: 7

    tant de bò la gent de 14 expreses els pensaments..no només a una xarxa oberta, de vegades caldria que fora a la xarxa tencada de la familia......fora bo, no trobeu?

  • a mi m' agradat[Ofensiu]
    Baiba Liepa | 21-04-2006

    molt. me l' he llegit d' una tirada. M' ha fet el que vulgarment es coneix com "gràcia" que és una paraula molt bonica.
    Baiba Liepa

  • Farrigo-farrago[Ofensiu]
    Tetris | 14-01-2006 | Valoració: 6

    Si penso que l'autor escriu expressament aquest garbuix,no oblidem que la" prota"és una noia que comença a voler ser gran,hi ha moments que la cosa es fa farregosa de llegir.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

142573 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com